El Castell de Chirel.

fotos

El Caroig, la Mola de Cortes, és, tal vegada la zona més inhòspita de la nostra terra. Per tot arreu es veuen graons de pedra coronats per altiplans per on s’estenen línies d’alta tensió que connecten la central nuclear de Cofrents amb el complex de Cortes de Pallàs. El contrast entre la brutalitat de les torres d’estructura metàl·lica i els gegantins penya-segats és colpidor. També l’embassament de Cortes ha canviat un paisatge caracteritzat pels profunds canyons del riu Xúquer, ara convertits en mansos fiords per on navegar entre Cofrents i Cortes de Pallàs. Es un paisatge que combina la soledat amb la tecnologia humana més impactant i, fins i tot, inquietant.

Ahir la llum era filtrada per esponjosos núvols carregats d’humitat estival, oferint una aquarel·la xinesa amb muntanyes difuminades per Llevant entre cortines de boirines que deixaven entrar la llum del sol entre grans obres hidroelèctiques que galopaven les serres.

L’estiu dissimula la duresa d’aquestes terres d’interior. Lluny dels camins, sembla impossible saber cap a on tirar per a tornar a la civilització. Barrancs, badies, penya-segats, vessants costeruts... Tot conspira per a fer d’aquestes terres un desert cruel que cal respectar.

Navegant pel riu es destaca la silueta imponent del castell de Chirel. L’havia vist feia dos estius en un passeig amb un d’aquests vaixells que recorre els canyons del Xúquer entre Cofrents i Cortes. El coneixia per moltes fotos publicades, però sempre quedava pendent. Ara ens resulta difícil entendre el monumental esforç que es va fer per a alçar una fortalesa tan magnífica, però oblidem que la fundació del Regne de València es va fer amb rivalitat fronterera amb Castella i amb l’inestable control del territori per una minoria militar cristiana i els camperols moriscos arraconats a les muntanyes.

Chirel encara manté una dignitat monumental que impressiona. Arribant des del nord és com es veu el seu poder militar i simbòlic. A diferència de la majoria de castells que visitem Chirel és, en la seua configuració actual, cristià i va ser fet al segle XV sobre un castell andalusí anterior. Els castells abans amb els musulmans i després amb els cristians tenien el doble paper de controlar els vassalls i protegir-los en cas de guerra. Chirel va jugar aquest paper en els alçaments dels musulmans contra les decisions del poder cristià. Tant és així que en ser expulsats els moriscos va perdre la seua raó de ser i va caure en una ruïna progressiva que es va completar amb el terratrémol de Montesa de 1748.

El camí ara és agradable i amb poc esforç es pot accedir per la solitària carretera. Nosaltres veníem ja de més avall en una senda que unia Cofrents amb Cortes. El castell s'albirava ja de lluny i vam accedir per una bonica porta d’arc de mig punt en colze. Les parets combinaven la tècnica de la maçoneria en la part central dels murs amb els sòlids carreus de pedra dels cantons de les torres. S’apreciava per parts l’enlluït que una vegada degué tindre i que havia de fer d’ell un castell blanc que es destacaria en la distància.

El castell s’acobla a la planta de la mola on s’assenta. Les intervencions han condicionat amb tanques la banda sud per tal de protegir els visitants de les caigudes. El desnivell és de vertigen i la vista més que espectacular. Dins del castell es veu més el seu estat de ruïna. Es fa notar el seu origen gòtic per les finestres i les portes que queden. Em va recordar al Monestir de la Valldigna.

La fotografia des del sud mostra millor l’estat real del castell. Quasi totes les cobertes han caigut i sols queden parets soltes. Vam veure que un grup va pujar a la part alta de la torre accedint per un forat fet a un dels seus murs. Vaig accedir a una sala amb el sol enfonsat mostrant el que jo diria que és l’aljub. Per una escala amb els graons molt deteriorats vaig pujar a la segona sala superior amb la volta oberta al cel. Dalt, al terrat la superfície per a caminar era mínima i em va fer romandre el mínim.

Si ho pensem bé les persones dediquem grans mitjans per a fer la guerra i per a controlar als nostres semblants. Som una espècie violenta que s’ajunta en grups tribals que volen controlar als altres. Chirel és el millor exemple de tecnologia militar puntera en moments on la guerra i el conflicte estaven sempre latents entre la tranquil·la vida dels camperols anant d’ací cap allà amb els seus quefers diaris. El castell era allà dalt el símbol d’un poder cap al qual no cabia més que acatxar el cap i continuar endavant o aturar-se en les pròpies fronteres.

Chirel, solitari, magnífic, perdut entre les boirines del passat queda orgullós a l'esquena.