L'escaldà de Ròtova

fotos

Paco i Federico ja estan preparant el fornal a trenc d’alba. Ròtova encara desperta amb els rajos de llum del sol que fregant la Serra de la Falconera. Van entrant primer branques fines per a fer un foc viu i a poc a poc fusta de més envergadura per a mantenir el foc. El riu rau del “tio Ismael” de Ròtova és ara un centre d’interpretació del que va ser una industria típica de les nostres comarques, però ha mantés una mínima infraestructura per a poder representar, una vegada a l’any, la cerimònia, abans necessària, avui festiva, de l’escaldada de la pansa.

He de reconèixer, en la meua ignorància, que no tenia ni idea de tot aquest comerç fins que amics com Carles Fuster Montagut van anar publicant al Facebook amb insistència i passió missionera qüestions relatives al conreu i manipulació del raïm moscatell fins vendre’l al port de Dènia convertit en panses que havien de arribar a tota Europa.

Tinc un amic forner a Alemanya que l’altre dia em va dir que gasta trenta kilos de panses diaris en les seues elaboracions. Venen de Turquia i d’Australia. Les nostres panses, les del País Valencià són ara sols un record i una festa des que deixaren de poder competir amb els preus d’unes altres. Jordi Puig, alcalde de Ròtova, em deia sincer que era una tasca ben dura i de resultats insegurs per la feina que generaven i jo afegiria pels preus d’un mercat fluctuant que sempre fa pagar al llaurador les incerteses econòmiques. Me cague en Dènia, es diu que deien si, en anar a la capital de la Marina Alta, no rebien el preu que esperaven.

La cultura de la pansa va deixar escampats les restes del naufragi d’una època passada. Els riu raus moren en la ruïna si no tenen la sort que alguna entitat local els protegeix. Les eines es tiren o perden significat per a les generacions més joves que no entenen per a que valien els ferros rovellats i plens de pols que es troben abandonats a les cambres fosques de les cases de camp.

Afortunadament un moviment de recuperació ha anat collant amb el pas del anys. Figures com Federico, Casimir i Ismael són actors de les moltes escaldades que es fan entre la Safor i la Vall d’Albaida. Com si fora una cerimònia religiosa, una vegada preparat el foc, es posa el calder amb aigua a bullir com si fóra cosa de druides preparant una poció màgica. Encara es recorden els trucs de l’ofici per a fer bé les coses. Amb terra mullada es sella el calder per a que el fum no vaja a la cara. Es posen els productes per a fer un lleigiu i les herbes que han de donar color.

A Rótova començava a arribar un públic curiós. Els dos showmen de la festa, Casimir i Federic, amb la pràctica de qui ho ha fet molts anys, explicaven els processos entre un fum que encegava els ulls però creava cortines de llum filtrada que feien difosos ens contorns i esdevenien en imatges de gran poesia. 

—Açò és un joc comparat amb el que es feia abans. Nosaltres juguem amb dos cabassos, abans tractaven amb tres mil quilos —. Van reconèixer els oficiants. Pilots de raïm es submergien en el líquid bullent uns segons. En treure els fruits es veia si la pell estava preparada. Ismael, ja en els seus huitanta era l’expert, tot i que reconeixia que ja no tenia la vista d’abans. A poc a poc el raïm es dipositava damunt dels canyissos i es separava en singlots més menuts per a aconseguir, amb la força del sol, panses amb una pell perfecta i sense fongs.

Va ser qualsevol temps passat millor? Probablement hem fet una interpretació romàntica per a reivindicar eixa ruralitat que hem oblidat però que és part de qui som i com som. Els fills dels llauradors, incitats pels pares que sabien què era això de trencar-se el llom, es van fer professionals o obrers. Hui la terra està abandonada i els últims hereus d’una tradició mil·lenària van desapareixent. Fer de la escaldada de la pansa una festa és reivindicar-nos en la nostra identitat i pense que amb aquesta cel·lebració hem recuperat una mica de dignitat  que ens reivindica com a poble.