Correbous a Pamplona

Veig fascinat els correbous de Pamplona segut tranquil·lament a la cuina de casa. Els professionals de la televisió fan un excel·lent treball de realització amb unes vistes privilegiades de l’esdeveniment. Pense que ni als balcons ni a cap altre lloc de la carrera poden tindre una visió tan completa com la que tinc jo que mai en la vida em posaria per voluntat pròpia davant d’un bou.

No és, ara per ara, Gandia una ciutat taurina. Sí que és cert que vam tindre places on es van fer bous, algunes fixes, altres desmuntables. De xiquet vaig anar a veure un parell de soltes de vaquetes al que aleshores era el descampat, abans hort dels Jesuïtes. Vaig veure com un xiquet de la meua edat i que coneixia de vista, fill d’una família pobra, es ficava davant del bou i en una distracció l’animal va rodar el cadafal i el va agafar per l’esquena. Com sol passar a la majoria dels casos no va passar la cosa a majors més enllà d’una aparatosa rebolcada. Uns anys després un xicot jovenet, fill d’una coneguda floristeria, va tindre la mala fortuna de ser banyegat per un bou que el va matar. La poca tradició que s’havia creat aquells anys va ser suspesa sense massa escamot per part del respectable.

No són pocs els pobles dels voltants que els agraden aquestes coses. Els pobles de la Valldigna sempre han fet i una vegada vaig anar a Benifairò a veure una solta de vaquetes en una plaça de bous desmuntable. Jo ja estaria prop dels quaranta i amb criteri definit vaig decidir que no m’agradava veure la combinació de crueltat quan l’animal estava agafat per totes les bandes i de por quan aquest mostrava la seua fúria.

No seré tan innocent com aquests que es pensen que si vas amb paraules boniques a un bou de lídia et respectarà entenent que vas amb bones intencions. Aquestes races estan criades per mostrar bravura davant d’un torero i un animal mai saps com reaccionarà. També entenc que la cultura del bou ha permés la creació de ramaderies que han preservat la identitat genètica dels bous salvatges ajudant, per la selecció artificial, a crear nissagues més braves que el seria comú probablement. Ja se sap que els éssers humans ens agrada empastrar-ho tot.

Acaba el correbou i a càmera lenta es veuen les incidències de la carrera. Un xic no s’ha desnucat per sort, un altre ha acabat en el cap ferit, així fins a set. De veres que no entenc que amb la cosa bonica que és la vida que la gent, majoritàriament homes i cada vegada més dones, se la jugue per l'estupidesa de mostrar valor, per la descàrrega d’adrenalina o per la raó que siga. Persones de tot el món venen atretes pel risc i es posen davant d’un ramat de bous que poden alçar mil-huit-cents quilos amb el cap. En un món, com el nostre, on s’ha posat de moda jugar-se la vida per a fer l’activitat més riscosa els correbous s’han modernitzat d’alguna manera i ara veiem gent amb roba i sabatilles d’esport, samarretes de color provocant descàrregues d’adrenalina. Els correbous de Pamplona semblen ara un espectacle multimèdia on vendre la passió morbosa per la mort. Els balcons són un negoci a dos-cents euros per convidat. Es calcula, segons diuen una capacitat d'unes cinc-mil ànimes! Tot un negoci de la ciutat com per a renunciar a ell!

Els bous han anat convertint-se en un assumpte que condiciona fins i tot el vot polític. Les reaccions sempre solen ser viscerals entre els defensors acèrrims i els opositors irredempts al patiment animal. No és un tema senzill de tractar de forma amable, ja que és un tema polièdric amb molts vessants. Encara que no és un tema exactament de dretes o esquerres la postura més ecologista dels primers ha portat a molts aficionats a la festa i a la cacera als braços de partits de dreta que sembla defenen més aquestes coses.

Jo ho tinc clar. És la meua opinió. Els animals han de tindre una vida plena i una mort digna. Sabem que les mateixes àrees del cervell s’activen als mamífers quan es parla de dolor, por, sentiments... Veig els animals que tinc per casa, les gossetes i els moments on es volen i els moments on s’enfaden i es barallen i ja no les veig com animals sinó com una altra categoria d’éssers no tan diferent de nosaltres en molts aspectes.

El bou en aquestes festes sols és un objecte per a gaudir d’ell oblidant la seua essència com a ésser viu amb formes de sentir més bàsiques que les nostres, amb menor capacitat racional, però que pateix, al cap i a la fi. Anar a jugar-se la vida davant del bou? No, ni boig.