Torne a Tabarca

 

Fotos

Mire entre els meus papers l’exemplar que conserve de la revista de l’institut Maria Enríquez — Aleshores encara Francisco Franco — “Pensat i Fet” de la qual vam tirar endavant set números a finals dels setanta i primers huitanta. Precisament del nucli d’alumnes i professors que constituïen la redacció va eixir la iniciativa d’aprofitar un divendres de pont per a visitar l’illa. Era l’any 1981, el dia anterior, dijous, havíem cremat les falles i teníem un dia de festa i dos de cap de setmana per a fer aquell viatge a l’illa plana, única del nostre País Valencià on viu permanentment gent.

El dia vint de març d’aquell any vam agafar l’autobús fins a Alacant on van enllaçar amb un segon transport que ens va portar a Santa Pola. No soc capaç de recordar aquella part del viatge. La memòria és fràgil i sols em venen al cap pinzellades d’aquells dies per mi màgics.

Érem catorze estudiants i dos professors, Rafa Requena i el capellà Pep Vidal. Rafa semblava una mena d’apòstol barbut benvolent i alegre, Pep, amb les seues ulleres de cul de got i cabells rulls, era un rector jove, obert i tolerant, amb gustos semblants als nostres que connectaven amb una generació on encara el redescobriment de les nostres arrels, la passió per la cultura i les ambicions d’un món democràtic ens encisaven.

Han passat tants anys que sembla anacrònic el fet de presentar-se a les “autoritats” de l’illa com vam haver de fer. Aleshores calia demanar a governació un permís al·legant “motius culturals” per a acampar a l’illa i calia presentar-se als guàrdies civils en arribar.

Ens vam assentar dalt d’un dels puntals del nord a vora un quilòmetre del nucli urbà. La vista de la badia d’Alacant era meravellosa. Aleshores ni sabia quines eren les muntanyes que veia. Ara, en aquesta visita amb seixanta-un anys, tot i l'espessa boirina vaig poder distingir molts cims ja coneguts: el Puigcampana, el Cabeçó d’Or, el Maigmó, l’Alt de l’Escobella....

Però torne al relat d’aquells dies. Només instal·lats vam dinar i ens vam apropar al poble de carrers rectes i solitaris, amb dues places, una església amb la pedra rosegada pels vents marins i el salnitre i la muralla quasi en ruïnes. La coneguda com a Casa del Governador estava enfonsada i moltes cases — no com ara — quasi abandonades.

Aleshores hi habitaven l’illa noranta-cinc persones, disset d’ells xiquets que tenien una aula en un barracó prefabricat a un dels quatre cantons de la plaça. No hi havia llum més que la que produïa un generador a les hores nocturnes. Tampoc arribava com ara l’aigua. Cap rector volia anar a viure exiliat a l’illa i sols tenien un practicant. La comunicació amb Santa Pola era esporàdica i en algun cas van haver de soterrar algun mort sense més cerimònies per culpa del mal oratge. En un dels carrers del poble hi havia un local on seure i demanar begudes. Era una casa normal amb un parell de taules i una barra.

En tornar del poble fins al campament, aquell primer dia de la nostra estada, vam seguir fins al solitari cementeri des d’on vam veure com podia ser de bonica una posta de sol des de l’illa. Mirant a llevant es veia el remot illot de la Nau, replet d’aus marines i rodejat per esculls que fan perillosa la navegació.

Eren els darrers dies de març, primers d’una primavera sempre inestable. Van començar a caure unes gotes i ens vam refugiar dins les tendes fins al moment en què va parar i vam cantar fins ben tard. Llegint les memòries del gran Javier Reverte veig que també la seua generació feia de cantar una forma de gaudir de l’alegria d’estar junts. Per què s’haurà perdut aquest costum?

A les onze de la nit vam caminar fins a la porta de la Trancada o de Sant Gabriel. És la porta oest i dona pas a l'antiga pedrera d'on es va extraure la pedra per a realitzar les construccions de la ciutat. En aquest illot es preveia la construcció d'una drassana i una torre, que no van arribar a realitzar-se. Feia una nit agradable i van seure a xarrar. De sobte vam sentir l’arribada d’una persona. Era un guàrdia civil dels que estaven de guàrdia dues setmanes. Ens vam inquietar per si havíem fet quelcom il·legal, però l’home sols venia a conversar una estona amb els únics forasters d’un lloc tan diminut i claustrofòbic. Els illencs ens ignoraven anant a la seua.

Era l’any de l’intent del cop d’estat i un guàrdia civil amb bigot era certament inquietat, però en contar-nos la vida vam veure que no era més que un home humil, cabrer analfabet quan era jove, que va trobar la manera de fer carrera en el cos armat. Segons recorde ens va dir que tenia un fill adolescent amb el qual no s’aclaria. Va fer de guia turístic i ens va portar a un magatzem sota la muralla on vivia la burra jubilada que havia arrossegat el carro del fem anys enrere fins al moment en el qual una camioneta la va substituir.

Ens va costar tornar a la tenda a dormir seduïts per una nit de temperatura agradable i bona conversa.

Ens vam despertar amb els primers llums i ens vam escampar per l’illa. Aleshores m’agradava molt gaudir del dibuix i la pintura a l’aire lliure i, com un pintor romàntic o impressionista, vaig passar el matí d’ací cap allà dibuixant els paisatges de l’illa. La torre de Sant Josep es destacava entre els camps de piteres ara desaparegudes, també el far destacava des de totes les perspectives. Encara conserve el bloc amb aquells dibuixos.

El grup es va dispersar per tots els camins, les cales i els racons gaudint de la llibertat com sol es pot fer quan tens disset anys. El món era meravellós, el futur prometedor. En eixos moments de la vida res et fa sospitar del que vindrà i els somnis i les vocacions semblen a l’abast de la mà.

Eixe mateix dia a la vesprada tornarem al poble i encimbellats a un punt de la muralla, vam cantar fins al moment en el qual una grandiosa lluna va sorgir com una fruita madura de la mar llambrejant en ones de plata d’una bellesa que em va impactar. Tal vegada era la primera vegada que ho veia amb la sensibilitat d’un adult capaç de sentir la bellesa davant de la natura i així ho vaig reflectir a l’article que vaig redactar en tornar a casa.

El foc té un poder màgic que segurament tenim imprès en els nostres gens després de milions d’anys compartint vida al voltant d’una foguera tal com vam fer aquell dissabte de març. La llum ataronjada omplia de calidesa el cercle d’amics i banyava les cares d’aquells adolescents a punt d’eixir al món.

El diumenge, el darrer dia, vam desdejunar i anàrem a l’aljub del poble a carregar aigua. El dia va ser estranyament càlid per a l’època de l’any i ens vam poder banyar en aquella mar d’aigua cristal·lina. Recorde que vaig recórrer tot el perímetre de l’illa abans de tornar al campament i replegar-ho tot. Quan ens allunyàvem, ja al vaixell, vam fer una última ullada nostàlgica a l’illa.

Sempre ha romàs com uns dels millors dies de la meua joventut. Qui hauria dit que sols tornaria quaranta-tres anys després en una excursió organitzada, ja jubilat, cabells blancs i escassos i en una “tabarquera” — així es diuen les embarcacions que porten als turistes a l’illa—.

Què queda d’aquell adolescent tímid que encara no havia eixit de casa?

Mire la foto de grup i veig als que van ser els companys. Alguns han mort, altres van patir malalties mentals, alguna de les parelles va collar i continuen junts, altra va acabar amb una guerra cruel com la que més. Conserve contacte amb alguns, altres no sé què ha sigut d’ells. Alguns han passat de l’esquerra més extrema a la ultradreta. Tots hem fet diverses carreres, jo he sigut professor dels fills d’alguns d’ells. La vida ha passat molt de pressa.

A la foto veig a Carme Ibáñez, Pablo Montolio, Teresa Semper i Albert Mir, Mara (no la que hui és la meua dona), Liliana, Julio Bronchales i Pilu Martínez, Júlia, Rosanna, Xaro Triguero, Rafa i Pep, jo mateix. Els actors mirem la càmera amb un somriure amable d’un moment que per a mi sempre ha estat entre els meus records més estimats.

Agost de 2024. La mar està arbrada i el “Isla de Tabarca” va botant les ones esguitant esporàdicament als excursionistes. Els perfils de l’Illa, l’església, el far i la Torre de Sant Josep es retallen contra un fons de núvols que anuncien la fi de l’estiu. Milers de persones arriben cada dia durant l’estiu com si anaren a una romeria de color, cadires de platja i neveres. A la vesprada faran cua ordenada per a tornar a les embarcacions.

La Tabarca d’ara és una closca buida que ha ocupat un altre ésser poliform, bigarrat, complex, que es diu el turisme de masses. La soledat del passat és substituïda per les aglomeracions a l’única platja gran de l’illa. Les cases allotgen turistes de pas o tendes de quincalla feta a la Xina. Els restaurants alimenten a migdia els centenars de clients. Adolescents atrevits grimpen les pedres i salten sense trellat des de dalt dels penya-segats. Ja arribarà la tardor i l’hivern i la massa humana desapareixerà.

En visitar el recinte murallat deixem la zona de la platja i caminant fugim de les aglomeracions anant cap a llevant. A mesura que arribem a l’altre extrem de l’illa recobre aquella sensació de soledat que recordava. D’alguna mesura em reconcilie amb els meus records. Poca gent hi arriba al cementeri o al Cap Falcó i així gaudim de la pau, del vent, de les gavines fen equilibris precisos, les ones d’aigua neta, les platges de pedra pràcticament buides.

Torne a la Tabarca solitària dels meus records.