Dènia, fer i desfer, la faena del matalafer, fer i desfer.

Fotos

Vos confesse que tinc una atracció especial per Dénia que ve de les primeres visites encara sent xiquet i adolescent i després en els anys en els quals la meua dona treballava a la immensa oficina del Banc de València del Carrer Campos. —Ara hi ha un Ale-Hop— Aleshores jo treballava a Pego i la portava a primera hora a aquesta meravellosa via sempre vibrant i cosmopolita tornant per ella ja a les tres de la vesprada.

Dénia té dues cares, l'amable, turística, paisatgística i cinematogràfica i una altra més negra lligada al poder dels nazis expatriats en els anys de la dictadura o amb la corrupció urbanística que tan bé queden reflectides en les obres de Manuel Vicent o Rafael Chirbes.

Paco, el meu amic i company de docència, un home bondadós i de la millor pasta, ell natiu d’Oliva, també em confessava l’atracció que tenia per a ell la capital de la Marina Alta. Si no fora per moltes més coses, diríem que és l'atracció magnètica pel pare Montgó, eixa silueta estimada que creix pel sud a mesura que ens acostem als seus peus, la que ens fa estimar Dénia. 

Des de temps immemorials ja els ibers i després els romans van ocupar aquest indret fent d'ell la base d’operacions d’un port comercial i pesquer que sempre ha obert les portes de les nostres terres a les llunyanes vores de l’altra banda de la Mediterrània. A l’Alt de Benimaquia es van trobar les restes d’un poblat iber on es produïa vi. Segons Hermanfrid Shubart, el seu descobridor, es tractaria possiblement del celler més antic de la península Ibèrica.

El port, entre moltes altres vicissituds històriques, va vore partir als nobles de Gandia fugint dels agermanats,  va ser el lloc de les llàgrimes en partir de la seua terra estimada dels milers de moriscos que vam desarrelar de sa casa, també el centre de l’empori de la pansa que portava el nostre producte als països del nord. Ja en les passades dècades encara va ser escenari de pel·lícules de pirates com ara és punt d’eixida dels ferris cap a les illes.

Dénia no ha tingut una sola ubicació. Els romans i els ibers sembla que van triar el nord del turó del castell per a establir les seues cases. Malauradament, aquest va ser rosegat per una pedrera que — vaja, quina ocurrència — es va menjar una part d’una muntanya històrica per a traure pedra per al port. Per sota aquesta en els anys de la guerra es va fer un túnel com a refugi antiaeri que ara fa de comunicació directa entre les dues parts de la Dénia moderna. Però no ens avancem.

Entre el 636 i el 693, en temps del regne visigot, Dénia fou seu episcopal sufragània de Toledo. Quatre bisbes són esmentats als concilis de Toledo. Els àrabs, com és ben sabut, van tindre ací també un regne taifa i al cim del tossal del castell van edificar la primera fortificació, de la qual queden algunes restes. Seria al segle XI, el moment de màxima puixança quan Dénia va arribar a tindre 30.000 habitants.

La conquesta cristiana va comportar la quasi despoblació de la ciutat musulmana passant els cristians a viure a la vila que es va instal·lar a l’albacar del castell. Moltes de les pedres de la ciutat deshabitada serien materials de construcció del castell — en general tota pedra trobada era bona, fins i tot pedestals i làpides romanes —. La vila cristiana va arribar a tindre una església gòtica i uns quants carrers on vivien els cristians en una comarca envoltada de població musulmana. 

Per diverses caramboles de la història el marquesat de Dénia va arribar a mans del Duc de Lerma, cinquè marquès i favorit de Felip II, el qual proporciona a la vila importants prebendes i el títol de ciutat. Va impulsar l'expulsió dels moriscos el 1609, 25.000 dels quals embarcaren com hem dit al port de Dénia amb destinació a Berberia, amb el consegüent despoblament i ruïna econòmica del marquesat. Ell va ser el qui va fer construir un impressionant palau d’estil renaixentista al cim del castell. 

El 28 d'agost de 1612 Juan Vivas de Cañamás, ambaixador a Gènova del rei Felip III, va encarregar a l'escultor genovès Giuseppe Carlone una gran estàtua de marbre blanc de Polveracio de quatre metres, que representava, segons el dibuix adjunt al contracte, la figura d'un cavaller. El retratat no era un altre que el duc de Lerma, l'efígie marmòria del qual va ser encarregada per a presidir des de finals de 1613 el seu castell i palau de la ciutat. No queda clar quina va ser la destinació, ja que va ser enderrocada i soterrada per allà el 1805. Un misteri mai resolt pels historiadors.

Però com us dic, Dénia ha anat canviant de posició en diverses ocasions i, arribats els terribles anys de la guerra de Successió, perduda la batalla en favor de l'Arxiduc Carles d’Àustria, el Borbó guanyador va cremar i destruir tota la vila cristiana i el palau renaixentista. Calia humiliar la rebel·lia amb la destrucció de la poderosa fortalesa. La nova Dénia va créixer al sud, on una vegada va ser la ciutat musulmana. El castell es va convertir en una guarnició militar i en la Guerra del Francès va ser ocupada per les tropes. 

A mitjans del segle XIX el castell va passar a mans particulars convertint-se en una finca amb vinya per a la producció de pansa. 

En la dècada dels anys 20 del passat segle es va fer un monument al Sagrat Cor de Jesús dinamitat per un anarquista durant la guerra. 

Ja a la segona meitat segle XX, amb l’arribada del turisme i sent propietat de l’ajuntament el castell ha anat guanyant posicions com a indret històric visitable, parcialment reconstruït i amb locals amb usos culturals.

Com veieu Dénia ha tingut una vida complicada. Ara encara més si cal amb un territori cobert d’una densa trama urbanística que ha canviat en poques dècades un paisatge agrícola que es perd en la memòria per un rusc de casetes per als  estrangers majoritàriament. 

Fem la visita amb un guia amb un excel·lent coneixement de les dates i els esdeveniments. No per casualitat va treballar d’arqueòleg de la zona romana. Un grupet de visitants, ja a les acaballes de la temporada el van escoltant amb atenció sota un sol brillant típic de setembre. Alguns turistes seuen a la cafeteria del cim, sota una pineda moderna sense sentit en el passat. Els pins són una cosa moderna que no tenia sentit en el passat. Alguns s’han arrancat, altres estan morint per la sequera i es veuen d'un color marró malaltís. Entre boirines es veu tota la costa del Golf de València, la piràmide quasi perfecta del Mondúver i el nas ganxut de Segària. El castell, lluny ja de qualsevol vel·leïtat bel·licista és un jardí agradable on passejar i gaudir de les meravelloses vistes. Totes les Dénies del passat queden amagades pel formigó, però la potència del Montgó i la Badia de Dénia  continuen gaudint de la bellesa que sempre els va caracteritzar.