La terra sagrada

Hui, primer dia de jubilació en la pràctica. Ahir vaig tornar les claus i donar els dos últims documents del curs. Hui he decidit enfilar cap als camins del passat. 

Jo era, allà les dotze anys un explorador del laberint de l’Horta de Gandia i coneixia les connexions entre els camins tradicionals i les sendes d’accés als horts. Eixe xiquet del conte diria que em descriu en gran mesura.

Amb tristesa observe que tot està ara tancat. És impossible caminar per on abans es podia per a connectar el territori. El asfalt i el formigó ha creat grans zones, com ara el polígon industrial d’Almoines. Quasi abandonat en moltes parcel·les des de fa anys i panys.

Del Real de Gandia a Palma hi havia una forma d’arribar sense tocar la carretera. Ara veig els camps deixats de la mà de Déu. Fins i tot grans finques tancades són selves de miraguano que ofeguen el que va ser el rei dels conreus. El caminet que pujava al polígon industrial de Palma ara està cobert d’esbarzers que amb força d’animal llegendari van ofegant el camí. He eixit, apartant les plantes a una parcel·la en construcció tota encerclada per tela metàl·lica. No m’ha quedat més remei que alçar-la per baix i poder eixir. Era un espai completament tancat i tornar per les punxes no era pla. És un de tants obstacles que he trobat. 

Pels racons està ple de restes d’obra que es llancen sense consideració al primer lloc on no els veuen. Els rius abans nets ara són zones selvàtiques on la canya, abans útil, hui una plaga, ha creat murs verds insalvables.

Caminar com quan era xiquet ja no serà més com va ser. Fem campanyes per a evitar que una carretera xafigue els camps i deixem que muiren les alqueries, els camps, la xarxa de sèquies, ara en estat ruïnós. Passa la vida i el paisatge es deteriora. La perspectiva del caminant és única. El xofer passa ràpid per damunt del negre asfalt i oblida que passa per la que era terra sagrada.