El cremador de les vanitats

fotos

He de reconèixer que no sóc gens de platja. Almenys els mesos de la gran explosió de gent. A l’hivern és una altra cosa. Aleshores vaig per a trobar quilòmetres de línia de mar quasi buida i, alguns dies, completament deserta. 

Tal vegada arrossegue una malvolença derivada dels anys en que per ser socorrista havia de passar del matí a la vesprada en aquest putxero de matèria orgànica humana que es mulla en la salmorra mediterrània per a tornar a terra i torrar-se sota l’inclement sol de la canícula. 

Aleshores, us parle dels huitanta, la platja de Gandia encara conservava part del seu ambient característic de certa burgesia molt de dretes lligada al règim franquista. El díhuit de juliol bé que en ho mostraven prenent els dos carrils del passeig fent ostentació de banderes i uniformes del règim franquista.

Ja feia anys que no hi anava entre falta de gana i precaucions per la pandèmia. He vist que alguns dels costums han vingut per a quedar-se. Molts dels para-sols estaven dins d’un recinte quadrat marcat amb cintes i estaques. Entre solar i solar un metre de pas. No és una mala idea, doncs quan jo era socorrista arribàvem els primers posaven el nostre lloc junt al mar i a migdia ja teníem un parell de famílies que volien envoltar-nos per dreta i esquerra ja pegats com estàvem a l’aigua. Ara es fa respectar una zona de pas d’uns deu metres que no està gens mal. Jo pense que la idea ha triomfat perquè als proletaris que formen la clientela de la platja de Gandia els agrada la fantasia de tindre la seua parcel·la en primera línia encara que siga sense títol de propietat i de forma efímera.

Cal dir que Gandia ja ha consolidat un tipus de turista molt característic. Ara per ara es tracta de classe treballadora de totes les edats i formes corporals que fugen de la calor de l’altiplà peninsular per a remullar-se en  la sopa marítima gandiana. 

Passejar a vora mar és sentir un déjà vu. Xiquets faeners foradant la arena banyada, pares jugant amb ells, mares amb criatures de la ma, iaios com velles tortugues mirant el pas del personal a l’ombra dels para-sols com aquells vells de poble que seien al sol dia a dia. Els socorristes, sempre amb posa elegant i professional sobreïxen del conjunt de colors que, com en una formació militar romana, formen els para-sols. 

Sents les veus i endevines de vegades eixe accent característic de Madrid. A la platja, per a bé i per a mal, s’amaga poc i es mostra quasi tot. La fermesa d’un cos jove, les bosses de greix, els tatuatges i aquelles parts del cos que com si de l’accent d’una paraula son mostrades al gust del portador o la portadora. El sol cruel de l’estiu torra la pell per igual i democratitza d’alguna manera la condició humana. Pràcticament el que hi ha és el que es veu, almenys pel que fa a la condició física. En el joc de mostrar i amagar sols queda espai per a la vanitat dels més joves. La resta ens hem de conformar amb el que queda d’allò que va ser.

En la distància es veu la mar plena de caps que com en una colònia de l’Antàrtida milers de persones floten en el suau onatge de la mar. Diuen que estem en crisi, que ve una tardor terrible, però ací encara val allò del “Carpe Diem”. Ja vindrà la tardor i ens aclarirà les incerteses sobre la energia, la inflació o la vida. De moment, com diem els valencians, “a l’estiu tot lo món viu”!