El magnetisme dels cims. Pujada al Penyalba

David mira taciturn la bifurcació de camí i indica el camí que s'ha de seguir. Amb els seus setanta anys, i armat d'un bastó, és el veterà del grup junt amb Trevor.  Sorprèn veure com aquests residents britànics coneixen la xarxa de camins tradicionals pam a pam i com s'han convertit en apassionats caminants de les nostres muntanyes. Lingüista, de passat militar, podria haver representat al coronel Nicholson de "El pont sobre el riu Kwai" no tant pel seu tarannà, sinó pel seu aspecte britànic de cames llargues i pell clara de to rosa i pel seu passat asiàtic. Domina a més de l’anglès diversos idiomes orientals com són el xinés i el malai. 

No té ja les forces que el van haver d'acompanyar en el passat i s'ha de conformar amb donar alguna volta o parar en algun moment de la ruta a esperar que els més joves del grup aconsegueixen algun cim que requereix algun esforç que supera les seues capacitats actuals. Com ell mateix diu, el seu amor per la muntanya és tal que prefereix empalustrar-se de crema protectora que li protegeix la seua pell nòrdica a deixar d'anar per precaució davant de les taques d'arrel cancerígena que li estan apareixent.

Fa ja uns mesos em va convidar a acudir a les marxes setmanals per la muntanya que realitzen un grup de residents britànics. El procediment és simple ja que cada setmana decideixen un recorregut que comuniquen per correu electrònic. Amb precisió militar, a les 8:15 del matí acudim a qualsevol bar de Xeraco, de Ròtova o d'Oliva i després d'un cafè o una cervesa, que per a estes coses els anglesos són tolerants, eixim a rodar per les muntanyes.

He d'estar tremendament agraït ja que ha sigut per ells com he tornat al paisatge de la meua adolescència. Des que vaig començar he redescobert el plaer de reconèixer el patrimoni de sendes que es camuflen entre les canals, els penya-segats i les llomes de les nostres muntanyes. He tingut la sort de poder veure les muntanyes pròximes a Pego abans que l'incendi de maig les calcinara. He pogut veure des de les altures la làmina de color blau suau que rodeja Cullera o la bella sureda que creix entre Barx i Pinet. Gràcies a ells les connexions geogràfiques de la nostra pròpia terra les puc fer ara mentalment. Les empremtes de l'ocupació de la muntanya m'han commogut, castells roquers per a conjurar la por davant de la invasió, restes de les cases de pastors, sendes tortuoses o l'estranya cova artificial que en el camí dels "Picapedrers", deixava intuir l'orgull de saber tallar la pedra per a construir-se un refugi tancat per una llinda plana digna d'un dolmen del neolític.

Ahir ens vam citar a Barx i després d'un curt recorregut amb cotxe iniciem la ruta en Les Foies. L'ascens entre pins va donar pas a una muntanya de vegetació esclarissada que ens va acompanyar la resta del recorregut. La nostra meta era el Penyalba, la bella cima de penya-segats rojos que tantes vegades ens ha fet somiar de xicotets amb Arizona i les pel·lícules de John Wayne. El camí que vam prendre ens va portar a la cresta que domina la somnolenta Vall de la Drova. Entre les vessants verdes de l'Aldaia, el Cingle Verd i el Tossal de Tramussers i les pinzellades ocres de la vessant sud del Monduver es distribueix eixe xicotet paradís en la terra que a tants sedueix. Per l'oest, a l'altura del punt de vista, es veien en escorç les impressionants roques verticals que coronen el Penyalba. Només dos de nosaltres vam decidir seguir per un camí un poc més escarpat fins a arribar a un cim de prismes de pedra plana que dominava des dels seus 700 metres bona part del paisatge.

El tall vertical era de vertigen, però la felicitat d'estar per primera vegada en un lloc tantes vegades vist des de la llunyania va vibrar com un diapasó intern. Va ser, com tantes altres vegades ha ocorregut, un d'eixos moments en què la vida val la pena, en que se sent profundament eixe sentiment de ser viu. Ahir els núvols sobrevolaven el paisatge de vapors humits que enterbolien la nitidesa dels contorns. El Monduver i les seues antenes s'albiraven entre una cortina de boira brillant a contrallum. Des de les altures el paisatge és una maqueta a escala que adquireix la dolçor càndida del joguet infantil. Des d'allà dalt tot pareix diminut i insignificant, sense importància i el sentiment és el de total alliberament.

A la volta he compartit les meues fotos a través del facebook amb la meua amiga Nasim d'Iran. Ella és una dona amb conviccions laiques i occidentals en un món on els homes els obliguen a tancar-se entre vels, ho vullguen o no ho vullguen. Ella és una muntanyenca vocacional. El seu esperit indomable es veu alliberat entre els pics pelats de les muntanyes iranianes on l'única autoritat religiosa és un mateix i, si de cas, un ser superior més enllà dels núvols. 

Entre sendes de pedra, David, Trevor, Nasim o jo mateix compartim amb molts altres eixe sentiment de profund alliberament que es té quan s'arriba, després d'una empinada costera, a un lloc més alt i es comparteix durant un instant efímer la condició d'immortalitat que una vegada van tindre els déus de l'Olimp. La muntanya ha sigut un lloc útil en l'economia ancestral i per això sempre ha sigut un lloc recorregut pels essers humans, però no per una majoria d'ells. Les muntanyes són llocs de soledat i retir espiritual on el ser humà és al mateix temps diminut i immensament gran. No és estrany que un corrent poderós ens arrossegue a eixe lloc on cel i terra connecten a través d'una plataforma de roca.