El vertex d'un triangle

L'ànima de mon pare va escapar de la presó del seu cos ja farà quasi un any. Vaig escriure llavors el que pensava que seria el meu últim escrit sobre una època molt dolorosa que desitjava tancar. Crec que l'esperit d’aquestes paraules ja és diferent; naixen de la reflexió i de l'alliberament després d'un any en què no he deixat, d'altra banda, de recordar cada dia als meus pares. 

El desmantellament d'allò què va ser sa casa ha sigut laboriós atès que tota una vida de records s'emmagatzemava en calaixos, armaris i racons i es tractava de classificar, reubicar o donar. Amb tendresa he vist els objectes personals de ma mare, mocadors, ventalls, los desenes d'aparells que es van dedicar a la pesca o les estranyes i belles ferramentes del taller de joieria i rellotgeria que una vegada fundara el meu iaio. He intentat que cada objecte trobara una persona que li donara utilitat perquè en l'ús de cada un d'ells estaven les xicotetes passions, els gustos i l'esforç de tota una vida. Semblarà una favada però m'ompli d'orgull saber que amics, com Adrián, tornaran a portar els aparells de pesca al mar i renaixerà eixa passió que tenia mon pare en les mans d'un jove aficionat. Em fa feliç pensar que no tot va ser inútil... 

 Esta nit, mirant les publicacions en facebook, he trobat una foto d'un xalet que es va construir amb la seua torre en els límits entre Els Marenys i Daimús i la propietària del qual comentava es va construir fa ja quasi mig segle. Em va vindre a la memòria el funeral marí de mon pare. Fa un any decidim complir amb les seues últimes voluntats i vam llançar les seues cendres al mar en una urna que es dissol en uns dies en les aigües alliberant el seu contingut. Sergio, company d'aventures marines de mon pare, sabia on havia de ser. Em va parlar d'una roca que sorgeix del fons marí enfront de l'hotel Bayren en la platja de Gandia i que els pescadors criden "Els murallets".

Per a arribar al punt cal enfilar des de l'escullera de Gandia alineant el rumb de l'embarcació amb la torre que abans mencionava. Cal buscar llavors que el Castell de Bayren surant sobre la teulada de l'hotel del mateix nom i en eixe moment has arribat. 

Pense que el verdader funeral de mon pare va tindre lloc precisament ací, en el moment en què entre belles llampades i ones de color maragda la seua urna va lliscar suaument en el seu camí al fons. Vull creure que la seua essència com ser va escapar finalment del món entre les aigües del seu volgut Mediterrani, en un lloc màgic on dos línies imaginàries s'encreuen i no en l'ambulància o en la sala d'urgències on van certificar la seua mort.

És més, quan ma mare agonitzava jo li acostava el telèfon a l'orella i feia sonar la cançó de Jorge Sepúlveda que tants records de joventut li portava. M'agradaria pensar que en el fons de la seua inconsciència la lletra la portava a un passat feliç.

Mirant al mar vaig somiar 

que estaves junt amb mi.

Mirant al mar jo no sé què vaig sentir,

que recordant-te, vaig plorar.

La joia que vaig perdre

jo sé que ha de tornar,

i sé que ha de tornar a mi

quan jo estiga mirant al mar.

Seria bell pensar que aquell diumenge de setembre una tercera línia creada per la màgia d'una cançó va creuar la plata del mar en el matí i va tornar a reunir eixes dos persones que un dia es van trobar en un vèrtex de camins en el seu destí i que l'amor al mar va unir novament en un punt on dos línies s'encreuen.