El Cocoll. Sonoritats Mallorquines

fotos

Encara no ha eixit el sol quan passem pel Coll de Rates. Entrem en un territori, el de Tàrbena, on els noms ens porten a les Balears. Sa Foieta Fonda, depressió del terreny tancada per orient per la Serra del Ferrer, és ara una extensió coberta de pins cremats fins les Penyes de s’Ombria ja arribant al crestall i als imponents penya-segats i runars que sempre m’han impactat per la seua magnificència. La carretera zigzagueja en un graó obert a la Serra del Carrascar de Parcent fins que l’abandonem per a ascendir per una altra fins al Colladet de les Peres i ja als Plans d’Aialt. Sembla que hem abandonat la càlida i acollidora plana costanera per a arribar a un territori molt més dur i agrest envoltat de serres espectaculars. Qui diria que Alacant té paisatges solitaris i gelats on la despoblació és un fet.

Ja feia temps que tenia en el meu llistat una visita al Cocoll. Com bé diuen moltes webs de senderisme, aquest és un cim que passa desapercebut entre tantes muntanyes veïnes espectaculars. Està al Nord de l’Aixortà i la Serrella, les dues unides en una mateixa serra. No molt lluny s’albira Aitana, Bèrnia, Segària, el Montgó, la Serra del Cavall Verd, les ara pelades muntanyes de les Valls d’Ebo i Castell de Castells, la Serra D’Alfaro i més lluny el Benicadell o el Mondúver. Ahir, es veia fins al cim el Penyagolosa i pel nord s’enfonsaven en la mar les serres de Castelló o, fins i tot les de Tarragona. Aleshores, per què és un cim tan desconegut sent un cim que supera els mil metres i des d’on es poden veure totes les serres esmentades?

Les primeres vegades que vaig anar per la zona va ser accedint des de Benigembla per la fondalada tancada pel sud per la Penya Blanca i a est i oest pel Pla d’En Moragues i Ses Cordelleres. Altra vegada vaig arribar pujant pel “Badall” — una senda que s’interna entre roques encaixades fent una cova — i seguint per la Pedra de l’Altar. En tots els dos casos vam passar pel que hem batejat com el Pla de les Banyeres, així li diem espontàniament perquè algun ramader ha deixat en una esplanada molts d’aquests accessoris del bany per a abeurador dels animals. Queda a molt poca distància del Pla d’En Moragues on es va habilitar una llarga pista d’aterratge i hi ha una base al costat de la qual ahir hi havia un helicòpter d’emergències amb dues persones fent-li tasques de manteniment.

La ruta l’havíem iniciat al Pla d’Aialt, passant pels corrals i edificacions del que va ser un despoblat morisc. Encara es pot percebre l’antiguitat de moltes de les construccions barrejades amb magatzems de blocs i formigó i algunes cases completament reformades. Aquesta xicoteta foia, als peus de l’Aixortà, té un encant innegable, lluny de la fertilitat de la plana i més emparentada amb les comarques de l’interior i el nord del País Valencià.  La bellesa serena contrasta amb les evidents condicions climàtiques de fred que té a l’hivern. Encara recorde les plaques de gel que vam vore en la primera visita. 

Una pista puja a l’aeròdrom enroscant-se entre les  barrancades i els tossals i guanyant altura fins a arribar a la surrealista pista d’aterratge que sorprèn per la llargària la primera vegada que es veu. Fent una broma, ja d’això fa anys, dèiem que era el pròxim aeroport que triaria Ryan Air per a portar els passatgers a Benidorm. El que és cert és que és una visió que sempre impacta.

Vam ser els primers en arribar al cim del Cocoll. La que és una muntanya pelada i amb poc relleu per la banda de llevant, anònima i avorrida, és espectacular per abrupta i feréstega en la seua caiguda vertical al Barranc del Galitero. És un cim, com hem dit, amb vistes impressionants per totes les bandes. La xica que cada dos dies puja a la torre de vigilància que hi ha, va arribar amb el seu cotxe i va pujar a obrir la torre de vigilància. Ens va escoltar identificant cims i es va unir a la conversa. Els dies clars es veu València, va dir, Eivissa per descomptat i com li vam puntualitzar ahir es veia també el Penyagolosa que sorgia de les serres que s’enfonsaven en l’horitzó ja al Delta de l’Ebre. 

A pocs minuts va pujar una xica, una corredora que va anar i tornar al cim com si res, després un altre grup de corredors. A l’extrem nord de la pista d’aterratge es veia un cotxe aparcat al costat del qual van arribar un quad i una motocicleta. Els llocs amb tan bon accés es converteixen en una temptació per als que van a la muntanya amb vehicles. És la disjuntiva d'obrir o no pistes forestals. En aquest cas la vigilant havia pujat amb cim amb un cotxe normal: això dona idea que qualsevol amb un poc de ganes podria accedir sense greus problemes. 

Per la nostra part vam tornar passant pel mirador — ja sense les motocicletes, però si amb el tot-terreny dels que veuríem després que eren caçadors. Les vistes també eren bones, encara que no aportaven res a la vista des del cim. A uns centenars de metres d’eixe punt està el punt on es troben els quatre termes de la Vall de Laguar, Castell de Castells, Benigembla i Tàrbena. Sols amb un mapa pots saber on estàs en cada moment.

Vam baixar per una pseudosenda al Pla de les Banyeres i, per un camí que passa per una carrasca impactant vam trencar cap al sud, rodejant Es Crestall, un tossal coronat per roques nues i verticals, per accedir per una zona de corrals abandonats dita Albirec, ja en terme de Tàrbena, a Sa Cova de Dalt. És aquesta una zona solitària però a poc a poc més coneguda pels senderistes. També als motoristes i als equips de ciclistes els agraden aquestes carreteres amb ports costeruts i bones corbes per a jugar amb elles. Llàstima que els primers causen un soroll tan penetrant que es sent en la distància.

La Cova de Dalt continuava tant abandonada per part de l’arqueologia com fa ja anys i tan magnífica com sempre. És una nau que té grans roques caigudes el que va ser un sostre volat en el passat i ara jau als peus de la boca de la cova. 

Vam tancar el perímetre dels Crestalls tornant als corrals abandonats del Pla de les Banyeres i ja vam tornar al punt d’inici.

Aquest indret és una meravella per als amants de la toponímia, un racó on paraules venerables, que ens parlen del passat agafen la forma de les serres i els seus accidents. El valencià ací sobreviu en els mapes sense traducció. Tàrbena és coneguda per l’esforç en reivindicar el seu valencià particular i bonic. Visc davant d’un col·legi d’un poble on quasi tots els majors es comuniquen en valencià. Sent els xiquets i les seues converses i m’adone que el castellà està imposant-se més i més cada dia. És per això que emociona recórrer paisatges batejats amb les nostres paraules tan boniques i tan poc estimades per molts.