No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

 

fotos

Mascarat

No hi havia una altra. Com els famosos macacos del Japó que entren a uns banys termals per a protegir-se del fred, nosaltres estàvem surant en la petita cala fugint del vent calent que feia pujar la temperatura quasi als quaranta graus.

La zona del Mascarat, fita tant entre les Marines, com dels pobles de Calp i Altea, té tres cales on vam pensar podríem refrescar-nos de la intensa calor i visitar un indret que feia temps volíem conéixer, el Barranc Salat, més conegut com l’estret del Mascarat. Va ser una estratègia deliberada perquè els avisos eren amenaçadors i anar a la muntanya a caminar podia ser una mala idea. Ací, en canvi, teníem la mar a prop en cas de necessitar refrescar-nos.

Es nota que els nous propietaris són gelosos de la seua propietat i els accessos a les platges de pedres de riu es fan per camins costeruts i relliscosos amagats entre les construccions i els jardins. La Cala del Racó del Corb té un accés dificultós. Quan vam arribar era encara molt matí. Una parella dormia damunt les pedres. Uns xics semblava que volien fer pesca submarina. La petita badia quedava tancada per les parets verticals del Morro de Toix que encara feien ombra a l'esquerpa platja coberta de còdols. Poca gent hi havia a aquestes hores. Vam donar una ullada i vam resseguir fins al barranc.

La confluència de Bèrnia, El Morro de Toix i la Serra d’Oltà creen un conjunt geològic complicat que històricament ha dificultat els pas dels viatgers. Els romans, poble acostumat a salvar orografies complicades amb ponts o estructures sofisticades van usar les canals naturals de l’interior evitant les complicacions de la costa. Bèrnia era aleshores una frontera natural que separava i aturava exèrcits. En temps de la conquesta cristiana va ser la frontera amb el regne de Múrcia i en temps posteriors cau de bandolers que assaltaven els viatgers. Els quals, si no tenien prou amb el pas per camins intricats i perillosos pel Coll de Calp, el Coll de Rates o el Pas dels Bandolers, podien perdre la vida en un robatori o eixir, en el millor dels casos, més nets que una pàtina de l’incident.

Una carta al director, publicada el 1876 al diari “El Constitucional” deia:

“Si quiere pasar usted un rato delicioso véngase, aunque no sea más que por pasar el tan famoso Collado de Calpe, eterno purgatorio de los desgraciados habitantes de esta rica comarca. Pero aconséjole que antes de emprender el viaje deje sus cosas arregladas y designe sucesor en la dirección del periódico, pues corre V: peligro de no volver á ver sus pátrios lares”

Queda clar que era un lloc de pas molt perillós.

Hi ha diverses teories sobre l’origen del nom “Mascarat” que han fet fortuna. Uns diuen si era un morisc que va evitar l'expulsió i, amb la cara mascarada de carbó, sobrevivia amagat per la zona, uns altres que si un leprós que tapava el seu rostre per vergonya i alguns diuen si el nom ve de la paraula ibera maka-as que significa “pedra tallada”.

De totes les llegendes lligades al Mascarat la més curiosa és la que porta com a protagonista a Judes, el deixeble traïdor de Crist, el qual hauria arribat fugint a aquestes muntanyes. Judes, esbufegant, es va trobar amb la pujada del Coll de Calp, per a passar "El Mascarat". Mort en l'ànima i esgotat en el cos, es va asseure en una pedra llisa on poder trobar l'impossible repòs. I encara que va continuar fugint allí va quedar la seua petjada per a l'eternitat dita "La Culada de Judes".

El cas és que el tall que va tardar milions d’anys en fer-se per l'erosió de les aigües, va ser solucionat a mitjans del segle XIX. Es tractava de fer un pont de 32 metres de llargària amb 60 d’alçada, tota una proesa de l'enginyeria de l’època, que solucionara els problemes per al transit de persones i mercaderies de nord a sud. Si les primeres obres s’encetaren a mitjans del segle, no seria fins al 1885 que finalitzarien les millores després de moltes dificultats, com ara una riuada que es va emportar eines i parts del pont en construcció. Ja al segle XX es va construir un pont ferroviari i un altre per a la carretera nacional i es va abandonar el primitiu. Ara, quan anem per l’autopista ni pensem en les dificultats que hi havia abans per a salvar la frontera de Bèrnia.

Vam abordar el barranc des d’una de les carreteres que porta a les urbanitzacions i superant els obstacles ens vam endinsar en un congost cada vegada més estret. Malauradament tampoc ací es respecta l’entorn i, a pesar de ser un sender homologat i una zona visitable, es veuen canonades de plàstic enormes que ningú retira. Per dalt es veien les estructures dels ponts a contrallum i en la base sols les parets de pedra polida que amb elegants corbes anaven tancant-se. No vull pensar com serà un dia on la pluja convertisca el barranc en un torrent impetuós i violent. En les altures hi ha una pedra enorme que davallà de les altures per a encaixar-se entre les parets detenint la seua caiguda

A poc a poc el congost va fent-se estret fins a arribar a una paret vertical que ja impedeix el pas. Per dalt veiem dos xicots escalant les parets del pont amb cordes. El Mascarat és també un referent pel que fa a les activitats de risc, tan de moda actualment. Va ser ací, segons afirma un article, on el “puenting” va començar de la mà d’uns residents estrangers i uns espanyols. Sembla que la paraula, barreja entre espanyol i anglés, també la van inventar ells. En uns anys l’activitat va fer furor fins que el pare d’una família d’anglesos es va estavellar contra les pedres perquè no van calcular bé les mesures de la corda. Veig per una banda una empresa d’activitats que encara ho ofereix, en canvi en l’article es diu que ja no es fa. Vosaltres direu.

Mascarat i la seua bellesa amaguen, com veieu, morts dramàtiques. En la base del pont hi ha una placa honorant a un sergent de la marina anglesa que va morir el 1989 en un accident de trànsit. Pense que és d’alguna manera símbol d’una societat en la qual la velocitat i el risc formen part de la nostra genètica cultural. Ho volem tot i finalment res ens ompli i ho substituïm per activitats que ens facen sentir vius precisament per la proximitat a la mort.

La carretera nacional, abans d’entrar als túnels des del sud mostra una imatge impactant de la badia d’Altea. És un paisatge que tot el món vol posseir. Diuen si el mateix Putin va estar alguna vegada per la zona d'Altea Hills, una urbanització de luxe que escala el vessant meridional de Bèrnia farcint de cases el que era natura. També tota la llengua de terra que queda entre el mar i el barranc s’ha cobert d'urbanitzacions.

Aclaparats per la calor vam recórrer el carrer que, a vora mar, per la part alta de les cales, fa de passeig davant dels centenars de balcons que han comprat una vista al paradís. Al sud la vista de la Serra Gelada i Altea és meravellosa a pesar de tot. El dia es presentava amb una grisalla de pols en suspensió que filtrava la llum esmortida del sol.

Les cales que hi ha a les dues bandes la Punta del Mascarat, dites Platja del Mascarat i Cala de la Barra Gran, estan envoltades per una densa retícula urbanística. Un dels conjunts d’edificis va voler ser un centre comercial que resultà inviable. Els baixos dels apartaments, en una zona certament amagada, mostren locals abandonats a la seua desgràcia anys i panys. L'ascensor, com una torre vertical exempta trenca la dolçor del paisatge. El camí a la Cala Barra Gran és mínim. La piscina d’una de les urbanitzacions quasi no deixa espai de pas. El negoci és el negoci. Dins del recinte els propietaris jauen en hamaques junt l’aigua dolça de la piscina. Tal vegada ens miren tots carregats de motxilla i botes de muntanya com a animals exòtics. Érem sens dubte els més preparats per a baixar a la platja doncs els que hi venien amb xancletes a punt estaven de caure.

Encara serien les deu i mitja i la calor era sufocant. Vam entrar a la mar i ens vam deixar bressar per les ones. Si no es posava la vista en el formigó, podria semblar un paisatge primigeni, però finalment és un territori sotmés, com tants altres a l'especulació salvatge. Vam esmorzar i altra vegada vam entrar a l'aigua.

No és normal. Aquest estiu està sent un sens fi de dies de calor extrem i calima. Si no vam tindre prou al mes de febrer i març, ara l’estiu es mostra amb una agressivitat desconeguda. Un llamp ha provocat un incendi a la Vall d’Ebo que alça cortines de fum per la banda del Xillibre. En una escala temporal geològica, milions d’anys, la natura ha creat els paisatges i els accidents geològics que us he descrit. Els éssers humans, els moderns, hem canviat el paisatge. De vegades hem demostrat la nostra saviesa per a adaptar-nos. En altres casos hem abusat i seguim abusant de la destrucció del planeta. Els excessos urbanístics no deixen de ser una altra faceta d’aquest modus vivendi modern. Cremen combustibles fòssils a la carrera i provoquem canvis en el delicat equilibri del clima. Els turistes venen per milers als seus xalets de la Costa Blanca. Els avions van i venen d’Alacant expulsant gasos a una atmosfera més castigada. Anem i tornem a tota velocitat per l’autopista, també per a vindre a Mascarat. Tots tenim dret a la nostra porció de felicitat en un món cada vegada més violent pel que fa a les manifestacions climàtiques.