L’avenc de la Colomera i la Serra de Bugarra.

fotos

La plana costanera que envolta València va a poc a poc guanyant altura en els primers tossals que freguen ja la zona castellana-parlant. El Túria en el transcurs de les eres geològiques ha tallat profunds canyons que creen penya-segats de vertigen, però a mesura que va passant per Xestalgar, Bugarra i Pedralba té un discórrer més amable jugant amb les formes dels tossals abans d'arribar a la conurbació del cap i casal. El conreu del taronger va guanyant espai als venerables garrofers entre parcel·les de xalets o camps de plaques solars. El sol està eixint entre les restes dels núvols que han quedat dels darrers dies de pluja.

És divendres i l’amic Juan no està dalt d’una escala maniobrant amb els cables elèctrics, jo ja tinc el privilegi de poder anar a les serres entre setmana, quan les invasions del clan de la nevera, la cadira de càmping i l'ombrel·la ni estan ni se les espera.

Vam aparcar en el punt final d’un tortuós recorregut per les inevitables carreteres i camins de l’interior; un laberint de difícil comprensió sense l’ajuda dels navegadors. Vorejant camps de tarongers arrabassats a la pedra de la serra vam arribar a una senda i al cap de pocs minuts ja hi érem davant de l'immens forat de la “Cima Colomera”. Vist des de la fotografia de satèl·lit es veu un forat pràcticament cilíndric on desemboca un barranquet. L'aigua va anar filtrant-se fins a formar una cova soterrània que es va enfonsar en algun moment. Aleshores parlem d’un avenc d'enfonsament de 56 x 44 metres amb una superfície de 2100 m², totalment obert a l'exterior, presentant descensos que poden variar, depenent del punt triat, entre els 30 i els 52 m. Si ho mesurem en comparació amb un edifici, la part menys fonda podria albergar un de deu pisos. Cal destacar que aquesta cavitat posseeix un microclima que la converteix en un autèntic bosc de fresca vegetació inaccessible per al senderista comú. Per a accedir a la cavitat cal fer-ho amb un equip professional. La primera exploració espeleològica coneguda data abril del 1953 pel Centre Excursionista de València.

La ruta, per un camí en bones condicions, anava ascendint constantment sense arribar mai a ser esgotadora. Per la banda del nord es veien les serres de la Calderona i els pics superiors de la serra de l’Espadà. Per llevant, per sobre els tossals, es veia la banda brillant de la mar. A molta distància, quasi perdudes en la boira les nostres muntanyes de la Ribera Baixa i la Safor. La vegetació en quasi tots els moments era baixa i punxeguda. Vam passar pel cim de l’Aliagar el El Hocino de 504 metres. La Serra de Xiva es veia magnífica al sud amb lleugers capells de núvols que recordaven les tempestes de la setmana.

El senderista és un explorador que intenta anar tancant el seu propi mapa mental i és així com vam reconéixer l’Alt de la Cassoleta que havíem conquerit en el passat, un dia, per cert, d’oratge gris i plujós. Vam esmorzar amb bona temperatura als peus del vèrtex geodèsic de la Cassoleta i ja iniciarem el descens per sendes molt paregudes. Vam trobar fòssils de petxines de mars primigenis i estrats amb capes tan fines que semblaven troncs d'arbres prehistòrics.

El pas d’avions a baixa cota era constant. Cada cinc minuts un d’aquests aparells s’apropava a l’aeroport de Manises. No era l’únic en un cel cada vegada més cobert de núvols de cotó de gran volum. Vam veure bandades d’abellerols tornant cap als territoris africans abans que arribe el mal oratge, la pluja i el fred. Estimats amics que esperem que tornen a la nostra secreta cita d’abril als bancals de la Vall d’Albaida. Amb la seua elegància característica una parella d’àguiles surava elegant ascendint amb els corrents ascendents sorgits de la calor cada vegada més evident. L’estiu ja està perdent la guerra, però alguns moments del dia encara el sol guanya alguna batalla.

Entre bancals de pedra seca anàvem arribant a la zona de tarongers, la de les tanques i les cadenes tallant passos. Havíem completat la volta. Una ruta aquesta amb bones vistes, un avenc més que impressionant, dos cims mitjans i res més a destacar.