Salvat pels pèls. La pedregada del 15 de juliol del 1986

Diuen en la ràdio que fa trenta-set anys d’aquell dia. Vint-i-tres anys tindria jo aquell estiu de l’any 1986. Mon pare havia aconseguit de mon tio Pepe una Vespino rogeta com tantes altres que pul·lulaven aleshores per tot arreu. Com treballava al gremi de les assegurances tenia facilitat de trobar velomotors procedents de robatoris localitzats i ja indemnitzats a l’anterior propietari. Recorde que ens va costar unes dotze mil pessetes pagades a la companyia asseguradora i que estava noveta quan va arribar a casa. Amb aquesta moto anava i tornava diàriament al meu treball com a socorrista a la platja. La majoria de dies duplicava el trajecte d’anar i tornar del Carrer Sant Ramon a la platja. Anava a casa, em dutxava i arreglat passava per Mara per a fer un passeig amb el grup d’amics.

Recorde poc els detalls anteriors al dia en què va colpejar Gandia aquella terrible tempesta. Sí que sé que vam anar a missa a l’església del Grau i que en acabar, veient com venia el mal temps, vaig decidir tornar anticipadament a casa. Aleshores no era obligatori portar el casc al cap i gaudia molt de la frescoreta del vent a la cara els dies d’estiu. El camí més tranquil era el que, paral·lel a les aleshores nova via del tren, unia el Grau amb el camí vell. Ja de tornada veia un cel que llampava per totes les bandes. Encara no plovia.

Arribats a Gandia sols calia seguir la línia quasi recta que passava per davant de l’edifici caserna de la Guàrdia Civil, per Casa Peralta, davant l’ajuntament i pel carrer dels pellers a Casa. Per la porta del corral vaig entrar a casa i vaig creuar els patis. Ja dins, sols uns segons després d’entrar, vaig sentir un soroll violent que venia del carrer. Una cortina de cudols de gel de la grandària de nous, secs, sense pluja que els acompanyara, queia del cel xocant amb totes les superfícies de cotxes, asfalt, façanes... 

La tempesta va ser terrible. Sols ens vam assabentar dels efectes en sentir les notícies l'endemà. Alguns ferits entre la gent que viatjava amb moto, milers de cotxes amb la planxa abonyegada pels impactes i, el que va ser pitjor, els colps terribles al cap de molts espectadors i participants en el moment de la processó de Beniopa. Tal dia com aquest era dia gran de festa al poble i, amb el carrer de gom a gom, va començar el que semblava un atac indiscriminat des de les altures. Cadascú es va refugiar com va poder, fins i tot alguns baix del sant, altres patiren els impactes de les pedres i una persona, si no recorde mal, va patir un atac al cor.

El temps atmosfèric ens recorda sempre la nostra mínima importància davant de les forces deslligades de la natura. Sempre m’ha quedat al cap la fantasia d’un viatge que s’haguera endarrerit uns minuts. La història que hui vos conte haguera segut, tal vegada, més èpica o més dramàtica. El destí sempre és voluble.