Cullera i el corsari Dragut

Allà, dalt de la Serra de les Raboses, tot era un anar i tornar de desficiosos matiners. Aprofitant la frescor de les primeres hores del matí caminants, corredors i ciclistes recorrien els camins sobre el llom de la serreta o per les pistes d’asfalt que permeten el manteniment de les instal·lacions que hi ha al cim.

Imagine la sorpresa del corsari Ragut en arribar amb una màquina del temps al present i veure com aquell poblet de quatre cases ha esdevingut en una ciutat d’edificis gegants i un laberint de carrers on abans hi hauria camp o algunes hortes. Ni siquiera la rada on van fondejar les galeres i fustes estaria lliure. Amb atoniment veuria una multitud de persones surant en les aigües calmes fent alguns aquagym o raonant amb tranquil·litat. Però anem per parts.

Havíem arribat a Cullera cap a les set trenta del matí i ja no cabia ni una ànima en les zones on l’aparcament era gratuït. En un dels carrers ja lluny de la primera línia de platja vam aparcar i vam anar caminant cap a les parts altes. Cullera va fent-se més i més pintoresca amb aquests carrers costeruts amb escales, calç blanca i casetes tradicionals. Per aquest laberint de carrerons vam accedir a la pujada al Calvari i vam ascendir a prop de les torres de l’antic castell, passant les estacions del Via Crucis retolades amb textos del segle XVIII. Encara no hi era ningú a la xicoteta replaça davant del Santuari quan panteixant vam arribar.

El dia estava emboirat i es perdia part de la majestuosa vista que, en dies clars, arriba fins al Cap de Sant Antoni. La llum era encara suau i delicada, com una mà invisible de colors pastels tot ho banyava. Per la part baixa, on el riu es fa mar, es veia encara el recinte del festival musical Medusa 2022, de tan mal record pel vendaval que el va colpejar deixant un mort i diversos ferits. Amb la calma matinal costava relacionar-lo amb les trallades de vent que van tombar parts de l’escenari. Els drames, com veurem, ocorren en els moments més imprevistos.

Per darrere del castell, per una senda molt definida i amb la pedra polida per la quantitat de transeünts, es puja a la plana superior on queden les restes del fortí carlí. Seguint un poc més endavant s’arriba a veure l'empremta de part del rètol que, amb pintura blanca, un alcalde enginyós va decidir posar. Certament és una fantasia una mica naïf que atrau la vista i situa al poble de la Ribera en el mapa turístic. No sé si hui, en democràcia, haguera sigut tan fàcil; el cas és que jo ho tinc ja en el meu imaginari de tota una vida. Cal recordar la broma d’uns desconeguts que, amb uns canvis estratègics amb llençols, van convertir la paraula Cullera en el més irreverent mot “Culebra”. Per a Juanes i Mar, cosí i filla respectivament, tot era nou i jo anava contant-los batalles del passat.

Va ser precisament ací, a cavall entre els segles XVIII i XIX, on els francesos que van mesurar el Meridià de París van pernoctar intentant connectar en la foscor de la nit senyals de llum fetes amb potents fanals amb altres equivalents a Eivissa. François Aragó, un dels científics francesos, contava que un famós bandoler que fugia de les autoritats va aparéixer una nit i els va demanar refugi en la seua cabanya. En acomiadar-se va dir qui era i els va prometre protecció en els seus viatges davant els assalts tan freqüents en aquella època.

Pel crestall vam continuar caminant cap a l'extrem est de la serra fins a arribar a la pedania del far. Pel nord s’albirava desdibuixada l’Albufera i els edificis del Perelló. Els camps d’arròs estan ara en el moment en què semblen una praderia verda que dona color a tota la banda nord de la serreta. Arribant al final oriental de la Serra de les Raboses es veuen les pistes, carreteres i murs de pedra que es van fer amb la intenció plantar més i més formigó. Com ja déiem en un escrit anterior es tracta de comprar una parcel·la amb vista al paradís. Si el mar i la platja queden lluny això ja és qüestió de fer piscines.

En la punta més extrema del Far els edificis, molts jo diria de la dècada dels seixanta, fan equilibris en la vertical. Les escales per a accedir a la mar són llargues i empinades, cada racó d’aparcament és valuós i està protegit pel senyal de “gual municipal” que es repeteix una vegada i una altra. El barri del far és el que té les casetes més antigues de la zona refugiades en una revolta de la serra. Un tossal cobert de pins alberga l'ermita de “Sant Fermín de los Navarros”. Qui diria que fins a la guerra civil ací hi havia una esvelta torre de guaita del segle XVI que va ser enderrocada per a fer un búnquer i una posició d’artilleria.

En la postguerra, ara que estem parlant d’història, es van fer excavacions arqueològiques en el veí promontori que una vegada fóra “l'Illa dels Pensaments”. Un dels propietaris ja l’havia convertit en península i la barbàrie dels anys seixanta va permetre construir tres edificis amb romàntic nom d’estrelles però que creixen desmesurats en una península mínima i amb possible importància històrica.

No molt lluny està la Cova del Pirata Dragut. Els municipis turístics i els que aspiren a ser-ho potencien un fet històric o una personalitat per a torbar els turístics. Si en Gandia ho fem als Borja italians — que en realitat llevat de Francesc de Borja mai van hi estar—, a Cullera li fan la festa al Corsari Ragut que els va esborrar uns anys del mapa.

Turgut Reis, almirall Turgut, eixe era el seu nom.  No era cap figura amable per a l'època. En un context de lluita en la Mediterrània entre els otomans i l'Imperi Espanyol, hi havia molts corsaris que, amb el permís dels poders polítics, feien una tasca entre militar i de rapinya. Turgut, nascut a la Turquia del Mar Egeu, va ser deixeble del famós Barba-rossa i era temible en les seues incursions per tota la banda de la península Itàlica. Ell mateix va ser fet presoner i va estar tres anys a les galeres sent rescatat per a tornar a les seues malifetes. Heroi o vilatà? Tot depén del punt de vista. A Turquia li han fet monuments com el gran marí i estratega militar que va ser. A Cullera on l’havien de recordar amb poca estima li han fet un museu i una festa. Tot valga per als turistes!

Però continuem amb la història. Turgut era un home ambiciós i, en un període on teòricament hi havia una treva entre la corona hispànica i els otomans, ell va decidir seguir a la seua prenent diferents posicions al nord d’Àfrica. Els corsaris aleshores formaven flotes de molts vaixells que s’unien amb el líder amb el desig de fer atacs, robatoris i extorsions amb el permís de l’imperi. Era un costum que venia de molt abans. Els exercits romans ho feien només conquerien una plaça.

En la flota que va arribar a Cullera hi eren entre 22 i 27 embarcacions segons les fonts. Les tripulacions estaven formades per una barreja de captius, esclaus, homes de fortuna, propietaris d’embarcacions, renegats, cristians, musulmans, magrebins, italians o otomans. No m’agradaria trobar-me amb un d’ells una nit en un carreró fosc. Imagineu amb milers atacant a la carrera. Podem entendre la por dels coetanis. 

Ja venia de fer intents per tota la costa i, després d’agafar aigua a la desembocadura del riu de l’Algar a Altea, van anar a amagar-se a la zona del far per atacar la petita població.

Ja tenien informació perquè havien enviat espies amb anterioritat que havien recorregut tota la costa mediterrània ibèrica. Alguns moriscos feien el paper de cinquena columna facilitant dades als pirates.  De fet, passades les primeres Germanies, amb molts batejats a la força, es veien vindre un futur problemàtic per a ells i els seus i anaven emigrat voluntàriament al nord d’Àfrica.

El cas és que un escamot d'homes de Turgut va anar per terra per on ara són els milers d’apartaments. Els altres van esperar en les embarcacions per a fer entrada en la matinada del 25 de maig de 1550 pel port fluvial del Xúquer. Alguns pocs, els més matiners els van veure i van anar a avisar al poble. Un home que anava cap a Gandia amb el seu criat va ser fet presoner mentre el segon va fugir a demanar ajuda. Tots aquells que van poder es van fer forts a l’edifici de l’església, altres van ser segrestats. Va haver una baralla com era d’esperar entre els atacants i els cullerencs.

No va ser tan fàcil com es pensaven. Molts pirates van morir. En alguna de les fonts he llegit que no va ser una incursió gens rentable, ja que tampoc és que Cullera fora aleshores cap poble gran amb recursos.

Dels pobles dels voltants van vindre gent a socórrer als cullerencs i les autoritats van reaccionar per a controlar la situació amb por que els exaltats pogueren atacar als moriscos locals. Molta de la informació que hui es té de com van arribar a Cullera i on havien estat abans ve de la mà d’un turc, un comerciant arruïnat, que es va perdre a Altea i no va poder tornar a la flota corsària i d’un esclau d’origen italià que va fugir només va poder escapar a Cullera.

La llegenda diu que en una cova que hi ha en el mateix tossal on és ara l'ermita van mantenir els segrestats per a obtindre un rescat. El cas és que van pegar a fugir continuant les seues incursions sis dies després a Pollensa on el poble va reaccionar defensant-se. No sé si realment els donaria temps a tindre a gent alimentada per un forat com diu la llegenda o esperar amb un vaixell amagat a la cova. Pense que sabien perfectament que la velocitat de l’atac i la retirada ho era tot però la història és certament més atractiva.

Turgut encara va continuar quinze anys més fent extorsions per tota la Mediterrània. Fins i tot una pel·lícula italiana dels anys cinquanta el té com a protagonista. Els otomans tenen novel·les sobre la seua figura històrica. No era ni millor ni pitjor que els cristians. Fixeu-vos que les tropes de la monarquia hispànica van entrar a sac a Roma i no van deixar res que no pogueren furtar. Els musulmans van matar milers de soldats de l’Imperi espanyol a l’illa de Gerba i van fer una torre de cranis que va existir fins al segle XIX. No eren temps per a bromes.

I ací ens trobeu als tres senderistes a la porta de la cova de Dragut amb alguna dona quasi en roba de bany, gent amb xancles i pantaló curt, xiquets i altres visitant. Tingueu cura amb el cap i amb els graons, podeu caure, ens diu el xicot flac amb barbeta que fa de guia. La cova ben arreglada és una mena de barreja entre informació seriosa i col·lecció de curiositats anacròniques. L'espectacle amb la galera al fons de la cova, l'estàtua de marbre blanc de Dragut, la música i els efectes, afegit a l'estructura molt modificada de la cova natural, fan de la visita un lloc ideal per a xiquets i persones que volen torbar-se amb una història de terror de fa ja quasi cinc segles. Supose que un museu seriós amb informació molt acurada seria menys divertit que l’espectacle que han preparat per als turistes.

Era temps de seguir caminant a vora mar. Els banyistes ens miraven amb la mateixa curiositat que nosaltres a ells. Tres persones vestides de senderistes amb botes enfront de gent en banyador mostrant les blancors de la falta de sol o el bronzejat d’unes vacances llargues . El recorregut per la primera línia és colpidor. Alguns edificis, monuments al turisme de masses, són ruscos humans. Ja era migdia.  Els bars anaven parant taules per al dinar i molts grups de persones, carregats de cadires de platja tornaven als apartaments. Va costar acabar de tancar la volta. La segona part de la nostra ruta va ser pràcticament igual a aquella que van fer els pirates que van atacar per terra.

I com acaba la història? Òbviament nosaltres vam tornar a Gandia i Turgut, el nostre estimat Dragut, va morir dels fragments d’una explosió d’una canonada en el setge a Malta. Com se sol dir qui amb espasa mata, amb espasa mor.