Els dies perduts



Eren els setanta, una época en la qual els tocadiscs a monedes, feien furor. Els xiquets del club de natació en finalitzar l’entrenament al càmping Caudeli baixàvem al bar i demanavem un paquet de papes o un Trinaranjus que havíem mendicat als pares. Uns altres es posaven davant del tocadisc a monedes a veure els cartellets, posar un duro per la ranura i triar una cançó d’entre totes les disponibles. En aquells anys Nino Bravo feia furor i era una elecció segura. Va ser probablement el primer cantant que vaig escollir com a favorit i, amb la innocència infantil, el vaig mitificar.
Tal vegada siga per aquesta admiració que recorde perfectament la commoció en saber que havia mort en un accident de tràfic. Em faltaven uns dies per a fer deu anys quan va passar. Va ser un d’eixos moments en que l’infant que ha viscut en un present etern, en el seu trànsit cap a la maduresa, se n’adona del significat de la mort. Fa ja, en el moment que escric aquestes línies, quaranta sis anys de la seua mort. Una pèrdua, un edifici que es crema, un bosc que desapareix, un objecte que es trenca sempre són un recordatori de la nostra pròpia fragilitat i del brutal efecte del pas del temps. El temps és eixa aplanadora que no ens deixa alenar ni aturar-nos ni un moment en la nostra vida.
En la facultat de Belles Arts i després, amb la preparació de les oposicions, vaig convertir les obres d’art en eixos amics, coneguts de lluny , que admires i, a la vegada, desitges veure en directe.
Va ser l’any 2008 que vaig poder anar per primera vegada a Paris. Amb la meua filla encara joveneta i jo amb el cabell més negre, vam passar uns dies desgastant les soles de les sabates avinguda amunt riu avall.
Notre Dame formava part, com a bons i previsibles turistes, de les visites programades. Els voltants estaven plens de visitants de totes les races. Recorde que un miserable entrepà pels voltants costava un ronyó i  part de l’altre. Els francesos no anaven amb romanços. Vam haver de fer una llarga cua i finalment vam visitar el fosc interior i les torres. Com a professor d’art que sóc vaig gaudir d’eixa visió privilegiada que et dóna no tan sols veure el monument si no entendre la estructura les seues circumstàncies. Com a fotògraf vaig gaudir de les vistes de la ciutat tant com dels angles del propi edifici. En les fotos està la torre de Viollet le Duc, l’arquitecte neogòtic que va restaurar la catedral i va utilitzar el ferro com a element innovador en les seues obres. Era un dia, segons es veu en les fotos, amb núvols i el sol es filtrava en el capvespre mostrant els imponents edificis de la capital francesa. 



Pense que la catedral és des de fa molts anys una mena de parc d’atraccions temàtic on es barregen les memòries populars vingudes de les pel·lícules i dibuixos animats del Gepelut de Notre Dame. La part espiritual queda molt reduïda. Les gàrgoles, per cert, moltes d’elles més modernes del que els visitants pensen, estan en mils de fotos retallant-se front a la visió d’una ciutat enorme que plena tot el paisatge per tots els costats amb les fites del Sacre Coeur i la Torre Eiffel.
Ahir vaig entrar a uns dels diaris digitals en una de les meues rutinàries visites per a posar-me al dia i vaig veure la colpidora imatge de la fletxa de l’edifici caient entre les flames. Sobtadament van vindre al meu cap les imatges de les torres bessones de Nova York. Són moments d’eixos per a recordar i pensar. Què estaves fent eixe dia? Ahir res especial, descansant per casa amb les meues coses.
Crec que la commoció mundial ve pel fet, per la consciència de que és una pèrdua irreparable. Segur que s’arregla, però serà amb rèpliques que tornaran l’aspecte que va tindre però ja no seran aquelles que van ser. Jo pense que tardarà més dels cinc anys que diu el president Macron. Aquestes coses costen de tornar al seu estat previ. Mentre tant tota una vida passa i Paris mai més serà el nostre Paris igual que Nino Bravo mai més sonarà més enllà d’una veu emmagatzemada en una gravació. La vida mai torna a ser la que va ser. Nous temps vindrà i un dia, i que tarde, serà la mateixa Torre Eiffel la que caurà. Com sempre alguns posen la foto de l’incendi junt a altres coses que estan per arreglar en el món. El que no se n’adonen és que plorem per la vida nostra i la seua relació amb el monument. Les desgràcies ens colpegen més si tenim alguna mena de relació cultural o espiritual amb elles i indubtablement Notre Dame de Paris és un mite de la cultura europea però molt més un mite de la cultura popular occidental.
A nosaltres també ens queda fer una experiència única de cada dia fins que la nostra torre pròpia caiga. Que mai no es diga que no hem gaudit de la vida.
Carpe diem!

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy