El bany del pit-roig

fotos

La llum del sol Cau dolçament, en el seu recorregut al final del dia baixa a poc a poc. Els que eren antics bancals de secà, s’han convertit en una obaga verda i fresca; quasi una selva impenetrable. Els animals han anat tornant a colonitzar la zona que abans era dels éssers humans i ara exclusiva d’ells. Algunes oliveres sobreviuen entre matossars de murta, carrasques, arbocers i tiges d’arítjols que van creant xarxes que encara tanquen més i més el bosc fins a impedir el pas dels éssers humans. Dalt, poderoses, les parets de pedra calcària blanca i roja obrin un altre espai, un altre ecosistema, per a espècies roqueres.

D’ençà que les llenques es van abandonar i un incendi va arrasar la zona, ha anat fent-se més i més madur un bosc de vegetació d’obaga. A l’hivern no arriba mai la llum directa del sol i, en contra del que semblaria, és el que permet tanta verdor i vida. Al principi hi havia més varietat de fauna avícola, però amb la consolidació d’aquesta massa densa i tancada van quedant aquelles aus típiques del bosc.

No hi ha res com l’aigua a l’estiu per a atraure la vida. Menjar no els falta als pardalets de la zona i després d’un dia volant d’ací cap allà, els pit-rojos, tota una família, un retoret i dues caderneres baixen a gaudir de la frescor i rentar-se el plomatge. 

Una vibració ràpida i tens el primer que baixa cautelosament al tollet d’aigua. Aquest és un retoret i ràpidament, en un tancar i obrir d'ulls, ja no hi és.

Els pit-rojos són més confiats. Sembla que els encanta l’aigua. Ja no emigren com abans a l’estiu. En aquesta zona viuen tot l’any. Tota una família, inclosos els polls de plomatge encara desmanegat, baixen un a un repetint la cerimònia d’arribada. Miren desconfiats des d’una branqueta alta i fent vols curts i botant arriben a l’aigua. De vegades sembla que ens han vist amagats, però no fan cas i es miren a l’espill de l’aigua. En dues o tres sacsades de tot el cos en l’aigua es fan una bola de plomes que els deixa un aspecte descurat i lleig. Tot ho fan amb moviments cautelosos que canvien a altres tan ràpids que la vista no pot seguir.

Van venint uns darrere dels altres. Els ulls negrets tenen un aspecte dolç, infantil diria jo. És en la mirada on es veu la vida; et veig, em veus.

Uns polls de cadernera, també amb un plomatge a mig fer, són els darrers que veurem hui. El sol s’amaga per les serres de ponent, el dia allarga molt encara i la temperatura és fresca i agradable.

Epíleg.

No hi ha res més fascinant que poder veure un animal lliure i salvatge fent la seua vida. No entenc qui pot trobar plaer fent patir mínimament als éssers vius. Quan els veus sense que et vegen a tu entens que són éssers com tu que viuen, procreen i moren en una cadena natural que els humans estem trencant per tot arreu.