El fill d'Aitana

 

 

Fa anys, quan treballava a Benissa, al voltant de la trentena, vaig haver de llegir el llibre de Carmelina Sánchez Cutillas Matèria de Bretanya. Era una d'aquestes lectures en valencià que els professors de formació en castellà en la bàsica, la secundària i la universitat vam haver de fer per a adaptar-nos a les noves exigències professionals. Va ser a aquest llibre, un regal per la seua prosa evocadora d'una Mediterrània ja desapareguda i una infantesa lliure a prop del mar, on vaig conéixer l'existència del Puigcampana i la llegenda de Rotlà i el tall de la seua espasa en la pedra d'una muntanya d'indubtablement estimada pels habitants de la Marina Baixa.

Va ser ahir que després de tota una vida vaig poder ascendir al cim.

Vist des de la banda de Finestrat, el pic secundari del Puigcampana s'alça quasi fàl·lic, desafiant en la seua verticalitat sobre el paisatge de muntanyes menys altives dels voltants. Sembla dir, vine si tens valor o puja si vols demostrar qui eres. Com deia Juanes, el meu cosí polític de Madrid, que es va apuntar a la festa amb entusiasme, les muntanyes d'ací enganyen. L'alçada en metres és menor que a les muntanyes de les serralades centrals, però la verticalitat i el desnivell són ací descomunals. De fet, el Puigcampana segons diu la Wikipedia, és el segon cim d'Espanya, en alçada per a muntanyes que s'ubiquen prop del mar. Els seus mil quatre-cents metres et parlen d'una pujada de mil dos-cents metres des de Finestrat, que es fan per una senda de desnivell agradable fins que decideix fer la vida complicada al senderista en una rampa que et fa alenar com una màquina de vapor.

És en aquest moment quan la muntanya comença a regalar alguna de les seues vistes espectaculars. Agulles de pedra s'alcen entre torrents de grava que es desplomen cap als barrancs mentre al fons les serralades observen el seu company orgullós. Alguna cabra mira curiosa a les desenes de caminants amagada entre les pedres. Allà a ponent Aitana sembla la mare de mirada protectora i de formes més redones, més alta però menys agrest. El Puigcampana sembla aquest adolescent que escapa cap a la mar el primer dia d'estiu, orgullós del seu cos perfecte que lluïx al recer d'un sol magnífic de primavera. El Ponoig sembla el germà menut, de formes també verticals però menor altura, que el mira amb admiració i enveja. La família també ha vingut a la platja, la tia Bèrnia que fa de mur al vent del nord, el Penyal d'Ifac cosí atrevit dins de l'aigua gelada, l'oncle Mongó allà per Dènia, el Cavall Verd amagat darrere del Carrascal de Parcent, el Cabeço d'Or. Tots junts fan un conjunt com pocs amb unes vistes meravelloses.

En arribar al primer coll descobrim que el cim està partit i que el més alt ja està a tir de pedra per una senda no molt complicada. Per llevant els edificis de Benidorm s'alcen com agulles sobre la plana. Sempre em produeix un efecte entre l'horror i la sorpresa la nostra capacitat de canviar el paisatge. Mai més veurem aquella comarca que van admirar els viatgers romàntics anglesos del Segle XIX o els primers turistes que, després de la Segona Guerra Mundial, van obrir les portes al turisme low cost. Per tot arreu les urbanitzacions ofereixen un tros de paradís i sol. Sol i sòl que ens han furtat un món més tranquil, més bonic i més nostre. Per a ser honest ens van traure del mal somni de l'Espanya endarrerida i nacional catòlica amb el biquini i la llibertat de pensament que van portar, però a canvi es van apoderar de la nostra terra. Mai més podrà ser aquella comarca de vinyes i llimeres al sol, no tornaran aquells pobles de festes patronals i berenars de pasqua. On abans era el bancal de l'oncle Pere hui és un Carrefour.

El cim semblava el poblat d’una tribu d'aquelles mones d'Etiòpia que prenen el solet seient en la pedra. Desenes de muntanyers pujaven i prenien posició en un matí meravellós de primavera gaudint de les vistes. La humitat que cobria de boirina el paisatge es feia núvol només xocava amb la paret de pedra de la muntanya. Al nivell de la vista els vapors obrien i tancaven la obsessiva vista del doble gratacel de l'embut al sostre i l'illa que la llegenda diu que va caure redolant des de l'indret que ara ocupàvem. Fins i tot un parell de gossos de raça pastor alemany i bon caràcter anaven demanant una miqueta de l’esmorzar dels excursionistes.

Vam fer la foto i el brindis a la vida que sempre suposa culminar una muntanya. Per totes les bandes les vistes eren espectaculars. Cap obstacle li tapa la vista a l'orgullós fill d'Aitana.

Era hora d'anar baixant i el ramat d'amics em va deixar fent fotos. Ja ens agafarà, van dir, ell té bona cama. Així va ser i al cap de poc vam tornar a formar la serp de caminants esvarant-se entre la grava cap a baix. Afortunadament tenim les anques per a evitar mals majors.

Ja per la banda de Llevant una senda solejada, a mitjana altura, ens va portar al costat de les restes d'arbres que jauen en terra des del paorós incendi del 2009. Xavier, únic en la seua passió, volia veure dos coves més, George, l'anglés viatger estava més mort ja que viu després de setmanes per Àsia i una grip de cavall. La resta fèiem bon pas enfront dels tossals que separen Benidorm del Puigcampana. Un grup de senderistes mal preparats ajudaven una dona amb el turmell dolorit. A la velocitat que anaven encara han d'estar a dos-cents metres d'on els vam deixar. Necessiten ajuda? No, gràcies. Tenen telèfon? Si, gràcies. Cadascú a la d'ell vam pensar.

El grup expedicionari es va dividir entre els que van anar a la segona cova i els que vam continuar fins a la font del Molí.

No cal dir que les cerveses que ens vam fer van sabre al glòria. Salut, vam dir, i la vida semblava riure amb l'alegria dels millors moments.