Caminant la vida. De llibres, de la vida i dels caminants

 

foto J. Llorca

L’altre dia vaig tindre la sort de que em regalaren el llibre de Henry David Thoureau “Caminar. Certament compartisc eixe sentiment de Thoreau d’alliberament al si de la natura. Som cada vegada que escapem de l’asfalt pelegrins a la recerca d’un punt màgic del paisatge, terra santa també, on la secreta geometria del planeta va inspirar als antics i ara ens aborrona a nosaltres davant l’incommensurable magnetisme de la geometria i el temps davant de la nostra diminuta i efímera presència. Jo puc dir que, en el seu moment, la muntanya em va salvar i em salva encara dels entrebancs de la vida.

Fa molts anys vaig llegir “La història del Senyor Sommer” en l’alemany original. No és una escriptura en si mateixa complicada. Sí que diria que l’autor, Süskind, (curiosament el cognom es podria traduir per xiquet dolç) domina els registres a la perfecció i pot fer una escriptura barroca i densa com a “El perfum” o una amable i clara com és aquesta. Tot i que sembla que és un text senzill, en el que sembla un conte infantil jo vaig trobar una lliçó de vida. És un dels meus llibres preferits. Els dibuixos de Sempé, un dels meus referents com a il·lustrador, són el complement perfecte al text. Mira’ls al detall i veuràs la fantàstica capacitat de transmetre el text amb unes poques línies. D’alguna manera em recorda el “Petit príncep” i la seua clarivident visió del món amagada en una boa tancada.

Jo et parlaria de dos caminants en aquest llibre: el xiquet protagonista, les seues vivències contades per ell mateix ja d’adult, és un caminant jove. Encara ha de descobrir els camins per on el portarà la vida i va descobrint com, tot i les il·lusions de la infantesa, també hi ha una cara amarga d’incomprensió dels adults respecte als sentiments i les necessitats d’un xiquet. El món tancat i quadriculat front a l’anima lliure que encara somnia desperta i fa realitat qualsevol fantasia. Qui no ha sentit eixa sensació de ser incomprès que ens ha portat a pensar en desaparèixer per a que tots se n’adonaren de la nostra vàlua i del molt que ens necessiten? Qui no ha patit eixe docent terrible, terrorífic, perdut en la seua tasca i oblidant que ensenya a una persona i no una màquina?

Jo he de dir que des que el vaig llegir em vaig quedar fascinat perquè aquell xiquet somniador, que podia volar, que tenia amors inconfessables, que preparava amb un recorregut ple de sorpreses pel bosc a la seua estimada o que gaudeix dels arbres i de la natura era jo mateix. Tal vegada tinc ànima romàntica que, per timidesa abans i ara per desencant, amague.

El segon caminant és el senyor Sommer. Cal situar-se en un context de postguerra. Alemanya era un país que havia patit molt en la guerra i, en el moment relatat, en la pau. Era un espai per a les ànimes en pena, unes culpables, altres víctimes. No sabem, ni sabrem, perquè i de què fuig el senyor Sommer. La fotografia del periòdic descrita al text mostra un passat més feliç front a un personatge que en els darrers anys de la seua vida fuig, fuig i fuig sense aturar-se. Rebutja el contacte humà, no és de cap manera el senderista que gaudeix de la natura o del paisatge; per a ell el camí sols és una fugida enlloc d’un passat que suposem que l’angoixa.

Crec que el llibre és, en el seu conjunt, una al·legoria de la vida de les persones. Si de joves caminem amb alegria menjant-nos la vida abans d’adonar-nos que la vida ens devorarà, de majors iniciem una fugida de tot allò que ens ha fet mal i ha quedat darrere.

El xiquet del llibre és, en eixe sentit, el peregrí que camina amb il·lusió cap al futur. És eixe ésser innocent, que tots hem sigut en alguna vegada, que gaudeix de la vida escollint sense molta més preocupació les rutes que pensa que seran li sortoses. El senyor Sommer, l’altra cada de la moneda, som una mica tots nosaltres en major o menor mesura. Caminar ja no és un plaer, ha esdevingut en una llei de vida; en la motxilla tots els adults portem un passat més o menys complicat. Moltes vegades oblidem aquell caminar per plaer fruint dels plaers del món que teníem de joves. Si no fem res més ens passarà com al senyor Sommer. I no vull contar més...

Altra obra que em va colpir va ser Blade Runner. El replicant dit Roy Batty evita matar al seu perseguidor i decideix, per poc que siga, contar part dels seus records a l’assassí que el cerca abans de morir. “Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raigs-C brillar en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com a llàgrimes en la pluja. És hora de morir.”

Què ha sigut de la nostra vida? Jo, arribat el moment de la jubilació, passant al “Ruhestand” (l’estat de la pau o de tranquil·litat que diuen els alemanys) em pregunte si el meu caminar ha sigut fructuós. Què he fet del temps que m’ha sigut regalat fins ara? L’he aprofitat? He de dir que pense que sí. Estic agraït a la vida de tantes coses que he pogut fer i veure. També porte, com totes les persones, balast del passat, però pense que és llei de vida. Supose que estic condemnat a la intranscendència, a l’oblit, però la sort de ser professor ha fet que el camí haja estat ple d’encontres amb persones que han fet del contacte amb mi un canvi crucial en les seues vides. També veig amb goig que alguns dels meus dissenys encara funcionen pel món com fills independents del seu pare.

Tal vegada és a les muntanyes, en eixe trepitjar seré per les nostres serres, que torne a ser aquell infant que corria amb una bandera inventada cap a un castell de pedres i laberints sentint-se el descobridor del món i el seu monarca alhora. Tal vegada recupere aquella capacitat de descobrir noves sendes que em portaran a noves metes, fites i cims.

Com afirma el llibre “Camins” la vida es pot reflectir en la al·legoria del viatge del peregrí. Jo sóc en la vida, com ho sóc en la meua activitat senderista, un explorador. Encara em meravelle davant d’una pintura en una cova perduda, ric en sentir l’aigua gelada d’un toll solitari, sent emoció davant d’una vista en un castell roquer o em fa feliç agafar un llibre d’història i esbrinar les relacions familiars en la antiga Roma. En eixe sentit sóc a la vegada una mica el senyor Sommer, però també aquell xiquet que volava i que encara s’amaga per darrere del meu cor.