Connexions

Fa uns dies rebia una telefonada oferint-me un servei de supervisió d'audiències en pàgines web oferit per una empresa alemanya. El número pareixia ser de Madrid donat el seu inici en 91. Per pura curiositat intel·lectual havia seguit un parell de dies arrere un enllaç, ofert per facebook, per a provar tal servei i l'havia activat sense molt convenciment. Així és que, amb les meues dades, l'empresa va prendre la iniciativa i allà a l'altre costat de l'auricular tenia una xica, parlant un perfecte castellà natiu. M'oferia realitzar un tutorial per a què em familiaritzara amb les eines, el qual, amb tota l'amabilitat que em va ser possible, vaig rebutjar argumentant que amb l'arribada d'agost em prenia unes vacacions i estava molt ocupat. Va ser l'endemà que vaig rebre un correu de la meua interlocutora M.S. Peiró agraint la meua atenció i emplaçant-me al mes de setembre per a realitzar el tutorial. En la meua contestació li vaig comentar que el seu cognom és terriblement popular en la nostra comarca i que tenia prou Peirós en la contornada comptant el meu cunyat, la dona del meu amic Paco, una gran amiga de la meua filla molt volguda en la nostra família, el meu cosí i fins i tot el poliesportiu del poble.

Efectivament em va confirmar que ella mateix era de Pego i que els seus iaios eren de Real de Gandia. Vaja casualitat, vaig respondre, jo vaig treballar fa anys de professor en l'institut de Pego, li vaig dir. En un nou correu, ja completament allunyat del tutorial i tota relació professional, em va confirmar que havia sigut alumna en el centre durant els meus anys de professor. Com la tenia a mà, li vaig enviar una foto del grup de professors i li vaig indicar que jo era el que portava un cartabó en la mà i en primera fila. En la foto molts de nosaltres carregàvem amb objectes que denotaven la nostra especialitat. És una foto, passats ja vint anys, històrica, entranyable. Els meus companys, algun d'ells ja difunt, altres amb els què he perdut el contacte, alguns dels meus millors amics, Nora, Paco, Joan Mohedano...

No va tardar a arribar la confirmació. Jo havia sigut el seu professor de dibuix en primer i ella una adolescent de catorze anys avui professional d'una empresa alemanya treballant des de Bonn. Els dos següents correus ja van ser en aqueix idioma que ens uneix profundament als que som d'aquest racó del món, el valencià. Vam celebrar amb alegria la trobada i la casualitat i l'amor per aquesta terra a la qual ella esperava tornar en uns dies per a les seues vacances.

En arribar a casa avui mateix tenia un comentari en una foto compartida al facebook del meu estimat professor de dibuix Rafa Requena comentant el paregut de la meua filla amb l'estudiant de tercer que ell va conèixer a l'institut María Enríquez de Gandia per allà el principi dels huitanta. És cert, jo també vaig ser alumne i igualment vaig perdre el contacte amb el meu professor durant unes dècades. Com sol passar amb els adolescents jo tenia una gran confusió sobre el futur professional que desitjava i, atès que m'entusiasmaven les ciències, era capaç de torejar amb les matemàtiques i m'encantava la història pareixia que econòmiques era una opció vàlida per a viure una vida adulta.

En tercer s'havia fundat una revista en l'institut que va sobreviure dos cursos. Es deia "Pensat i Fet, la revista de l'Institut Nou" i pretenia, amb prou èxit, potenciar la creativitat dels alumnes del centre. Rafa Requena va ser l'adult, entre altres professors, que ens guiava en l'intent i jo el recorde com una persona jovial, plana, amable i terriblement creativa. Admirava el seu talent amb la música, encara el recorde tocant l'ukulele enfront del foc a Tabarca, la seua capacitat per al disseny gràfic i el control que tenia d'una càmera de fotos rèflex que jo ni en somnis em podia permetre. Va ser ell, sense pretendre-ho probablement, el que amb unes senzilles paraules va canviar el meu destí d'avorrit comptable a professor i dissenyador gràfic. Un dia, no recorde ja ni el context, em va dir que jo tenia instint per a la publicitat. Un professor, un alumne, circumstàncies favorables i el detonant d'unes paraules que van donar en la diana de la vocació.

El món és bellament estrany de vegades. Quan explique geometria hi ha moments que aguaite aqueix orde secret de l'univers que fa que una estrela de cinc puntes continga en la seua estructura la clau de la proporció àuria o que l'esfera siga l'estructura que requereix menys energia i és més estable per a crear una bambolla de sabó. Crec que entre els essers humans hi ha una mena de geometria meravellosa que uneix vides i destins. Som energia d'un passat que ens ha arribat de la mà de família, d'amics, de professors i som els precursors del futur dels joves.

La meua filla està cursant estudis de Comunicació Audiovisual, ja a punt d'entrar en tercer. Ella també va ser enganxada per eixe fil de seda subtil des de la més primerenca edat. Sempre em va veure ser creatiu i ella mateixa va saber expressar-se des que tenia pocs anys amb una de les primeres càmeres digitals de joguet que li vam comprar. Ella no els coneix però en el seu destí estan els gens d'uns iaios, per ambdós parts, artistes i amants de l'escriptura amb els de professors, coneguts i desconeguts, que van anar transmetent la saviesa generació rere generació. Com en una xarxa neuronal cadascú de nosaltres és una unitat connectada amb l'esdevenir històric. En un remolí constant unim el nostre present amb els somnis i passions d'aquells què ens van precedir i, al seua vegada, obrim les portes als qui arribaran si som capaços de gestionar aquest món accelerat.

M.S. Peiró viu i treballa a Alemanya. Espere que siga per pròpia voluntat i no per aquest exili forçat per la crisi. La meua filla ignora, de moment, qual serà el seu futur en un país on art i artistes són poc considerats. Els adults, especialment els professors, devem de lluitar per un sistema educatiu de qualitat i seguir amb aquesta tasca titànica de transmetre la passió pel saber i la il·lusió per arribar a ser allò que ens fa realment feliços.