El Riu Fraile: tornant a ser xiquets.

fotos

Encara era de nit quan vam eixir i vam enfilar la carretera cap al port de l’Olleria i després, ja prop de Xàtiva, vam recòrrer la carretera de la Canal de Navarrés fins passar prop de Bicorp i trencar en direcció sud. La carretera, molt llarga i remota, està en bon estat però cal anar amb compte perquè molts es pensen que no vindrà ningú i de sobte te’ls veus damunt. La carretera discorre entre frondoses pinedes a una alçada tal que deixa veure en dies clars el Benicadell i les serres costaneres.

El riu Fraile, un dels rius de muntanya que naix a la serra del Caroig, s’ha fet molt popular els darrers anys i a l’estiu i una romeria de grups de persones entra en les seues aigües gelades i transparents. L’èxit es transforma en negoci i ja, en el camí de terra que en uns centenars de metres porta a l’entrada del Càmping Los Botijos, hi ha un senyal de “camí privado, prohibido aparcar en los laterales” i un poc més endavant està la caseta de control, on un home fa pagar cinc euros per aparcar a la zona habilitada. 

El càmping, amb un edifici que fa de bar,  té una certa aparença de refugi alternatiu amb decoracions molt curioses com ara botes d’aigua pintades de colors i molts objectes penjats capritxosament per tot arreu. Probablement és un dels més aillats del pais perquè no té cap cobertura i la població més propera està a uns dotze quilòmetres.

Quan la majoria encara no havia eixit de casa, nosaltres ja estaven caminant cap al riu. El Caroig és una de les zones menys humanitzades de les nostres terres. Per tot arreu es veuen muntanyes cobertes de boscos. El riu va fent camí entre les parets quasi verticals d’un canyó profund. La massa forestal és espessa i sols els accidents geològics mostren una textura diferent. Precisament una penya vertical, el Frare, és la que dona nom al riu. Una imponent torre pètria s’alça entre els arbres com un dit acusador en la part més alta de la banda dreta del riu.

En uns pocs anys he anat quatre vegades recorrent dos dels trams en els quals es pot dividir la ruta. El primer, tot i el perill de trencar-se el cap d’un esvaró, és prou accessible a gent amb mínima bona forma física. És un tros divertit i molt bonic, amb gorgs d’aigua maragda on botar i passar nadant. El riu va jugant amb els improvisats exploradors: de sobte és senzill i accessible i per moments trau les urpes i fa salts d’aigua amb prou força que et poden llançar descontroladament cap a un dels esculls amagats.

El segon tram és més espectacular però molt més perillós. El riu va seguint el seu curs amb graons de considerable alçada i estrets congostos on l'aigua guanya velocitat i forña. Els que ja el coneixen saben on botar i on no, però, en qualsevol cas, pot arribar a ser perillós. Jo el vaig recórrer en una ocasió i aquell dia el cabal d’aigua era considerable i per moments es tornava violent. Un dels companys, poc hàbil per a la natació, es va esglaiar en quedar-se atrapat en el vòrtex d’un dels congostos. No cal dir que, tot i que ho vam gaudir molt, vam eixir amb una part de la nostra anatomia a la gola. Ho recorde com una experiència molt divertida però que no recomanaria.

Pense que més per evitar problemes que per motius pràctics realistes s’han penjat una sèrie de cartells que avisen dels riscos, els quals són ignorats per les desenes de visitants que fan la ruta fluvial.

Juan i Jorge van ser els primers que van entrar a les aigües gelades del riu amb crits per la colpidora sensació de gelor. Jo diria que l’aigua estaria a uns quinze graus i el primer cop és brutal. En uns pocs minuts el moviment i el cos fan que, sense notar la calor, el fred ja siga més suportable. Juanes i jo ja vam accedir uns metres més endavant.

El riu va baixant per un desnivell irregular que passa d’una zona més plana i d’aigües tranquil·les a una altra on es fan cascades molt boniques però amb força per a tirar-te contra una pedra amagada i acabar ferit. Anàvem vestits, amb gorra i botes velles de muntanya, que són millors que les sabates de goma. Es tracta d’anar posant el peu amb cura, si cal eixint del riu, i evitant l'obstacle, botant pedres o anant a quatre potes com els carrancs. De tant en tant cal passar una zona fent un bot a l’aigua, nadant fins a arribar a un altre lloc on fer peu.

El paisatge és preciós. El problema és que no es pot portar una càmera de fotos convencionals i sols amb una càmera d’acció, que poden anar en una carcassa de plàstic, es poden fer fotos. La qualitat és mínima i, a més a més, la lent agafa gotes que deformen o enterboleixen la imatge. De tota manera pense que cap aparell pot captar la meravellosa sensació del soroll de l’aigua, el verd maragda de les aigües, la seua transparència i les imponents formacions naturals que acompanyen tot el recorregut. Quan el riu es calma i no es sent el rebombori dels salts tot es queda quet i silenciós en contrast amb els altres trams.

Va ser així que vam anar salvant obstacles amb rialles i bon humor. Crec que el riu Fraile ve a ser com allò que buscaven els exploradors espanyols a Amèrica: la font de la eterna joventut. Mentre estàs caminant entre baladres i pins, mentre t’enfiles cap a una pedra per a botar o mentre nades tot vestit i amb botes eres una altra vegada aquell xiquet que vas ser.

Moltes vegades els dic als meus alumnes que jo soc com ells però amb un bon grapat d’anys més. La veritat és que la vida et canvia, et fa reaccionar diferent i tens un tast diferent per a les coses però en alguna part de l’interior s’amaga aquella persona jove que vam ser. En el meu cas jo era un xiquet una mica solitari que gaudia de les aventures dalt d’un arbre o sentint-me el capità d’un castell de pedra en una muntanyeta a la Drova. Si alguna cosa ha canviat, és la percepció del risc i la consciència de tenir un cos més fràgil que abans.

La calor va secant el cos mentre tornem per una pista forestal que va per l’esquerra del riu guanyant altura. Des de dalt ja sentim els grups de gent cridant-se amb fortes rialles. Els veiem com a formigues de color entre les plantes del llit del riu. Nosaltres hem tingut la sort d’arribar els primers i gaudir de la soledat del riu. Més i més gent que hi arriba. Gossos, xiquets, adolescents, parelletes, famílies, grups d’amics. Alguns ens pregunten on han d’entrar, altres si van bé al lloc. Per tots els racons hi ha persones gaudint del riu i, possiblement, recuperant aquell esperit juganer de la infantesa. Tots ho necessitem de tant en tant. No?

Si heu arribat ací, podeu deixar un comentari. Disculpeu la mala qualitat de les fotos. És el que he pogut fer en aquest cas.