Bastions de guerres perdudes

fotos

Primera hora d’un matí d’estiu, arribem a Alfondeguilla, poblet aquest enclavat en el bell centre d’una confluència de barrancs i tossals despertava amb cert moviment de matiners preparats per a gaudir de la Serra d’Espadà. “Guten Morgen! Sprechen Sie Deutsch?” Des de la finestra del cotxe veig una de les professores d’alemany de l’Escola d’Idiomes. Ens respon també en alemany amb un somriure que reflecteix sorpresa: estem a 130 quilòmetres de la Safor i certament poques les probabilitats de trobar coneguts. El món és certament diminut i més entre la fauna de corredors, senderistes, ciclistes i tants altres que ens llancem a les serres. Caminar, pelegrinar cap a indrets del passat, cap a cims amb vistes espirituals, fugir de la rutina i l’angoixa per a dissoldre’ns en la natura.

El primer tram del camí puja entre les primeres sureres cobertes de líquens. La pedra roja, el rodeno, crea un paisatge turmentat amb planxes de gres de colors que van del marró clar fins al roig fort d’unes altres zones. El camí puja vertiginosament fent-nos panteixar per la basca de primera hora. No és una ruta per a tots els senderistes. Els gossets anaven amunt i avall inconscients de la necessitat de preservar les forces. Finalment, vam arribar al Coll de la Mina des d’on vam eixir de la ruta principal per a entrar en una zona de fortificacions militars de la Guerra Civil Espanyola. El 2021 es van rehabilitar la zona de trinxeres del Destacament d’Enllaç del Bovalar. Aquestes defenses, en aquest cas al cim del pic Donàs, formaven part de la línia del front que es va crear l’estiu del 1938 per a defendre la ciutat de València i la zona Republicana que havia quedat separada de Catalunya amb l’arribada de l’exèrcit colpista a Vinaròs.

Les muntanyes dels voltants d’Alfondeguilla van formar part de la línia XYZ. Va ser una zona de vital importància geoestratègica. Les tropes a les ordres de Franco van pressionar i aconseguiren ocupar el Puntal d’Artana, la Mallaeta, i fins i tot, arribaren a Penyalba, però no van poder passar més enllà del castell de Castro, al nord de la localitat.

La zona es va convertir pràcticament en inexpugnable. La seua ubicació va quedar, durant mesos, a la rereguarda immediata de les altures on els republicans van haver de repel·lir els primers intents de penetració a través de la XYZ.

Vaig sentir respecte en veure les trinxeres, les covetes excavades, el búnquer de formigó al cim, la placa que feia de firma de les tasques del regiment. Lluny de les vel·leïtats guerreres de quan era xiquet ara sols albirava l’horror, la por, la brutícia i la tensió. Homes joves, soldats amb una missió que fracassaria, injustos perdedors d’una guerra cruel. No devia ser la vida cap regal entre la calor de l’estiu i els freds de les matinades d’hivern.

L’Exèrcit Republicà va ser dirigit pel valencià Vicente Rojo, que aleshores estava a Catalunya, i pel coronel Leopold Menéndez, qui dirigia l’Exèrcit de Maniobra i, a partir de l’1 de juny, també l’Exèrcit de Llevant. La tàctica que es va seguir coincidia amb el discurs de Juan Negrín, és a dir, la de resistir per véncer. El temps permetria formar part de la guerra a major escala que es veia com a imminent. No van arribar a temps i van perdre la guerra però no mai la batalla de Llevant.

Vam resseguir fins a arribar a la mina de Cantallops que s’obria en vertical fins a uns trenta metres de profunditat. Els pobles d'Azuébar, Chóvar i Alfondeguilla, tenen en les seues abruptes muntanyes, els antics 'forns' per a la transformació del cinabri en mercuri. El mineral de cinabri és relativament abundant en aquestes poblacions i es coneix la seua explotació des dels temps d'al-Àndalus. Per a obtindre el mineral pur es “torrava” la mena de cinabri provocant la combustió en els forns i els gasos generats es feien passar a través d'un sistema de condensació, després a temperatura ambient el mercuri prenia el seu estat líquid tal com ho reconeixem habitualment. Una meravellosa surera de branques potents com a braços musculats era testimoni d’un lloc que ara sols és un record del passat.

De la mina eixia una agradable senda que entre un ombrívol surar descendia fins a un barranc. Vaig imaginar el bosc en un dia boirós on tots els contorns de la selvàtica sureda es difuminarien entre vapors creant fantasies de donyets i fades en la ment del caminant. Moltes de les sureres mostraven el tronc pelat despullat de la capa de suro.

La Serra d'Espadà és coneguda per les seues frondoses suredes. L'aprofitament de la seua escorça el “suro” està lligada a aquesta terra des de fa segles. L'extracció i la transformació del suro, forma part de l'herència cultural dels habitants de la zona, ja que en ell es va desenvolupar tota una sèrie d'oficis i activitats entorn d'aquest aprofitament compatible amb la conservació de la sureda. En l'actualitat encara queden 4 fàbriques dedicades a la transformació del suro.

La ruta es feia molt dura, amb una pujada continua sense treves cap al Castell de Castro. Aquesta fortificació s’alça entre imponents penya-segats que sols van fer necessària la defensa pel nord. Sols queden alguns murs, l’aljub i empremtes de les habitacions. L'origen és musulmà sobre restes d’una torre de vigilància romana dependent de Sagunt. La tècnica constructiva no és la coneguda dels murs fets amb encofrats tan comuna a la Safor. Ací és el rodeno el que és la base del mur fet per capes de pedres i argamassa. El pas per les zones del castell es fa botant immensos cudols que deixen camins entre ells per a accedir a zones diferents de la fortificació.

Les vistes a quasi huit-cents metres d’altura eren impressionats i la caiguda pel sud terrible. El dia no era molt clar però entre boirines veiem la plana, la mar i el Penyagolosa.

El castell va ser protagonista de molts fets històrics. Va ser refugi de moriscos contra la seua expulsió, ocupat per Ramon Cabrera i el seu lloc-tinent Cucala i bastió en la Guerra Civil. El 1938 va ser ocupat per l'exèrcit republicà com a observatori, formant part de l'última línia defensiva abans de la mar. Encara es poden observar en la rodalia del castell, trinxeres i búnquers. La I Divisió nacional i la 84 italiana van atacar amb artilleria el castell, però van ser rebutjades amb fortes pèrdues en intentar prendre-ho. Els republicans el defensaven amb armes automàtiques i artilleria de mitjà calibre. Huit marques en la roca diuen que representes altres tantes vegades el castell va eixir victoriós.

Feia molta calor i a l’ombra dels murs del castell vam esmorzar. La frescor de la pedra ens va alleugerir la temperatura dels voltants. Per un camí entre sureres, algunes caigudes, vam anar apropant-nos a Alfondeguilla. La presència de grava de bon calibre ens feia molt incòmode caminar. Ja estàvem cansats i amb els peus dolorits. Tot i això vam gaudir de la magnificència de la formació geològica dita “Les Penyes de la Rimansa”, un conjunt de capes de pedra escalonades com peces d’un mur gegantí entre una frondosa vegetació. Vam agrair molt els moments en què la sureda es tancava i ens regalava ombra. Cap de les fonts estava disponible i no ens vam poder refrescar.

El formigó ens va anunciar que ja arribàvem al poble. Els gossets com a bojos anaven buscant cada lloc d’ombra fins a amagar-se baix del cotxe. Amb un sol de justícia vam fer el camí cap a la Safor.