Serra dels Castellets, a l’ombra del Puigcampana

Fotos

Encara s’alça tan sols uns pocs graus aquest sol de setembre per la rodalia de Finestrat. Fa uns anys vaig acompanyar un amic inversor a visitar una urbanització fallida entre els plecs del terreny pel sud als peus del Puigcampana. No veig molta més activitat des d’aleshores, perquè sols es veuen algunes cases perdudes entre els solars plens de matoll.

Finestrat, el poble, viu al costat de la zona hiperurbanitzada de Benidorm amb una franja mínima, tan sols uns pocs metres, de contacte amb la mar, però amb un espai prop de la línia de costa on han crescut els centres comercials i les urbanitzacions, ruscos de centenars de casetes on fregar el paradís de la fantasia mediterrània.

A mesura que entrem a l'interior, més encara una vegada es deixa Finestrat enrere passem a una zona dita el Realet on les cases són més disperses i encara preval el paisatge agrícola del passat. La carretera, estreta, tortuosa i, de vegades, enlairada és de les que et fa témer l’arribada d’un vehicle de cara que farà que hages de maniobrar amb un espai mínim. Afortunadament, no són vies de molt de trànsit i menys a les huit del matí.

La Vall del Riu Anxero queda tancada per tres de les quatre bandes per conjunts muntanyencs d’una bellesa indòmita. El Puigcampana des d’aquesta perspectiva i a primera hora del matí es mostra com una mola en ombra retallada per l’aura d’un sol que va escalant altura per la banda de llevant. Per ponent la verticalitat de la Serra dels Castellets impressiona per les seues parets de pedra viva acaronades en el moment d’arribar pels primers rajos de sol que escapaven per darrere de la silueta del Puigcampana.

La primera etapa de la ruta la vam fer per camins asfaltats entre bancals de secà i casetes aïllades de factura moderna. Els gossos d’aquestes recorrien reptadors la tanca davant del pas del nostre grup amb lladrucs teatrals. Els nostres tres raters responien — com fan tots els gossos del món — fent anades i tornades en paral·lel a la tanca. Algun estranger amb cara de pocs amics ens va mirar ferestament. Jo diria que aquest rerepaís encara rep la influència dels expatriats, però al contrari que aquells que compren propietats a la costa ací hi viuen aquells que busquen una fugida als Mars del Sud, com va fer Gaugin en el seu temps. Viure amb on el Nostre Senyor va perdre el coneixement, amb plaques solars, aljubs, generadors, aigua recol·lectada de la pluja o sense clavegueram és tota una declaració de principis d’un modern Robinson Crusoe. Molt prop del pas del Goleró, a l’altra banda dels Castellets hi ha una comunitat budista. No és la primera vegada que tanquen i tallen camins tradicionals en el seu desig de viure aïllats sense veure el pas dels senderistes, corredors o ciclistes de muntanya.

De fet, la senda que ens portaria al portell de Lopes s’iniciava en una caseta encara en bon estat però ja envoltada de matolls i en cert estat d’abandonament. Aquests projectes eremítics solen ser personals i si el protagonista perd les forces o mor els seus hereus no saben què fer amb indrets aïllats, de difícil accés i on sols anar a comprar els queviures és una aventura. La senda era prou agradable i a poc a poc vam guanyar altura veient tant la mar al fons com els penya-segats de la Serra. El sol anava eixint pel cim del Puigcampana. El tall de Roldan deixava passar els rajos marcant una línia rècta clara sobre el cel. L'escena em recordava al monòlit de la pel·lícula “2001 una Odissea en l’Espai”. La conjunció dels elements universals produïa un efecte quasi màgic que hauria sigut l’escenari perfecte d’una revelació sobrenatural.

Ja caminant per la base de les parets verticals vam arribar al Pas de Lopes que ofereix la possibilitat de passar a l'obaga de la serra. La ruta pel crestall és sols per a escaladors no oferint cap possibilitat als senderistes. El canvi és espectacular, de la zona seca amb vista a ponent a una densa pineda que s’obria al Tafarmaig, al Penyó Diví i a l'esfera blanca del radar d'Aitana, al Ponoig i altres de les moltes serres que formen un territori ple de racons, fondalades, penya-segats i antigues sendes que els comuniquen. Fa uns anys ja vam fer el Pas del Goleró, que és una espectacular senda en ziga-zaga mostra de la saviesa dels agricultors i ramaders de la zona per a comunicar diverses valls.

La senda s’obria per moments a pistes forestals, de vegades era la resta d’una d’aquestes tancades per la vegetació. El crestall dels Castellets es veia entre les copes dels pins. Vam arribar finalment al Passet de la Rabosa sota la verticalitat de la Penya de la Xata. Es veu que és un camí transitat donada la quantitat de corredors i ciclistes que pul·lulaven per la zona. Vam fer una pausa per a esmorzar i seguir per una senda fins a la pista que passava pel dit Mas de l’Oficial, per davant en ruïna, però amb una moderna construcció adossada. Tornàvem a veure el conjunt de tota la Serra dels Castellets ara des del nord. Entre camps productius, altres abandonats i casetes disseminades vam tancar la ruta arribant al punt d’eixida.