Vida de gossos

En aquest moment plou amb força sobre els camps de tarongers que envolten casa. Ara mateix no es sent, però des de fa més d'una setmana un gos lladra durant hores la seua soledat. En un de tants camps erms que tant abunden prop d'ací algú ha construït un encerclat i hi ha deixat davall un tendal i amb una caseta de plàstic un gos que ha degut viure temps millors. Des del seu punt de vista enyora la vida en una bandada humana que ara l'ha apartat i se sent sol i espantat. Encadenat, en la seua inconsciència, ha intentat escapar i té el morro ferit. Quan em vaig acostar fa uns dies amb Troy, el meu gos, a penes si intentava el contacte, ni tan sols visual, en la seua obsessió per tornar al seu món perdut. Troy, incapaç d'entendre tanta subtilesa, li lladrava des de l'altre costat del filat inquiet en veure'l tan estranyament apàtic.

Revisant, d'altra banda, les notícies del facebook una alumna compartia la foto d'un gos perdut per Ador. Pel seu aspecte és un pastor alemany o un encreuament d'ell. El pèl el té atapeït i brut. No se li veu la cara i les fotos no permeten apreciar molt, però si haguérem perdut al nostre pensaríem que és ell pel color del pelatge i l'aspecte general. Hem conversat la meua alumna i jo sobre el paregut i davant de la pregunta de perquè la gent abandona els animals li he contestat que en societats pobres els gossos solen ser dels primers marginats. Jo ja ho vaig conèixer en el meu viatge a Bolívia on vaig poder veure com s'assentaven en la vorera d'emergència de la carretera a L'Alto a l'espera de les almoines dels vehicles que passaven.

Troy està tombat en la cuina. El pati està massa mullat perquè isca i, amb tota la casa oberta, gaudeix del fresc després de dies de molta calor per a un animal amb un pelatge apropiat més per al fred que per als quaranta graus que hem patit. És ja un gos major, pateix problemes d'artrosi de columna que li fan carranquejar amb els canvis de temps i cada vegada que s'alça. De tant en tant té inflamada la pròstata i ho sabem perquè se li van fer plaques. És un gos molt dolç i encara que ens està costant pagar els seus tractaments els té guanyats per aqueixa mirada dolça que enamora i aqueix esperit de bondat que sempre destil·la.

En el diari La Vanguardia d'ahir algú parlava d'una nova comprensió del patiment animal gràcies a les tècniques d'investigació modernes. dels idèntics mecanismes que regeixen el plaer, la por i el dolor en els animals i l'ètica que s'ha de plantejar a partir d'aquests descobriments.

El ser humà tendeix a una visió antropocèntrica i utilitarista en relació als animals i per això solem caure en una visió esclavista des de molts punts de vista. Seguint amb el raonament caní tenim gossos per a la caça, gossos abandonats en naus industrials, solars o camps per a espantar a què intente aplanar els nostres dominis, tenim gossos per a la lluita, per a omplir la soledat i la necessitat d'afecte, per a regalar, per a concursar o com passa a Àsia per a menjar. Cada boleta de pèl, en nàixer, mira el món amb idèntica sorpresa que la d'un ser humà i poc sap que, com ocorre amb nosaltres, per raça, color, entorn i cultura estarà destinat a ser un animal mimat i volgut o un ser abandonat que morirà atropellat en una carretera.

Estic segur que molts sers humans som bondadosos amb els animals però, per un altre costat ens hem arrogat en el dret a decidir sobre la seua procreació, la seua llibertat i la seua educació. Segurament, des d'un punt de vista biològic, la genètica canina ha triomfat sobre els llops gràcies a aquesta simbiosi ancestral amb els humans. Aquesta relació íntima amb els gossos ens permet tocar, acaronar tan sols, l'ànima animal. Veure la seua mirada, el moviment dels seus músculs davall el pelatge, la respiració tranquil·la quan dormen o l'angoixa quan pensen que la nostra vida perilla ens permeten acostar-nos a aqueixa realitat que paradoxalment ens humanitza. Som animals, això és tot.

Quan matem a un lleó per plaer, quan acacem un bou una nit de festa, quan enfrontem a dos galls amb fulles d'afaitar en les seues dues potes estem renunciant a aqueixa meravellosa capacitat de respectar la vida que podem tenir gràcies a una comprensió del món que ells mai podran arribar a tenir. És temps d'humilitat, mirar el gos i veure que en els seus ulls no hi ha més que l'espill d'una vida amb drets, almenys bàsics, com qualsevol altre ser viu d'aquest planeta.

La pluja ha passat, els lladrucs desesperats tornen a ressonar a la llunyania.