Talvar. Lloança a un verb inventat. Un cant d’estima al valencià

Talvar.
Verb transitiu
1. Acció de la calor, per efecte del sol o del foc que clavilla i fa finalment esclatar les pedres de forma violenta. “L’incendi va talvar les pedres del mur”
2. Acció violenta que trenca la continuïtat natural d’alguna cosa

Talvar és una paraula que m’he mig inventat i dic mig, perquè he estat utilitzant-la sense conéixer-la durant anys, lligada a una expressió també incorrecta.

“Fa un sol que talva les pedres” deia jo i, pel que he esbrinat, molta més gent, sobretot de les comarques de l’interior. Fa uns dies vaig entrar al Barranc de Borrell a fotografiar i tindre una referència històrica del que va ser i de com va quedar després del maleit incendi de fa uns dies. El paisatge estava desolat. On hi havia verdor hui hi ha sol nu: un desert calcinat i esquelets de pins i matolls reduïts a branques negres. Tan forta va ser la força del foc que, fins i tot, les pedres calcàries dels marges de pedra abandonats tenien ferides de pedra nua on el foc havia arrancat la pell grisa de la pedra. Al bell mig del camí vaig trobar una pedra rodona, probablement per efecte de riuades de fa milers d’anys, que havia esclatat quedant-se negra per fora i de color clar per dins. La vaig agafar i em va vindre al cap l’expressió “una pedra talvada pel foc de l’incendi”. Sóc perseverant i, si no sé alguna cosa, faig recerques fins que esbrine finalment què és el correcte. No hi havia en internet cap referència a la frase ni el verb talvar o talbar existien com a tals en els diccionaris que utilitze per a resoldre dubtes. Tal vegada, si teniu un vocabulari més ric que jo ja ho haguéreu sabut. Jo vaig tindre que anar més endavant.

Amb l’ajuda del grup de Facebook “Salvem paraules de l’oblit” vaig comptar amb els comentaris de desenes de membres que em van anar aclarint coses. 

L’acudit s’utilitza majoritàriament com a “Fa un sol, o una calor, que bada les pedres” però gent de Castalla o de la Costera em va confirmar que la frase no era un invent meu. De fet s’utilitzava de forma més minoritària. Alguns amics amables em van fins i tot fotografiar les pàgines del diccionari Alcover-Moll, per a indicar que talvar no existia. Altres em van apropar més a la paraula real 

“Atalbar” que, com la Acadèmia de Cultura Valenciana diu, és:

atalbar [atalbáɾ]

v. tr. Deixar sense ànim, atordir, pertorbar els sentits i les forces, especialment per l'excés de calor o per la violència dels colps. Fa un sol que atalba. Una pedrada al cap el va atalbar.

Vaig arribar a una conclusió personal. La gent en el passat tenia dos acudits per a referir-se de forma hiperbòlica a una calor sufocant “Fa un sol que bada les pedres” i “Fa un sol que atalba”. En algun moment, la manca de cultura escrita, el fet que la nostra estimada llengua ha estat una llengua casolana transmesa de persona a persona, ha fossilitzat l’ús del verb atalbar i, com que no sabia què significava, es va convertir en talvar i barrejar amb una altra expressió que per a mi, si de cas, és més bonica que les dues separades.

“Fa un sol que atalba (talba) les pedres”

Em sembla una expressió poètica. Fins i tot una cosa dura, resistent, sense ànima es queda atordida per efecte d’una calor brutal. Jo afegiria que rebenta pels quatre cantons i mor pel colp de calor.

L’anècdota que us conte em ve bé per a inventar el verb talvar que hi ha talvat la nostra llengua. Érem un poble amb una llengua, amb lleis i costums pròpies i una guerra entre cases reials ens la va talvar de tal manera que els que encara la parlem no acabem d'unir les peces d’aquella pedra forta que va ser.

És trist veure com hem tergiversat la nostra llengua per l’oblit a què l’han sotmesa. Expressions nostres es desconnecten per pobles i comarques i ,fins i tot, moren en un càncer que fa que el valencià recule. El valencià ja no se sent en moltes poblacions grans. La meua generació a Gandia, jo mateix, vaig sentir com els meus pares es parlaven en valencià entre ells per renegar de la utilitat de la seua llengua materna i a passar a parlar-me a mi en castellà intentant ajudar-me a arribar més dalt de la societat: allà on la llengua de Castella era la que marcava la diferència.

Ens han “talvat”, però seguim vius. Gràcies als canvis de polítiques culturals veig que la gent intenta, intente jo mateix, parlar i escriure més i més com ho feien els nostres avantpassats. Fem errades perquè ens vam ensenyar en castellà de xiquets. En grups com "Paratges del País Valencià" o en aquest dit "Recuperem Paraules de l’oblit" ens escoltem uns als altres, de la Costera a la Plana i de la Safor a les Marines o el Comptat. El fet de tindre una televisió en valencià, que no ens la toquen, ens permetrà escoltar les parles de cada comarca. Estem vius i la nostra llengua tot i l’atac continua viva, encara que en franca disminució.

Vull pensar que, igual que les brossetes que vaig veure al barranc de Borrell creixent pocs dies després de l’incendi, tenim capacitat i ganes per estimar apassionadament el valencià i defendre'l. Ens van “talvar” la llengua, però entre tots unirem les peces perquè no es perda en les següents generacions.