El Pla

Sempre havia tingut bon cap per als números. En els Salesians el seu professor de matemàtiques, el sacerdot Ángel Galindo, es persignava en veure la rapidesa amb la qual solucionava problemes que a altres xiquets els portaven minuts. Dubtava si era do diví o el mateix dimoni donant-li avantatge. Allí, en el cingle amb millor vista de tota la comarca, amb els peus acaronant l'abisme, Alfredo Moratalla de 83 anys continuava calculant mentalment la distància de l'horitzó segons l'altura, l'extensió del barranc que naixia als seus peus i s'unia al riu en la propera vall i, important en la seua circumstància, el temps que el seu cos s'acceleraria fins a rebentar-se en els penyals més a baix.

No havia tingut cap dificultat per a arribar, tot ho tenia previst. A uns centenars de metres, per una bona senda amb pocs obstacles, passava una pista forestal on va poder aparcar el cotxe. Per a la seua edat, i donat la seua obstinació per mantindre's físicament molt actiu, Alfredo estava fort i àgil i el xicotet passeig fins al mirador li va estimular cos i ment en aquell matí de maig.

Els seus càlculs per a aquell moment es remuntaven trenta-tres anys arrere. Ja passats els cinquanta la maduresa imposa els seus criteris i Alfredo es va adonar que el seu treball, les hores que invertia en ell, les difícils relacions amb els caps, nouvinguts de les escoles que donaven graus per duplicat i triplicat a un preu mòdic i que realment l'única cosa que portaven de nou era una agressivitat abans desconeguda, li havien fet sentir com un element estrany en aquell ambient que una vegada li va anar familiar. Home de vida austera amb pocs plaers més enllà del partit dels diumenges i alguna escapada sexual, sense família propera, dona ni fills, havia acumulat una més que raonable fortuna que superava les seues necessitats presents i futures.

En un país on la propietat i la transmissió de la riquesa als descendents era un dogma de fe, Alfredo era un heretge. No entenia els diners més que com una forma de sobreviure, viure i, per què no, de gaudir intensament de la vida. L'únic perill, per a ell, era deixar-se caure per la senda dels plaers, de la mala vida, convertir-se en un balafiador i acabar arruïnat i al carrer.

Va ser en la moderna oficina de la zona financera de la capital, allà en el seu despatx envidrat on a Alfredo li va vindre la idea. El Pla. Expert com era en inversions, sagaç en les seues prediccions del futur i hàbil en les eines informàtiques es va preparar per als següents trenta-tres anys. Comptant l'edat en la qual els seus familiars més propers havien mort va calcular una xifra màgica. Huitanta-tres. La meua vida s'acabarà sí o sí el dia en el qual complisca el meu huitantè tercer aniversari. No va ser un càlcul per a res senzill, les probabilitats de l'evolució econòmica, la geopolítica i les circumstàncies accidentals podien arruïnar El Pla, però en els seus càlculs va incloure eines que li permetrien en el futur corregir les desviacions del càlcul. –Alfredo– va dir la secretària, li deixe el sobre amb la informació sobre el pla de jubilació que ha preparat l'empresa per als seus treballadors. – Gràcies– , va contestar lacònicament abans de tirar el sobre a la paperera i seguir amb les seues coses.

Alfredo, una vegada es va acomiadar, va viatjar a Nepal i es va allotjar en monestirs tibetans, va visitar els Parcs nacionals de Kenya, va recórrer en creuer l'Antàrtida en l'estiu austral, va pujar als altiplans andins i va gaudir de Nova York des del mirador de l'Empire State Building. Des del dia que va acabar el seu treball es va dedicar a si mateix, a una vida gojosa fent tot allò que més estimava sense excessos, però sense fre. Cada poc temps revisava els seus comptes i veia com la immensa muntanya de diners es transformava en un pujol amb el pas de les dècades. No importava, l'erosió estava calculada i amb algunes correccions derivades de mals governs, catàstrofes naturals i altres contingències El Pla funcionava com un mecanisme de precisió. Alfredo era feliç. No buscava especialment la companyia de ningú, era un llop solitari, però en els seus viatges i activitats tenia amics i companys de sobra per a omplir les seues expectatives socials.

Finalment, gaudint d'una salut raonablement bona, Alfredo es va anar acostant a la data prevista. Les seues últimes propietats les havia venudes uns anys abans i només havia conservat el vehicle fins que va necessitar els últims milers d'euros. El cotxe que li va portar al lloc on El Pla arribaria fins a la seua final era un meravellós tot terreny que havia llogat per a l'ocasió. Els seus objectes personals, roba, estris i uns pocs llibres s'havien liquidat fins al mínim possible i un parell de festes d'última hora, la nit anterior, li haurien lliurat, segons els seus càlculs dels últims euros.

Amb un sentiment de llibertat havia eixit de l'hotel deixant arrere l'última maleta per a qui la recollira, per la sinuosa carretera de la serra havia arribat al camí forestal que partia de l'últim poble i pujat fins al preciós bosc de sureres que tantes vegades havia visitat. Es va encaminar cap a l'est en un matí de cel blau amb una llum neta pel vent de ponent que pintava de colors el paisatge de la serra. Va tindre temps d'asseure's uns minuts i contemplar la vista. Era un bon lloc per a acabar El Pla.

Va traure el telèfon mòbil de la butxaca i el va depositar en una pedra. Segur que així localitzaran més ràpid el cotxe i els causarà menys problemes, va pensar condescendent. I… preparat, a la vora del cingle. Ja…

Bzzzz, Bzzzz, Bzzzz, el telèfon va començar a vibrar sobre la roca. Una mica contrariat Alfredo va abortar per uns segons El Pla. –Diga'm– va contestar amb veu neutra. –Bon dia. És vosté Don Alfredo Moratalla? –. –Sí, jo mateix–. Què collons voldrien just ara? – Mire, li cride de TrustPension, som una empresa de gestió de fons de pensions…–. –Mire, ara mateix no els necessite ni tinc capital a invertir– Va tallar Alfredo pel sa. –No, no, disculpe’m si no m'he explicat bé. Li truque per a informar-li que el seu pla de pensions serà dissolt en els pròxims mesos i desitgem saber en quin compte corrent desitja que ho ingressem–. Alfredo es va quedar de pedra. – Jo no tinc pla de pensions, va dir–. –Sí, disculpe, sí que el té. La seua empresa va cotitzar per ell fins que Vosté va finalitzar amb ells la seua relació. Atés que Vosté fins al moment no l’ha reclamat ha seguit endavant, per cert, amb excel·lents resultats–. L'empleada va indicar per a sorpresa d'Alfredo la generosa quantitat que anava a ser depositada en els seus comptes. La ment privilegiada d'Alfredo va calcular i va afegir uns, almenys, deu anys més a El Pla, ara trastocat per la novetat. Va agrair lacònicament la trucada i va quedar educadament per a una posterior conversa. La notícia més aviat li va vindre com un pitxer d'aigua freda. Es va asseure uns minuts tremolant i banyat per una suor freda que xopava tot el cos. Tot havia canviat, ara tenia deu anys més per davant de vida regalada.

Finalment es va decidir. Trontollant, molt més ancià que quan havia arribat, exhaust, sense forces quasi ni per a arribar a la plataforma de pedra, es va apropar al cingle molt més dubitatiu. No, no anava a continuar. –Bé, al final hi haurà propina per als quals vinguen darrere–. ¿Els nebots del seu cosí de Santander? Va pensar just abans de saltar, feliç i lliure per uns breus instants abans de passar a l'estat material sobre unes afilades pedres calcàries.