Estius a la rellotgeria

El Carrer major sempre va ser el nucli de la vida comercial de Gandia. Se sap que Gandia és una ciutat de fundació cristiana. No gaire lluny del carrer estava l'església i la plaça major, el centre de la nova polis, la seua àgora. De sud a nord discorria una séquia d'orígens desconeguts amb un camí de servei que acabaria sent carrer. Pel costat meridional creuava la muralla i donava servei d'aigua i safareig als veïns. En el segle XIX es van eliminar alguns incòmodes colzes d'edifici que s'entremetien en el seu discórrer i va adquirir el traçat que hui coneixem.

Les fotos antigues parlen de senyors de vestit jaqueta i corbatí igual que de llauradors amb brusa i espardenya o senyores de falda llarga i monyo en animada desfilada entre l'anar i vindre dels dies de compres. Algunes altres imatges deixen veure els cartells comercials o les obres de clavegueram. Sempre va ser un carrer viu, cèntric, el lloc on veure, comprar i deixar-se veure.

Quan jo vaig començar a entendre el meu món més pròxim, aquesta artèria principal de la ciutat era un carrer de recorregut lleugerament sinuós ple de locals de noms lligats al propietari, als seus cognoms o a les seues fantasies. La paraula "casa" venia seguida del cognom del gerent. Casa Boix, casa Orihuel, casa Lolita o l'especialitat i el cognom, Impremta Muñoz, Perfumeria Bernabeu, Confiteria Roselló o Forn Montaner. Eren els anys setanta i ni les franquícies, ni els negocis xinesos, havien desembarcat.

El meu pare gestionava un xicotet negoci familiar. Una rellotgeria al carrer Major de Gandia.  Ja havia sigut del meu avi i, per això, en la part superior, hi havia un cartell pintat que portava el seu nom: "Juan García Vidal". El xicotet aparador era dels d'abans, d'estructura de fusta i peu de marbre rosat. Hi havia una porta amb marc, cristall i una barra metàl·lica estriada i corba elegant per a obrir-la. Tan sols entrar hi havia una avantsala simètrica amb dues cadires sense respatler, un mostrador i dos expositors de fusta i planta triangular que encaixaven amb les dues cantonades posteriors. Una porta oberta al taller deixava veure la figura del meu pare, sempre encorbat en els seus rellotges. La seua cadira tenia les potes serrades i un coixí. L'altura estava condicionada a la distància amb la qual treballava ja que amb la seua lupa, pegada a les ulleres, estava sempre maniobrant en les miniatures mecàniques repletes d'engranatges i caragols. En la paret que donava al forn hi havia dues taules de treball, una per a despertadors i la del meu pare, per a rellotgeria de precisió. En les parets i els calaixos es disposaven rellotges ja reparats amb una etiqueta amb el preu. Alguns no havien sigut recollits pels seus propietaris i esperaven com a orfes una destinació. Un rellotge en aquella època era un bé preuat i car. Molts clients es vanagloriaven de portar el rellotge de la seua comunió i que encara funcionara. Per la part posterior estava el taller de joieria, parcialment desmantellat des que el meu pare decidira centrar-se en la part mecànica del negoci. En qualsevol cas, encara podia, perquè sabia, reparar o, fins i tot, muntar alguna joia. Amb fascinació i, si el meu pare ens deixava, obríem els calaixos per a veure els “diamants” que no eren sinó cristallets tallats amb forma de pedres fines, però d'escàs valor. En una bosseta es depositaven monedes passades de moda i peces de joies que s'havien fos. Recorde la fascinació al trobar esmalts amb cares de gent desconeguda o uns mosaics diminuts encaixats en uns ovals de material ceràmic fosc. 

Des de xicotet la rellotgeria, encara hui la diem així, era el centre familiar. Com una ambaixada de la nostra llar en el centre. En anar o vindre del col·legi parava i entrava. De vegades estava la meua mare netejant el local altres sols el meu pare. Unes altres teníem alguna visita del meu pare que s'acostav,a més que a comprar, a xarrar una estona o a llegir Las Provincias que el meu pare comprava diàriament. Podia estar el Senyor Leonardo, un veí fadrí que el meu pare qualificava, sense acritud, més a títol informatiu, però amb aqueixa sorna masclista de l'època, de "maricando" però que era amic i sempre podia entrar i asseure's sense necessitat de fer compres. Altres vegades estava el senyor París, hereu d'una fortuna tal que no necessitava treballar. Era bru i bigotut i en el seu deambular pel centre sempre parava a llegir el diari i xarrar amb el seu amic. Vidalet, crec que era Alfredo el seu nom, era un home menut i prim, alcohòlic perdut, educat i net però sumit en la seua lluita diària amb o contra l'alcohol. Si estava sobri era un tipus agradable, si venia borratxo el meu pare el treia sense contemplacions. Sé que el volia de cor i que es lamentava de les seues crisis de delirius tremens. Vaig saber i vaig ser advertit dels perills de la beguda amb l'exemple del malmés Vidalet que va morir bastant jove. També entrava allà cap a la una el metge Don Eligio. Eh, Jorge, deia, ens anem a fer-nos una? Era, com mon pare, pescador aficionat i junts anaven els diumenges a pescar. Altres vegades passava elegant i senyorial Humberto Konnicks, senyor de la dreta més rància d'aquells anys, també amic del meu pare des de la joventut. En aquell xicotet món també hi havia espai per a l'anarquisme, Damián Catalá, amb la seua boina i els seus cigars sense filtre Galuoises, també es passava i conversava amb el meu pare que seguia amb el seu o eixia a descansar xarrant amb els amics.

No vull oblidar als aprenents i ajudants que va tindre el meu pare. Dominguet, un home de cabells arrissats i prou curt de seny. Una vegada va portar granades de mà que va trobar treballant en l'arròs al Delta de l'Ebre. Pretenia acabar de desmuntar-les en la rellotgeria i, amb el meu pare horroritzat, va haver d'eixir a portar-les a la Guàrdia Civil perquè les desarmara. Em recorde d'un jove Alfredo Camarena fill d'un col·lega de professió que va vindre a ensenyar-se. Els germans Jose Emilio Llorens,”Lilo” i el germà Jose Enrique, “Lilet” pel malnom del germà, venien a guanyar-se uns diners extres arreglant despertadors a comissió, però el seu ofici era ser carters en Correus.

Ja pels voltants estava Alfredo Boix, faller impenitent amb un pur sempre penjat als llavis. De veïns Paco Gurrea o la Senyora Ferrer i al primer pis el fotògraf Laporta amb el qual ens saludàvem amb certa llunyania per un problema de veïns heretat ja de l'època de l'avi. Davant teníem al Senyor Pepe Orihuel en la seua immensa botiga Teixits “el Globo”. De xicotet jugava amb els seus fills en la gran rebotiga i al pati. Jo diria que havia sigut un taller de sastreria en el passat però abandonat ja i convertit en traster.

El carrer, encara amb trànsit i vehicles aparcats, era un anar i vindre d'humanitat bulliciosa que feia les seues compres en locals on coneixia i se'ls reconeixia.

Tot el que ve d'una família amb un negoci obert al públic sap que en un moment o un altre s'ha col·laborat en la seua gestió. En el meu cas, des de menut, se'm va orientar a anar a estar amb el meu pare a fer-li companyia i xicotets encàrrecs. El local mancava de serveis i el meu pare, si necessitava, anava al bar Texas i tornava en uns minuts. En altres ocasions m'enviava a recollir paquets certificats a correus o a anar al pròxim Banco de Vizcaya a pagar una lletra. Em crida l'atenció que gestions que per a mi són normals hui siguen desconegudes o complicades per a les noves generacions.

Les marques de rellotgeria ens regalaven cada any, com a propaganda, uns calendaris de butxaca que jo repartia ufà a la porta de la botiga. Em sentia molt important en el meu treball de delegat de publicitat i màrqueting del negoci.

Una vegada passada la infantesa vaig començar a aprendre a arreglar despertadors. No era molt hàbil ni m'agradava molt. Sempre he sigut massa inquiet. El meu pare, meticulós i tècnic sempre em renyava en veure que havia muntat el despertador i alguna peça s'havia quedat solta. Amb un pinzell i líquid desgreixador en un bol, netejava les peces i, una vegada fet això, es muntava de nou el mecanisme i es greixava. Record que es posava despertador i manetes a les sis perquè tot estiguera coordinat. Amb cada despertador arreglat em guanyava tres-centes pessetes que acumulava per a comprar un radiocasset amb el qual somiava poder gravar i sentir música.

Els primers anys de l'adolescència els recorde a la porta de la rellotgeria mirant embadalit les franceses desvergonyides que passaven per les voreres. Sonava “Una Paloma Blanca” una vegada i una altra des dels altaveus de Casa Boix mentre els cotxes que circulaven, els aparcats i els vianants es disputaven l'espai. Si venia algun client, i jo estava sol,  imitava la manera de vendre del meu pare mostrant els rellotges. Alguna corretja vaig canviar igualment però no era el meu destí.

El meu pare mai va voler que seguira amb la rellotgeria. Sempre em va animar a estudiar i quan va poder em va buscar un treball d'estiu que em va permetre pagar els estudis. A poc a poc la rellotgeria va anar envellint, no solament el local sinó el propi model de negoci. Per al meu pare la jubilació va ser un alleujament que li va permetre, per fi, tindre vida més enllà de les quatre parets.

El carrer va canviar. Es va fer per als vianants. Els locals de sempre van anar canviant a botigues de franquícia i amb la promoció dels centres de l'extraradi i les dificultats per a aparcar es va anar allunyant aqueix esperit de centre comercial intemporal.

Alguna cosa s'ha fet molt mal quan tantes botigues estan buides, quan ni tan sols les franquícies volen seguir. L'esperit del Carrer Major jau enterrat sota els pilars de formigó dels nous centres comercials.