Alacant, agost 2018

Feia anys que no patejava Alacant. Ahir, les ganes de la meua filla d’anar a un concert ens van portar a anar a la ciutat dominada per l'imponent castell de Santa Bàrbara.

Va ser la visita més tranquil·la des que, fa quasi trenta anys, un estiu del 1989, vaig passar uns dies en l'institut Jorge Juan, allà dalt del turó que culmina les avingudes que, passant la plaça de Los Luceros, vénen des del mar. La meua companya de carrera i de patiments opositors, Maria José Carrión, Carri li déiem aleshores, i jo vam trobar un hotelet decent en el centre i anàvem i tornàvem pujant les escales del Jorge Juan a fer els exàmens requerits. Recorde especialment una vegada en què vam dinar a un bar. Callos a la madrilenya. Damunt de la taula un problema de geometria que vam resoldre amb saviesa amb eixa perspicàcia que dóna la necessitat d’aprovar un examen en què et jugues el teu futur. La vida corre ràpida i llevant d’unes jornades de professors que van tindre lloc quan estava a Villena i unes quantes visites esporàdiques mai més havia passejat pels carrers alacantins.

En arribar a la Plaça de Bous la primera sorpresa va ser vore una cua literalment kilomètrica de dones, la majoria joves a l’espera del concert. Com fruit d’una necessitat imperiosa milers de persones havien pres els carrers en una interminable multitud ordenada de persones enroscada en les illes de cases dels voltants. Nosaltres, més curiosos que implicats, vam baixar per una avinguda que unia l’Alacant més humil i proletari amb el més històric i cosmopolita. Sempre m’ha semblat Alacant un decorat de pel·lícula, amb una façana impressionant i una tramoia decebedora que et porta al desert eixarreït dels turons que envolten la comarca.

Ahir vam gaudir d'una magnífica nit d'estiu en una ciutat, que al seu centre, em recordava als carrers del barri alt de Lisboa. He de dir que em va sorprendre com havia canviat la ciutat des de els meus dies d'opositor. Seguint el model d'altres ciutats l'explanada i el port s'han integrat en la vida urbana amb multitud d'activitats i locals. Alacant ahir em recordava al Cannes que tantes vegades hem vist en les imatges del festival, a Barcelona, Nàpols o Istambul. Desenes de persones de tot el mediterrani es barrejaven sense problemes. Qui diria que molts més mai hi arribaven en una mar no sempre tan amable. Vaig recordar els atemptats de Niça i Barcelona i, enfront de una massa de gent innocent gaudint de la nit, em vaig aborronar pensant que fràgil és la vida humana.

Alacant està sota l’influx del Xaloc que porta de Tànger aromes a Àfrica. Moltes parelles i dones anaven amb el mocador al costat de xiques d’ací molt menys preocupades per la modèstia musulmana i mostrant l’alegria del seu cos jove. Molts italians, francesos, gent nòrdica d’origen indeterminat passejaven entre arracades artesanals, cotó de sucre, geladeries repletes de matrimonis fent-se un refresquet en un dia d’agost amb temperatures més suportables.

A l'església Cocatedral d’Alacant els feligresos acabaven la missa i eixien a un carrer ple de les notes d’un músic esquinçant la guitarra amb sons flamencs. Dos carrers més a baix la plaça de l’ajuntament estava més buida que els voltants.

La massa humana recorria tots els racons i places banyats amb la llum càlida de l’enllumenat públic buscant un indret on fer-se unes tapes o sopar. Els cambrers i les cambreres amb l’uniforme negre, que s’ha imposat entre els de la seua professió, posaven ordre en unes taules que no van tardar a omplir-se. Allà dalt, com sempre, la massa pètria de la muntanya del castell, enllumenada amb focus taronges observava impertèrrita aquella ciutat que havia canviat durant segles als seus peus. Ja era prop de les onze de la nit quan vam arribar a la plaça de Los Luceros. A un caixer d’un banc un captaire preparava el seu allotjament nocturn, un altre dormia en un banc del carrer amb una rastrera de llaunes de cervesa que s’alineaven fent una fletxa que assenyalava un pot on replegar les almoines.

La dàrsena d’Alacant, que ha anat apropiant-se del mar i el port, replet d'embarcacions escandalosament enormes, són ara un centre comercial ple de locals que, amb cants de sirena, ofereixen beguda al caliu de la lluna creixent d’agost. Vam anar fins on el de mig pel podem arribar, a l’entrada de la marina dos vigilants de seguretat posaven la fita clara entre els rics dels iots i els pobres que sols poden veure’ls llambrejar sota les llums de la línia de costa i del Castell de Santa Bàrbara.

En tornar vam passar pels carrers alts de la part vella. Els locals, molt més transgressors, mostraven una clientela acolorida. Un travesti enorme amb perruca rulla i pestanyes negres, vestit amb una faldeta de lluentons eixia per una porta. La bandera de l’arc de Sant Martí coronava la porta d’un altre, gradualment en baixar tot es tornava més convencional.

És nit tancada, sona Pablo Alboran dins de la Plaça de Bous, brama la multitud de fans abans d'eixir i escampar-se pels carrers. La carretera és fosca i ens engoleix durant una hora i mitja abans d’arribar a la llar.