Els dies perduts
Eren els setanta,
una época en la qual els tocadiscs a monedes, feien furor. Els xiquets del club
de natació en finalitzar l’entrenament al càmping Caudeli baixàvem al bar i
demanavem un paquet de papes o un Trinaranjus que havíem mendicat als pares.
Uns altres es posaven davant del tocadisc a monedes a veure els cartellets,
posar un duro per la ranura i triar una cançó d’entre totes les disponibles. En
aquells anys Nino Bravo feia furor i era una elecció segura. Va ser
probablement el primer cantant que vaig escollir com a favorit i, amb la
innocència infantil, el vaig mitificar.
Tal vegada siga
per aquesta admiració que recorde perfectament la commoció en saber que havia
mort en un accident de tràfic. Em faltaven uns dies per a fer deu anys quan va
passar. Va ser un d’eixos moments en que l’infant que ha viscut en un present
etern, en el seu trànsit cap a la maduresa, se n’adona del significat de la
mort. Fa ja, en el moment que escric aquestes línies, quaranta sis anys de la
seua mort. Una pèrdua, un edifici que es crema, un bosc que desapareix, un
objecte que es trenca sempre són un recordatori de la nostra pròpia fragilitat
i del brutal efecte del pas del temps. El temps és eixa aplanadora que no ens
deixa alenar ni aturar-nos ni un moment en la nostra vida.
En la facultat de
Belles Arts i després, amb la preparació de les oposicions, vaig convertir les
obres d’art en eixos amics, coneguts de lluny , que admires i, a la vegada,
desitges veure en directe.
Va ser l’any 2008
que vaig poder anar per primera vegada a Paris. Amb la meua filla encara
joveneta i jo amb el cabell més negre, vam passar uns dies desgastant les soles
de les sabates avinguda amunt riu avall.
Notre Dame
formava part, com a bons i previsibles turistes, de les visites programades. Els
voltants estaven plens de visitants de totes les races. Recorde que un
miserable entrepà pels voltants costava un ronyó i part de l’altre. Els francesos no anaven amb
romanços. Vam haver de fer una llarga cua i finalment vam visitar el fosc
interior i les torres. Com a professor d’art que sóc vaig gaudir d’eixa visió
privilegiada que et dóna no tan sols veure el monument si no entendre la
estructura les seues circumstàncies. Com a fotògraf vaig gaudir de les vistes
de la ciutat tant com dels angles del propi edifici. En les fotos està la torre
de Viollet le Duc, l’arquitecte neogòtic que va restaurar la catedral i va
utilitzar el ferro com a element innovador en les seues obres. Era un dia,
segons es veu en les fotos, amb núvols i el sol es filtrava en el capvespre
mostrant els imponents edificis de la capital francesa.
Pense que la catedral
és des de fa molts anys una mena de parc d’atraccions temàtic on es barregen
les memòries populars vingudes de les pel·lícules i dibuixos animats del
Gepelut de Notre Dame. La part espiritual queda molt reduïda. Les gàrgoles, per
cert, moltes d’elles més modernes del que els visitants pensen, estan en mils
de fotos retallant-se front a la visió d’una ciutat enorme que plena tot el
paisatge per tots els costats amb les fites del Sacre Coeur i la Torre Eiffel.
Ahir vaig entrar
a uns dels diaris digitals en una de les meues rutinàries visites per a
posar-me al dia i vaig veure la colpidora imatge de la fletxa de l’edifici
caient entre les flames. Sobtadament van vindre al meu cap les imatges de les
torres bessones de Nova York. Són moments d’eixos per a recordar i pensar. Què
estaves fent eixe dia? Ahir res especial, descansant per casa amb les meues
coses.
Crec que la
commoció mundial ve pel fet, per la consciència de que és una pèrdua
irreparable. Segur que s’arregla, però serà amb rèpliques que tornaran
l’aspecte que va tindre però ja no seran aquelles que van ser. Jo pense que
tardarà més dels cinc anys que diu el president Macron. Aquestes coses costen
de tornar al seu estat previ. Mentre tant tota una vida passa i Paris mai més
serà el nostre Paris igual que Nino Bravo mai més sonarà més enllà d’una veu
emmagatzemada en una gravació. La vida mai torna a ser la que va ser. Nous
temps vindrà i un dia, i que tarde, serà la mateixa Torre Eiffel la que caurà. Com
sempre alguns posen la foto de l’incendi junt a altres coses que estan per
arreglar en el món. El que no se n’adonen és que plorem per la vida nostra i la
seua relació amb el monument. Les desgràcies ens colpegen més si tenim alguna
mena de relació cultural o espiritual amb elles i indubtablement Notre Dame de
Paris és un mite de la cultura europea però molt més un mite de la cultura
popular occidental.
A nosaltres també
ens queda fer una experiència única de cada dia fins que la nostra torre pròpia
caiga. Que mai no es diga que no hem gaudit de la vida.
Carpe diem!
Comentarios
Publicar un comentario