La immensitat del Caroig. Visitant el Barranc Moreno

fotos

Bicorp va quedant com un poble de joguet en la part fonda de la vall sota la silueta retallada de la Serra de Corbera que es destaca sobre un fons groc que surt darrere de les muntanyes i els núvols morats. La transició entre els camps de secà i la pineda és suau. El camí va ascendint de forma progressiva entre una frondosa arbreda. Arriba un moment en què la intervenció humana sembla mínima. Sols alguns ribassos de pedra seca delaten una activitat agrícola hui desapareguda.

Quan el camí comença a descendir és quan es veuen en la distància grans muntanyes amb altiplans coberts de pins i parets verticals formades per capes de pedra plana. Els rierols i barrancs han excavat profunds canyons que en la seua fugida cap a la mar van trobant una eixida entre els vessants amb sinuoses lleres que creen encisadors racons de bellesa feréstega.

Sembla que el Caroig és un paisatge primigeni, però l'abundància de pins carrassos i rodens, els quals formen boscos densos amb abundant vegetació baixa, delata que les repoblacions han aconseguit poblar les muntanyes però a costa de substituir les carrasques, els fleixos, arbocers i altres espècies autòctones. El pi, tan bonic, és benzina en cas d'un incendi.

Als costats del camí la vegetació és impenetrable, per moments selvàtica. Difícil “netejar” ací com demanen molts davant dels incendis. Si algun dia arriba ací el foc —tant de bo que no siga mai— serà impossible aturar-lo tant per l’orografia del terreny,  com per la vasta superfície i la quantitat de matèria vegetal que s’estén fins on arriba la vista. De tota manera quan millor es gestione millor es treballarà si arriba el cas.

Enroscant-se en el terreny la senda comença a baixar fins a arribar a una cornisa de pedra elevada uns metres sobre el llit pla del Barranc Moreno. A la dreta les pedres formen una paret de blocs gegants de pedra plana que fan abrics perfectes per al refugi humà. La “Casa de la Joaquina” és un exemple perfecte de construcció amb els materials disponibles a la zona. Alçant murs amb pedra i argamassa els seus constructors van crear una habitació on pernoctar lluny del poble. A la dreta un forn morú els permetia cuinar perfectament. Ho degueren fer en gran mesura amb les seues mans doncs sobre la cals es veuen encara els solcs fets pels dits. La zona és perfecta per a l’habitació humana perquè als abrics naturals es sumen les aigües cristal·lines del Barranc Moreno i l’abundància de caça que hi ha.

Fa uns 7500 anys diverses poblacions humanes van ocupar la zona i van deixar la seua empenta en els dibuixos esquemàtics que van fer a les parets d’alguns abrics. Meravellats vam anar a l’abric de los Gineses i al de la basa de Calicanto. El primer dels dos està completament tancat i a tanta distància té la tanca que sols malament es veien les pintures. El segon abric, afortunadament, té una bona quantitat de pintures perfectament visibles. He de dir que entenc la funció de les tanques, però si estan fetes de tal forma que no es poden veure a una distància acceptable les pintures és frustrant.

El Barranc Moreno en una bona part té una llera formada per una placa de pedra compacta amb molts tolls per on corre l’aigua. Res a veure amb la quantitat d’altres rius germans com ara el Cazuma o el Fraile, però suficient per a fer algunes piscines naturals on refrescar-se a l’estiu. Els cadells Bianca i Curro no paraven de jugar de forma salvatge gaudint d'esquitxar l’aigua i banyar-se de dalt a baix. Tant era la passió que ni s’adonaven que estaven per l’aigua amb la poca estima que li tenen els gossos raters.

El nostre torn va arribar en una basa inferior. Cap lloc com per a nadar però sí suficient per a posar-se a peu dret en el fons i gaudir de la frescor en un dia que ja començava a mostrar les urpes. 

Efectivament el camí de tornada es va fer pesat botant pedres pel llit del riu i després ascendint per una senda amb la calor del migdia. Els tres gossos anaven buscant l’ombra i demanaven aigua només paràvem. Superada la part més alta ja vam desfer el camí del matí per arribar al nostre vehicle. Curro, un dels cadells, es va encabotar en amagar-se a l’ombra del cotxe davant les imprecacions de Juan per a posar-lo al seu mòdul de transport.

Que vos puc dir del Caroig? Cada vegada que vaig m’enamore més i més d’aquesta immensa serra on tens la sensació d’estar lluny de tot allò que ens dona mala vida. Cavanilles el qualificava de desert i és cert que no m’agradaria perdre’m en aquestes muntanyes. Sense l’ajuda de les eines d’orientació no vull pensar en com eixiria. La natura mai és amable. Pot parèixer-ho, però per a conviure amb ella cal conèixer-la i si no és així som un ésser feble perdut en un paisatge infinit.