La coctelera humana
En aquests temps del segle XXI, tal vegada siga la platja el lloc on millor es representa eixe concepte que anomenem humanitat. La mínima presència tèxtil, els vestits reduïts al tapall de les cultures primitives, ens deixen vore en una intimitat dissimulada al temps del fred. Els més xicotets amb cossos de cap gran i formes rectes, la flor de primavera que alça arrogant els signes de la seua joventut, els pares amb la panxeta que marca el pas de la vida i de les persones que la vida amb menjar calòric i hàbits sedentaris han condemnat a les formes rotundes i oscil·lants que es torren al sol d’estiu.
Anar a la platja amb ulls de fotògraf és ja fascinant, revisar les fotos, vore les poses, les actituds i les accions ens parlen de la idiosincràsia de cadascú. Qui serà? D’on vindrà? Quina vida té i ha tingut? Les respostes, de vegades, s’albiren amb petits detalls. El jubilat espatarrat en la seua cadira, les dones que xafardegen a la vora de la mar, el pare que li fa un clot a una xiqueta riallera, el socorrista menjant l’entrepà o els sud-americans contractats com encarregats dels patins. A càmera ràpida la multitud ha de ser com un immens ramat de formigues que van i venen als formiguers. Mirant amb lupa el formiguer veiem, més de prop, famílies, persones, individus amb personalitat única i sentiment, ells mateix, de ser el centre del seu propi univers. Tots ho som, lluitant per tindre una existència digna, treballant per a seguir endavant i, si de cas, permetre’s unes vacances a la Platja de Gandia.
El vent bufa de Xaloc, la mar es plena de palometes, com diuen els mariners. Allà a les muntanyes regna la foscor de les tempestes d’aquests dies. La pluja anuncia l’arribada de la monotonia. La platja romandrà buida, malenconiosa, solitària i altra vegada nostra.
La fotografia és impactant. Fa tant de temps que no vaig a la platja en el ple d'estiu que ni me'n recordava, del que per a mi és la viva imatge de l'horror estival en les nostres latituds. Però em resulta admirable aquesta capacitat teua d'empatia envers els éssers humans com a individus, amb unes circumstàncies personals, sens dubte, mereixedores de respecte, tot i que el context no convide, precisament, a la connexió ni a l'empatia.
ResponderEliminarGràcies pel comentari. En realitat faig "trampa" com a fotògraf. Utilitze un 300 milímetres que aplana la perspectiva i mostra més horrorosa, si cal, la realitat de la platja (és el que volia). No m'agrada el model de platja ni la quantitat de gent però finalment crec que cal vore a les persones sempre com persones. No és el que m'agradaria, jo voldria la que ja no tindrem més, però si veus les fotos tenim una platja de gent de classe treballadora. Ells tenen uns dies de mar i sorra, nosaltres en anar qualsevol dia d'hivern a l'Auir tota una meravella.
Eliminar