Xestalgar, la calma després de la tempesta.

Fotos

No us ha passat mai que el navegador de Google vos ha portat per carreteretes infames? Doncs això ens va passar dijous de camí a Xestalgar. Alguna de les carreteres autonòmiques no deixa de ser un camí rural estret i sinuós com ens va passar amb la combinació oferida pel navegador. En la foscor de l’alba ens vam trobar amb un camió del fem que no es va parar i del qual tan sols un pam ens separava. Vam arribar a la nostra destinació per un portet que més aviat semblava una muntanya russa. Es veu que les grans inversions per a millorar les carreteres transversals no compensen — políticament parlant — amb la densitat poblacional de l’interior i es veu una xarxa viària que, en aquest cas, més aviat recorda altres temps.

L'aparició de Xestalgar enllumenat pels primers rajos d’un sol esmortit va ser un alleujament després de tanta revolta. Cal dir que la imatge era prometedora, perquè es veia la poderosa torre de l’església i les ruïnes del castell per damunt del conjunt de cases. Era en resum, una típica estampa d’un poble valencià d’interior. Xestalgar, amb Bugarra i Pedralva formen una unitat de pobles de parla castellana vertebrats pel riu Túria que besa els seus peus per a sortir, ja en pocs quilòmetres, a la plana costanera.

Xestalgar pateix de la maledicció dels pobles d’interior amb aigua. El que eren zones discretes i locals de bany s’han massificat de tal forma, que la lluita en estiu per una plaça d’aparcament ha de ser tal, que l’ajuntament ha posat barreres, cartells i limitacions per a evitar aquesta invasió no tan pacífica. Els aparcaments estan destinats per als residents i hi ha tanques amb amenaça de multa per aquells que gosen intentar accedir a les zones de bany aparcant a la vora del riu. Dic que l’arribada de turistes no és tan pacífica perquè les restes de llaunes, ampolles i tota mena de deixalles queden per totes les bandes.

Jo mateix em pregunte si és bona política parlar d’aquests indrets, mostrar-vos la bellesa que tenen i la resposta és que nosaltres fugim dels moments i els llocs en els quals les zones, ja sobradament conegudes, estan plenes. De fet, són els mateixos ajuntaments els que promouen aquestes zones d’interior. La platja continental denominada Túria-Xestalgar, també coneguda com a zona de bany del Motor està situada a l'àrea recreativa enfront del molí Vell. L'any 2015 es va incloure en el llistat de platges continentals reconegudes pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat.

Certament, els humans tenim un comportament gregari i som com les formigues que envaeixen una zona abans de l’arribada de les tempestes. Ara, a setembre, un dia entre setmana — ho reconec, no tot el món pot gaudir d’aquests dies — la zona es mostrava tranquil·la i no hi havia cap problema a aparcar o passar per les zones de bany ara solitàries. Vam iniciar la marxa amb uns molt agradables díhuit graus perfectes per al senderisme després d’uns dies de pluja que encara es feien notar en els tolls i la terra humida.

La zona és ben bonica per la combinació de penya-segats, el riu i les construccions d’aprofitament de l’aigua que van apareixent pel riu. El que enlletgia prou eren les grans lones negres que tapaven les vores del riu per a intentar extingir la proliferació sense control de les canyes que converteix els rius en selves impenetrables a més de ser un perill amb l’arribada de fortes riuades que les arrossega i les converteix en un monstre poderós que es lleva de davant tot obstacle. La canya va ser portada d’Àsia i abans era controlada pels usos que tenia, ara és com una pandèmia molt complicada de erradicar.

Hi ha qui és contrari a aquesta política de regeneració amb ús massiu de plàstics, però no conec d’altra forma d’acabar amb una planta que si la talles, al cap de pocs dies, ja ha tornat a créixer. En realitat sembla que els grans canyars són sols una única planta connectada pels rizomes que, subterràniament, van ofegant tota possibilitat senzilla d’eliminar-los. Tal vegada amb aquest tractament puguem gaudir a Xestalgar d’un riu arbrat, amb vegetació autòctona de ribera i accessible.

La primera aturada a la ruta va ser al raconet de la font del “Morenillo” una font en un racó verd i ombrívol al costat d’un barranc i un pont. Encara que no molta, brollava una aigua que davallava a una basseta cristal·lina que en moments de calors ens hagués convidat a banyar-nos.

Vam seguir una pista forestal que ens va anar obrint la perspectiva de la llera del riu amb la presència de les instal·lacions hidroelèctriques; central, canals, comportes i torres encara en servei. A poc a poc, per una senda que vorejava pel sud la imponent Penya Maria, vam guanyar altura. Es veien per aquesta banda les serres de Santa Maria i Els Boscos en les quals es deixa veure l’acció del foc segurament dels incendis del 1994 o del 2012. Llevat dels troncs morts no hi havia arbres i la vegetació era baixa. La meua gossa Llum estava eufòrica seguint rastres i per un moment es va esvair en l’aire. Amb el xiulet la vaig cridar i va tornar des de baix en uns interminables minuts amb la llengua fora i la cara de felicitat de quan troben rastres d’animals. Vam seguir l’ascensió fins a arribar a una cruïlla que ens portava al cim de la Penya Maria en un camí d’anada i tornada. Sense arribar mai a ser perillós el cim estava envoltat de penya-segats de vertigen amb una caiguda vertical impressionant. El puntal tenia vistes espectaculars al riu, a Xestalgar i als estrets canyons del riu que connecten amb Xulilla la qual es veia encimbellada en un tossal en la distància. El riu Túria s'endinsa al terme de Xestalgar en un tram d'estretes goles a l'altura del Corindón i discorre encanonat fins a l'estret dels Assuts; després d'aquest l'orografia forma una fèrtil horta. Cal recordar que en el passat els fusters transportaven els troncs flotant pel riu. Era una tasca perillosa i l’ermita dels Sants de la Pedra estava erigida per a demanar protecció divina davant dels possibles accidents.

Vam desfer camí i descendir al riu per una senda que giravoltava mostrant la monumental paret de pedra de la penya que acabàvem de visitar. A poc a poc es veien més destacades les restes d’una presa que es va intentar fer en el segle XIX i que es degué abandonar i enderrocar al cap de poc per algun problema estructural o de fugues d’aigua. Vam creuar a l’altra ribera del riu per unes pedres habilitades que, en aquest cas i segurament per les plogudes dels dies precedents, estaven quasi cobertes per l’aigua del riu. Juan va haver de llevar-se les sabates i creuar com si fora un Sant Cristòfol amb el Crist xiquet que en aquest cas era el seu gos Curro.

De la presa quedaven tres comportes com ulls buits sobre una canal seca, alguna paret vertical interrompuda abruptament i restes disseminades per la llera. Vam parar uns minuts sota una immensa garrofera gaudint de l’ombra protectora. A poca distància, als peus de la Penya Maria estava la Font de Maria que li dona nom. L’aigua fresca brollava amb quantitat sota la devoció de la Mare de Déu de la Penya. Tres ciris apagats mostraven signes de la devoció catòlica amb arrels clarament màgiques i paganes, les nimfes romanes, dones d’aigua i ara la devoció mariana. El racó, ben cuidat i amb bancs i arbres convida a una visita tranquil·la en un dia de temporada baixa on el silenci i la remor de l’aigua són els únics sons que t’hi arriben.

No vam poder passar per la ribera esquerra. Una tanca i una cinta ho impedien. Juan era partidari de botar la tanca. Jo em vaig negar, no m’agrada mai passar per on no està permés. No vam poder veure les restes inacabades de l'aqüeducte romà de Calicantos del segle I o II de la nostra era. Prenia l'aigua d'un assut situat probablement prop de la confluència amb el riu Sot, en terme de Xulilla. Els trams conservats es localitzen al terme de Xestalgar, entre el paratge de Penya Maria i les Eres i s'adapten a la corba de nivell dels 220 metres sobre el nivell de la mar. Per la riba dreta anàvem tornant al poble quan vam veure un llaurador collint garrofes. Li vam preguntar i en un castellà de la zona, amb préstecs dialectals del valencià, ens va dir que estava agafant “garrofas”. És ell el que ens va aclarir que el camí estava tallat per unes obres de reparació d’una canonada i ens va animar a demanar permís, però vam decidir continuar i visitar poble i castell.

La primitiva alqueria de Xestalgar és d'origen islàmic i el germen de la vila actual. El topònim Xestalgar significa en àrab "a l'oest de la vila de Xest". Defensant la seua posició es va situar el castell andalusí dels Murones que corona l'emplaçament. Aquesta alqueria va ser conquistada pel monarca Jaume I que la va donar al noble aragonés Rodrigo Ortíz el 18 de juny de 1238. La morfologia del nucli urbà de Xestalgar és d'origen musulmà i, per això mateix, intrincada i laberíntica. Destaquen la casa senyorial dels comtes d’Alcúdia i Xestalgar i l'església parroquial de la Puríssima Concepció, del segle XVIII i assentada sobre les restes d'una primitiva església gòtica del segle XIV. El poble estava quasi desert. Molts dels comerços tancats. Segurament després dels dies d’agost, quan els visitants són abundants havien, agafat les vacances. Durant el segle XX Xestalgar ha reduït la seua població, de tal manera que actualment a penes supera els 500 habitants censats en un nucli ara desmesurat per a tan poca gent.

Preguntant vam arribar al castell, amb una vista del poble i els voltants espectacular. El castell dels Murones domina l'horta i el nucli urbà situat als seus peus. És una fortificació d'origen àrab, probablement del segle XII. Conserva part dels llenços de la muralla i restes de la torre de l'homenatge, de planta rectangular, de tres plantes més la terrassa emmerletada. Com sol passar amb aquestes construccions sembla més del que queda si el veus de lluny. A l’interior, protegit amb passarel·les, es veuen indicis d’anteriors excavacions, però en general tot és una ruïna a punt de caure. Una vertadera llàstima.

De ponent venien ramats de núvols grisos que anunciaven possibles tempestes vespertines. Per la nostra part ja era moment de baixar i gaudir d’una cervesa a l’únic bar que vam veure obert.