La Casa dels Garcia

fotos

No molt lluny de Ròtova, passant l’arc de l’antic aqüeducte i la font de les Galeries es troba una antiga casa de camp en un tàlveg. Entre dos vessants d'un barranc queda encaixat un bosquet cada vegada més frondós gràcies a les replantacions. Discretament la casa queda en un jardí perfectament mimetitzat amb la natura que l'envolta. Supose que en el passat hagué de ser una propietat d’una família de cognom Garcia, perquè es coneix precisament com “la Casa dels García”. Fa uns anys els amics del Centre Excursionista de Ròtova la van comprar i a força de pujar un a un tot el material van habilitar una zona de la casa com refugi i amb el temps la van dotar de llum per panells solars i algunes comoditats infreqüents en una zona tan aïllada a la muntanya. Per a Juan i Jorge, que ahir venien amb nosaltres i van ser els amfitrions, és l'escenari de molts sopars, pernoctacions i activitats de fa uns anys.

Sempre m’ha fet gràcia el nom de la casa, justament perquè soc Garcia de primer cognom. Els Garcia som una caterva, un milió i mig segons l’Institut Nacional d’Estadística. Però no vull parlar-vos més que dels cosins de la meua família paterna. Es podria dir que nosaltres junts formem també la Casa dels Garcia perquè un altre significat de la paraula casa és el de ser el grup familiar al voltant d’un cognom comú.

El meu iaio Juan, home amb arrels a Vilallonga, es va casar amb Amèlia, una xica del poble veí de Beniarjó i van fer una família amb nou fills i filles. Tanta era la distància entre els majors i el més jove que als primers els va vindre el germà menut estant ells al servei militar. El meu cosí major, Juan Luís, que ja va faltar, es llevaria uns pocs anys amb l'oncle menor i les cosines més menudes eren encara xiquetes quan jo ja vaig començar a treballar. La família es va dispersar pel món i per aquest motiu tinc cosins a Madrid, a Bilbao, a València o per Califòrnia. Es pot deduir que la distància i la falta de relació, sumat a la quantitat de cosins (som 22), ha portat a la minsa relació amb alguns d’ells. Tot i això amb l’ajuda de les eines informàtiques sempre hem mantingut un pinyol de tot el conjunt connectat amb la internet. De broma ens vam dir els “Cibergarcia” i així és la llista de WhatsApp amb la qual ens mantenim informats de les novetats de la família.

Sempre sol haver-hi una persona que per caràcter fa de lligam amb la resta de família. En aquest cas és la cosina Sílvia (amb la inestimable complicitat del seu marit Juanes) que tot i haver fet una vida lluny de la Safor ha sabut mantindre les arrels amb la nostra terra i amb la família. Ja l’any passat a un dinar a la platja ens vam acomboiar per a pujar a veure la posta de sol al Mondúver. Va ser una experiència meravellosa i aquest any em van demanar fer una altra.

Clar és un tema delicat organitzar una ruta per a tots els públics. Alguns dels més majors, ja jubilats o prop de ser-ho, ja tenim els nostres xacs i cal fer coses senzilles. Amb la inestimable ajuda de Juan que és del club de Ròtova i té accés a la clau, vam decidir pujar al Castell de Borró a gaudir de les vistes per a després anar al refugi que sols està a uns metres.

Ahir anàvem tretze persones de diverses edats i quatre gossos pujant per la senda del castell mentre anàvem fem paradetes per a mantindre el grup unit. La Lluna, en quart creixent, es mostrava blanca i delicada sobre un cel blau sense cap núvol. El sol ja s’amagava pels cims de la Serra Grossa banyant la Safor amb una llum càlida de tonalitats ataronjades. El Castell de Borró, del qual sols la muralla nord manté encara l’aire de fortificació, és una construcció andalusina feta damunt de restes iberes i romanes. El nom de Borró li ve al castell del cobrament de la rutba, del dret de borra, potser perquè allí s'hauria de guardar en cas de perill la recaptació de la rutba, bé fora en diners o en matèria primera, és a dir, en borró.

Amb la llum correcta, amb un sol molt baix, es veien dos dels castells saforencs, el dit Castell de Palma i el de Rebollet. Els tres castells aleshores estaven connectats visualment. Les vistes sobre la petita Vall de Marxuquera, la Serra Falconera, el cercle de muntanyes que tanca als pobles d’Alfauir i Castellonet i sobre la plana d’horta davant de la Font d’En Carròs i Potries era impagable. Vam seure per a fer un descans i gaudir del paisatge. Els gossets van començar a fer carreres boges i me’ls veia despenyant-se per les parets verticals del turó. Aprofitant la poca llum que quedava vam fer la foto de grup i vam continuar fins a la Font de les Galeries per aigua i, tot seguit, fins a la casa dels Garcia.

Amb bon humor vam arribar al que semblava pel nom el castell familiar. Juan i Jorge, els dos de Ròtova, van fer màgia muntant una bona llum sobre la taula i les cadires que van posar a la nostra disposició.

La llum del dia va anar minvant entre converses, rialles i bons entrepans. Lluny queden ja els dies en els quals érem els xiquets de la família. Les diferents edats han fet que alguns dels nostres fills ja siguen professionals, altres universitaris, alguns estudiants de secundària i el més menut encara als primers cursos de la primària. La casa dels Garcia, la que formem els familiars, s’ha fet gran i els pares han anat desapareixent. Queden tres germans dels nou que van ser i encara són un tresor contant les històries del passat.

Com se sol dir ser família és fer-se. No tots els cosins participen de les trobades però és cert que és una meravella aquesta sensació de pertànyer a un arbre de relacions humanes des dels que encara són xiquets fins qui freguen els huitanta anys.

La nit anava fent-se fosca al voltant de la llum que emergia del pati del refugi. Els gossets, com xiquets queferosos anaven jugant a barallar-se, demanaven almoina o una carícia dels humans.

Vam desmuntar i tornar al lloc tot i per la Font de les Galeries vam anar descendint. Vist en la distància era com un cuc de llums adaptat a les revoltes de la senda. Ja feia una mica més de frescor i la nit es mostrava esplèndida amb els punts brillants de les estrelles que ja quasi no recordem.