Tabarca, una utopia fallida

fotos disponibles

La part oriental de l'illa està solitària, fins i tot aquest dia final d’agost de 2024 en el qual milers de turistes han arribat en tropell. En la distància es veuen caminants que, seguint les polsegoses sendes, tenen prou curiositat per a arribar a la punta on s’alça el solitari cementeri. La resta roman a la platja o pels carrers de Nova Tabarca. Si la sequera és terrible en tot el nostre territori les plantes de l’illa plana es mostren seques, mortes i, probablement, amagades en les seues arrels que foraden la dura placa de pedra. No queden paleres en la part central, com una vegada va haver-hi, la plaga que les omplia de cotonet les va exterminar en un indret tan dur com aquest on el mínim error acaba amb la mort.

El cementeri, tal vegada el més inhòspit i solitari dels que he vist mai, roman tancat. He llegit que ja està complet a falta d'alguna futura ampliació i sols els fills de l’illa hi tenen accés. Una parella d’holandesos seu en un banc gaudint de la frescor d’un mur en ombra. La reixa deixa veure un recinte ben conservat. Els cognoms dels difunts es poden llegir confirmant el que recordava de la meua visita fa quaranta-tres anys. La majoria tenen aire italià. Tantes coses han canviat que jo diria que ni tan sols soc aquell jove il·lusionat que va escriure un article per a la revista de l’institut parlant d’un lloc que aleshores — també ara — em va fascinar.

Tots sabem que la Mediterrània mai va ser una barrera, més aviat una autopista de relació o conflicte entre tots els pobles de les seues vores; no sempre amables o cordials. Els pirates coneixien aquesta illa dita Planèsia en el passat pels grecs i coneguda com a Planària pels romans. La cadena de torres de guaita no impedia que esquadrons de naus pirates recalaren en l'illa para atacar la costa i la monarquia espanyola va pensar a fortificar-la per a poder controlar tota la costa d’Alacant.

Els interessos de la corona havien portat segles enrere a la protecció de l’Illa de Tabarka a la costa tunicina. Aleshores hi vivia una colònia dedicada al comerç del coral roig d’origen fonamentalment genovés i protegida per l'Imperi Espanyol. La relació de protecció mutual dels interessos d’ambdós parts permeté la vida durant segles a l’illa africana, però al segle XVIII les coses havien canviat i el rei de la corona hispànica els va fer de costat. Va ser així com el bei de Tunísia es va fer amb la Tabarka original fent esclaus als habitants de la colònia. Per qüestions de guerra amb Algèria van acabar en aquells país com a presoners més de dotze anys. Per intermediació dels rectors mercedaris el Borbó va decidir pagar el seu rescat de 800.000 reals de billó i portar-los a Cartagena i finalment a la ciutat d’Alacant. El col·legi abandonat dels Jesuïtes fou el primer lloc on els van agrupar, però la idea era molt més ambiciosa.

Dins d’una política il·lustrada Carles III, de la mà del poderós comte d’Aranda, s’havia promogut la construcció de diverses colònies i, en aquesta ocasió, la creació d'una ciutat de nova planta per als exiliats de Tabarka, vora tres-centes persones.

L’enginyer militar Ferran Méndez va fer un projecte de fortificació i pla urbanístic detallat seguint les més modernes tendències de l'urbanisme i l'enginyeria militar. Es construïren muralles, bateries, baluards, magatzems i cases que es conserven deteriorats pel temps però encara en peu. La població havia de tindre una orientació nord-sud, est-oest al voltant d’una plaça central. Els carrers eren rectes formant una quadrícula de cases per als habitants i tots els equipaments considerats necessaris: casa del governador, església, castell i tota una sèrie de muralles adaptades a l'orografia de l’illa.

Tanmateix, el pla comportava una sèrie de mesures d'adaptació dels tabarquins a la nova colònia. Se’ls volia formar en una sèrie d’oficis, promoure la ramaderia i l’agricultura, però es va veure de seguida que la manca d’aigua era una barrera que, a pesar dels abundants aljubs, impedia un correcte subministrament per als habitants i les seues necessitats. Moltes coses, com ara llenya, pa, vi o queviures s’havien de portar de terra ferma.

En veure les dificultats sols unes vint famílies de les seixanta-huit originals van romandre a l’illa. Les dificultats i el cost, a més dels acords diplomàtics que feren disminuir la pirateria, van portar a l’abandonament i l’obra va quedar per finalitzar. Fins i tot les promeses de lliurar als tabarquins del servei militar o de no pagar determinats impostos que se'ls havia fet per part de la corona es va abandonar al segle XIX. La guarnició militar va abandonar l’illa i el castell de Sant Josep, al centre de l’illot, era sols ocupat per carabiners o guàrdia civils controlant el contraban i poc més.

Els tabarquins, la majoria amb cognoms d’indubtable origen italià, es van adaptar d’una manera o una altra a les dures condicions de l’illa habitada més menuda del Mediterrani dedicats la majoria a la pesca i a la construcció de barques. Altres foren forners, botiguers o, fins i tot llauradors. Va arribar a haver-hi una incipient ramaderia amb 17 vaques, porcs, ànecs i cabres.

En els anys quaranta del segle XX la vida va reviscolar a Tabarca amb un període extraordinari de captures a l’almadrava que hi havia. Entre els anys 20 i els 40 la població va arribar als més de mil habitants. En el darrer cens són sols uns cinquanta tot i que ara l’aigua i la llum arriben de la península. Tabarca és hui un barri de la ciutat d’Alacant que pateix de la soledat de l’hivern i les invasions bàrbares de l’estiu. Per més que vaig afinar l’oïda no vaig sentir a ningú parlar en valencià als restaurants o les tendes que obrin per a fer — mai millor dit — l’agost. Molts treballadors són estrangers, com evidència el color de la pell o forasters per l’accent castellà propi de la veïna Múrcia i les terres del Baix Segura.

El llibre de l’autor gandià Juli Capilla “Arrelats. Famílies valencianes amb història” dedica el capítol “Genovesos a l’illa de Tabarca” a la vida dels únics valencians que vivien a una illa. Comenta que hi havia fins i tot escola amb una trentena de xiquets, dos bars i una vida social que ara ja ha mort. De la meua primera visita recorde un local mínim on s’ajuntava la gent de Tabarca. Ara tot són restaurants i cases de lloguer per al turista que vol romandre un poc més i no tan sols anar i tornar en el dia que és el que fa la majoria.

Els tabarquins de socarrell parlen el valencià de la zona propera amb trets del lígur, especialment amb vocabulari pesquer, que parlaven quan van arribar i que es va perdre. El món del passat va quedant enrere com les històries ja llegendàries de la troballa d’un tauró blanc l’agost del 1946, la presència de la foca monja el 1938... Tabarca és ara una closca d’allò que va ser. A poc a poc totes aquestes històries seran quasi més llegendes que altra cosa.