Tabarca. Qui va obrir les portes al monstre?

L’interior de l’autobús està banyat per una lluminositat verda més pròpia d’una nau espacial que d’un vehicle farcit d’excursionistes. Trobe algunes cares conegudes, ens saludem, però la majoria són desconeguts. Alguna família viatja amb les filles, una menuda i encara riallera i l’altra adolescent amb cara de pòquer. És eixa edat on semblen permanentment enfadats amb el món —amb els pares — a menys que estiguen amb els amics. Filant com un gat el vehicle surt de l’estació encara en la penombra de les primeres hores del dia. Em sembla el meu primer viatge típic del jubilat; pagues el cost i et porten sense més maldecaps al lloc turístic amb gent amb forces encara per a viatjar, però fora ja del mercat laboral. No és realment el cas, més aviat és una excursió d’un dia per a aprofitar l’estiu.

És el darrer dissabte d’agost. El dilluns, ja serà dia de treball de setembre i l’autopista està repleta de cotxes que van i venen per la llarga serp que baixa per les Marines fins a l’Alacantí i més enllà. En passar Alacant es veuen les siluetes dels avions que prenen el vol o aterren a l’aeroport amb els budells replets de turistes que van o que venen.

L’Alacantí sempre m’ha semblat un desert desmarxat amb poca verdor i moltes naus industrials fregant els barris perifèrics de la capital. Ocasionalment, es veuen urbanitzacions en meitat del no-res. Alguns emprenedors han fet de parcel·les improductives aparcaments més barats per als turistes que van i venen en les llaunes de sardines voladores.

Arribem a Santa Pola travessant els barris amb els ubics centres comercials i franquícies que es troben pels voltants de les ciutats grans i les de mitjana grandària. No recorde absolutament res del meu primer viatge a Tabarca el 1981; com si mai hi hagués estat a Santa Pola.

En arribar al port es veuen en filera “les tabarqueres” que és com es diuen els transbordadors que porten a l’illa. Fem una parada en una cafeteria abans de pujar al vaixell. Sembla que tots els que van a l’illa fan el mateix a la vegada, el que comporta que el personal de la cafeteria treballe uns minuts preparant cafès i portant pastes a les taules com si en una gimcana estigueren. Segurament aquest serà un esprint efímer que es repetirà fins que surten els darrers turistes.

No sabria dir quants visitants va haver-hi a Tabarca aquell dia que vam anar, però es diu que poden arribar als deu mil per dia o els cent cinquanta mil per temporada. És un desgavell, en qualsevol cas. El producte és atractiu per al pla per un dia: navegació, platges, un poble dins d’una muralla i una illa que excita les fantasies dels visitants. Cal afegir que tota la costa, tant a nord, com a sud és turística i l'experiència illenca està a un tir de pedra.

La travessia fou moderadament moguda, amb alguna ona que esguitava fins a la coberta de dalt entre les rialles i els crits de l’acolorit passatge. En la distància es veia la silueta llarga i poc volumètrica de l’illa surant a la mar. Diversos transbordadors anaven i tornaven vomitant centenars de visitants a la diminuta escullera de l’illa. Era com una invasió pacífica però constant.

En la banda del poble, en l’istme que uneix el poble amb la part oriental de l’illa, es concentrava el moviment de persones acudint a la carrera a la platja a prendre posicions en la graella d’hamaques i ombrel·les disposades en formació militar d’atac i on de seguida centenars de cossos humans es bronzejarien per davant i per darrere entre bany i bany tant com les gambes torrades que molts d’ells menjarien a migdia. Al fons de la badia sud suraven els inevitables velers i embarcacions esportives que saturen el paisatge natural. 

Més fusta! És la guerra!

Alguns iniciaven una exploració de l’entorn dispersant-se pel dèdal de carrers i l’adarb de la muralla, un altre feia volar un dron per a capturar la panoràmica aèria, les càmeres dels mòbils reflectien el moment ja fora el paisatge o el paisanatge, fent-se fotos de grup o autofotos. Cal pujar-ho tot a les xarxes per a mostrar-ho als amics, no siga que pensen que no tenim una vida meravellosa.

En el cap “Llobarros”, al costat d’una diminuta cala ja plena de gent, hi havia un grupet d’adolescents jugant-se la salut botant a la mar des de dalt de les pedres i escalant amb sabates de goma aferrats a les relliscoses pedres per a tornar a repetir la jugada. Ells, els xicons, obrien la tanda botant, elles amb les natges a la vista seguint la moda, no es quedaven curtes i grimpaven per les pedres una vegada i una altra. Els ociosos es torbaven amb l’espectacle. Un xic, quelcom més major que els primers, no ho tenia gens clar, però, per vergonya torera ho va fer amb cara d’angoixa. Sembla que la societat en la qual vivim ha de viure al màxim i allí, a Tabarca, es reproduïa eixe esport tan perillós repetit als Sants Fermins de Pamplona o a la Cala de la Granadella: botar des de dalt d’un lloc sentint el “xute” d’adrenalina. Per descomptat ací també calia fer la foto per a pujar-la a les xarxes socials. Per cert, cada vegada més i més energia es necessita per a mantindre aquests servidors consumidors de bits que, a la velocitat de la llum, arriben a les seues memòries sempre funcionant en la foscor de caves secretes en alguna part del món.

L’hora de dinar, primer torn. És a la una i mitja i de sobte el local s’ompli de devoradors de caldereta de Tabarca o arròs del senyoret. És curiós la capacitat que tenim els humans de coordinar-nos per a fer alguna cosa tots a la vegada com si els restaurants de Tabarca foren la cua d’un Mercadona.

Els cambrers, les cambreres, intenten ser eficients i amables, però per moments la situació els desborda. No cal dir bon dia ni demanar les coses en valencià — o en lígur — no vam trobar ningú que ens contestara en la nostra llengua que sols apareixia a la carta en el nom d’alguns dels plats. Qualsevol dia d’aquests li diran “Arroz del señorito”.

Hi ha una competició per categories entre els restaurants: alguns tenen menús de batalla per uns pocs euros, altres es cobren ben cobrats exquisits plats fets amb peix de la zona. Sembla que els locals més populars, amb centenars de comensals, són els de l’istme, però per tot arreu es veu personal ingerint a la carrera abans de passar a la fase comercial on comprar quincalla feta a la Xina a les tendes de souvenirs. El sol va corrent pel cel.

Cap a la vesprada eixa energia que connecta la massa informe de persones els impel·leix a fer cua per a tornar a terra. Sembla un catàleg de tipologies humanes: diferents pells, nacionalitats, edats, grandàries i grossàries. Tots queden units per la febre del viatger àvid d’experiències. Es fa una filera llarga i densa que amb eficiència, com si foren les excrecions d’un organisme, els portarà lluny de l’illa que queda solitària fins al següent embat. Un exèrcit de treballadors va portant el fem i les deixalles de tot un dia. Supose que tornaran també a Santa Pola.

Sols una cinquantena de persones resideixen permanentment a Tabarca. Són els emboscats diluïts entre una multitud aclaparadora. Ja s’ha presentat una proposta per a limitar l’aforament. És una cantarella que, a poc a poc, va augmentant per tots els indrets abans màgics i ara massificats. El Penyal d’Ifach, el Riu Fraile, Bèrnia, Barcelona, València, el pic del Garbí... És difícil no trobar indrets on el turisme no s’hi haja desmesurat.

Estic llegint un llibre que parla dels forats negres i el denominat el “punt de no retorn” que és aquell on la matèria o la llum ja no poden escapar d’eixe pou insondable. Cada vegada que veig on estem arribant amb els avions, el fem, els plàstics, els microplàstics, les muntanyes cobertes de formigó, la massificació, les autopistes plenes de vehicles, els pisos turístics i els barris que expulsen els veïns, pense que caldria que férem quelcom per a no arribar a caure al forat negre. O tal vegada ja anem de cap a ell i estem vivint els darrers dies de glòria.