Meravellosa Serra Mariola.

No diria jo que la Serra Mariola, en general, té un paisatge en el seu conjunt espectacular. Tot i això, la combinació de formes, colors i vegetació la fa distinta, especial, encisadora. Coqueta i femenina més que poderosa i retadora com pot ser La Safor. Tal vegada és més nòrdica que mediterrània. A poc a poc, tram est, tram oest, prop d’Alcoi o per Alfafara el meu mapa mental va tancant-se i, a la vegada, compren la immensitat d’una serra plena de racons meravellosos.

Va ser una seguidora de la meua pàgina qui va tindre la idea. Perquè no vas a la cova de Bolumini? Va dir. Li vaig fer cas i vaig preparar una ruta d'uns vint quilòmetres que passava per la cova. A trenc d’alba, Xavier, el meu Nebot Vicent, la gosseta i jo mateix vam viatjar cap a l’interior. El vehicle travessava la Vall d’Albaida, el Port del mateix nom, l’Alcoià i la bigarrada capital industrial de l’interior valencià, carretera amunt fins a començar a trobar una civilització diluïda en un parell de masos ací i allà. Prop ja de les huit i mitja vam arribar a les cases de Villaplana.

El dia era gelat, com si la primavera jugara a amagar-se entre les pedres. El sol ens va acaronar en pujar el primer tossal i els tres graus de temperatura es van fer una mica més suportables. De senda a pista i pel laberint de camins que té la serra vam passar per la solitària torre del Castell de Mariola que sols vigila la seua pròpia ruïna. Per tot arreu els camins apareixen tancats amb obstacles que parlen de propietaris farts d'invasors de la moda muntanyera. Sóc un més d’aquests invasors. Fins a quin punt estem convertint-la en el nostre pati d’esplai on descarregar frustracions modernes? Les serres sempre eren el territori solitari dels bandolers o els pastors, llocs de supervivència més que de vida humana. Els animals eren els seus únics propietaris i ara fem pressió dia a dia el seu entorn. Com combinar l'estima per la natura amb la preservació del medi? No tinc respostes.

El meu nebot Vicent ens ha acompanyat ja tres vegades. Ell ve del món de la bicicleta i el terreny de pedra era tan sols albirat des de la llunyania: semblava satisfet. És curiós que el senderisme és més una activitat de gent, que passa, com a mínim de la vintena. Tal vegada l’horari de copes i de socialització fins a la matinada tinga alguna cosa a veure. He de dir que una de les millors coses de la muntanya és la conversa assossegada que a poc a poc lliura l’ànima de les seues penes i treu allò que estimes. Política, sense acritud, vida, família, treball, futur, tot acaba eixint al vol del vent que se les emporta cap a llevant.

El Tossal, de nom el Cabeço de la Cova, ens va rebre en un moment en què el gris dominava la llum. Sempre aborrona pensar que en un remot passat tota una comunitat havia triat aquesta petita plataforma que domina les valls per a viure. Aborrona veure les restes del seu esforç de vida en forma de murs i bancals on un dia va haver-hi cases i, fins i tot muralla. Allà baix roman Bocairent en el focus d'una taca de llum entre ombres de núvols, sembla encara en la època de les guerres carlistes.

La sorpresa està en un dels vessants. El que mira a Alfafara. Una cova de proporcions immenses i que s’obri a nord fins a una llunyana mar: La Cova de Bolunini. Els habitants prehistòrics tallarien una peça d’os i, al costat del foc d’un matí de primavera, somniarien arribar a aquestes terres llunyanes més enllà de les serres que hui coneixem com Serra de Corbera, Serra Grossa, Serra d’Agullent o muntanyes com el Penyalba, el Mondúber, per dir sols aquelles que reconec. La vista és magnífica, no cap dubte, i la imaginació et porta a la vida remota d’aquells que van gaudir la cova com ara fem nosaltres.

Amagats en la part més fonda, protegits de l’inclement vent que ens hauria deixat congelats, vam fer el ritual de l’esmorzar. Tal vegada la pedra on séiem ja va ser utilitzada per una persona que, com nosaltres, rosegant carn i compartint-la amb una gosseta d’ulls dolços i mirada de desig es sentiria feliç i tranquil. El planeta gira i, coberts amb roba de goretex o amb pells d'animals, la vida es repeteix en cicles una vegada i una altra.

La següent fita era el cim de nom el Portí. La lluita del sol i els núvols cada vegada era més una cosa dels segons. Allà dalt, amb una vista magnífica de la Valleta d’Agres pel nord i de la mateixa serra pel sud, vam veure un petit recordatori d’algú que ja no hi és i que estimaria, de segur, la serra tant com nosaltres. Pense que els que estimem les muntanyes no voldríem més que les nostres cendres volaren des d’un cim alt i es depositaren pels amagatalls dels pinars, entre barrancs o a l’ombra d’un arrimall. Arribar a ser part material d’allò que t’ha fet sentir gran en la teua part més espiritual seria una bona forma d'acabar amb les teues restes.

La següent fita era la Cava de Don Miguel. Aquesta és, tal vegada, l'estructura més valenta que he vist en la construcció d’una nevera. Jo diria que és la que acumula totes les experiències de les neveres anteriors i pren una arriscada decisió. En compte d'excavar la roca, utilitza el vessant per a construir la part oest del pou i fer per l'altra banda un mur, quasi militar, amb contraforts per la part de Llevant. Els passadissos d’accés a diferents nivells, l’habitatge, el mur cilíndric de la cava i la desapareguda cúpula degueren ser tota una prova de destresa per al constructor. Els éssers humans sempre han sigut arrogants i ací, fins i tot, s’atreviren a fer aquest monument en un lloc allunyat de la vida a la vall. El que era important per a una generació, hui, a falta de motivació i benefici econòmic, jau en una ruïna digna que es parla del passat i el present. Veus que ens adverteixen que la natura sempre guanyarà. Nosaltres serem els que ens anirem deixant que els elements dissolguen al vent i a l’aigua les pretensions humanes.

El camí de baixada amb les pedres humides i la terra argilosa que feia relliscar com si fóra greix, ens feia dificultós el caminar i, de vegades, era millor baixar corrent i saltant més que posar el fre.

Amb quinze quilòmetres a l'esquena ja notàvem la gana d’arribar al punt d’inici. El dia, ja gris i fosc conforme a les previsions, anunciava la pluja. El vent va parar i jo vaig suspitar que ens quedava poc de tems sense patir aigua. Vam passar per un imponent mas amb cavalls i un gos avorrit que ens va acompanyar amb els seus lladrucs tot el perímetre. Una baixada més i la darrera costera fins al cotxe. Llum, la gosseta ,va entrar en la gàbia amb gana. Pel sud una cortina de plugim arribava i cobria d’una textura de gotetes els vidres del cotxe. Temps de tornar a casa.