S’enfonsa el Titànic i no tenim capità.

(Els projectes interdisciplinars, els àmbits, el projecte lingüístic de centre i la mare que els va parir)

Jubilat ja en la pràctica, veig amb distància sanitària el final d'una etapa a la Conselleria d'Educació. 

Crec que molts teníem l'esperança fa huit anys que les coses es farien d'altra manera, si no millor. La realitat és que el Govern del Botànic van caure en la mateixa trampa de tants consellers anteriors; pensaven que havien abordat el vaixell i ja tenien el control per a sempre, però d'ençà que vaig estar treballant vaig tindre consellers del PSOE, del PP i de Compromís i ningú va ser etern.

Parlant dels darrers anys, Marzà es va capficar en fer un decret per a regular l’ensenyament d’idiomes que no va acontentar a ningú. 

Els centres de zones amb el castellà de llengua majoritària van intentar desentendre’s amb una moratòria. Els de predomini valencià van protestar perquè aquest quedava reduït i, per si no fora prou, van imposar l'anglés en algunes assignatures. He de dir que per a mi, que soc un amant dels idiomes, va ser un colp perquè vaig defendre i insistir que era una quimera i ens la van ficar en segon de la   ESO de forma humiliant per a l’assignatura. Vaig notar eixa sordina que malauradament preval en la societat que clar, “és que Plàstica és pràctica i la meua matèria és molt difícil”. No miren que comentar un treball artístic d’un alumne requerix un vocabulari molt abastracte. Si els costa molt en valencià imagineu en anglès. Això, com es va demostrar en dos cursos, va ser un brindis al sol i aquest any ja s’havia previst fer un Projecte Interdisciplinari a primer i anul·lar els plans anteriors. La realitat és que els alumnes venen sense hàbits de lectoescriptura o càlcul i es volia apanyar el disbarat amb una interdisciplinar de tècniques d'estudi i en anglés.

No cal dir la quantitat de diners que es van malbaratar en viatges per a que en una quinzena els professorat aprenguera anglès al Regne Unit o Irlanda. Un idioma s'apren amb molt d'esforç en molt més temps.

Sí, la Conselleria va tindre la feliç idea de posar els projectes a tots els nivells i es volia aprofitar per a matar dos pardals d’un tir. També aquest curs es volia treballar altra vegada en allò que es coneix com a “àmbits”. Això vol dir que un professor de plàstica, per exemple, pot ser-ho també d’història, sense tindre l'especialitat o un de matemàtiques de llengua.  Amb una presumpta millora pedagògica s’amaga un dos per un: no és admissible que una persona explique una matèria per la qual no s’ha presentat a les oposicions. És una idea barata perquè obliga una flexibilitat del claustre de professor que fa que es puguen cobrir hores sense portar més docents. Si ho volien havien d'haver propiciat la obtenció de la segona especialitat.

La idea era poc estimada pels companys. A principi de curs, davant la possibilitat de triar de resultes de la sentència que ho congelava tot, l'aclaparadora majoria del claustre es va pronunciar contra àmbits i projectes interdisciplinaris com abans ho havia fet amb el pla lingüístic de centre. No vam ser els únics. L'oposició de la majoria d’instituts es va fer sentir.

I ara, en un estiu que per a mi no acabarà, en un nou inici de curs, acaba d’arribar com una llosa de pedra la suspensió definitiva de totes aquestes vel·leïtats. Un sindicat i una associació van demandar a l’administració i el jutge ha decidit que tenen raó.

Direu que estic en contra de les novetats, però tot el món diu que són millors i ningú diu per què. Sembla que tota nova idea presentada per un guru que viu a l’Olimp dels despatxos i no al dia a dia amb els alumnes sempre és millor. Sense provar res es rebutja una forma més tradicional de donar classe necessària, per exemple, al batxillerat on no valen els romanços. 

I sí, si les coses se fan bé, tota BONA idea nova siga benvinguda. 

Ara trobem al professorat i a les directives amb una nova realitat que altera tot el que s’havia preparat. A dues setmanes de les vacances s’ha de tirar al poal del fem tot el treball preparar per a complir amb els designis dels consellers, vicedirectors, secretaris, inspectors i altra fauna burocràtica. Es truca a la Conselleria i es troben sols als mariners; els oficials i la capitana han pegat a fugir. Els nous encara no han abordat el Titànic que sembla que navega sense timoner cap al gel.

Entenc la desesperança dels companys que queden en actiu, especialment els que hem cregut sempre que l’ensenyament era necessari per a crear una societat sana i democràtica. Estem cada vegada més abrumats pels canvis i desnordats.

Com volen que treballen bé? Estem cansats de plans, de paperasses inútils, de la manca d’ajuda dels inspectors que sols estan per a tallar les despeses i demanar més i més papers que ningú no ha de llegir. Prova d’açò els plans de repetició i de reforç que hem hagut de redactar i que no valdran per a res, perquè el que vindrà farà el que li semblarà millor i no allò que va dissenyar al predecessor.

És trist, però em sent alleugerit per no haver de patir tantes estupideses i entrebancs a una feina que hauria de ser apreciada per tots i respectada en la seua honorable essència.