Un vaixell varat a la devesa (Viatge a Monfragüe VII)

La casa s’alçava bonica i orgullosa sobre un tossal. Uns immensos eucaliptus l’escortaven a l’entrada, amb dos accessos: un pel jardí, impecable i ordenat, i l’altre cap als magatzems i habitatges dels masovers. Érem a Palau Haza de la Concepción, antiga mansió senyorial, avui convertida en hotel rural.

Quan hi vam arribar, el primer que cridava l’atenció era la solitud de l’edifici enmig d’una extensa devesa, dominant el paisatge amb l’aire venerable d’aquelles cases antigues que semblen guardar més vida de la que mostren. Una escenografia perfecta per a una novel·la d’Agatha Christie. Ara és la classe mitjana qui persegueix, per uns dies, la il·lusió d’ocupar l’espai on abans aquells terratinents ho tenien tot sense esforç aparent, només estenent la mà cap al benefici del treball aliè.

Molt han canviat els temps. Hui, una família gestiona la concessió de l’hotel i acull viatgers atrets per la proximitat del Parc Nacional de Monfragüe. Sovint, l’hoste té la sensació d’estar sol. Només els gestors apareixen de tant en tant, amb una amabilitat discreta, com si també ells formaren part del paisatge.

L’edifici ha estat profundament rehabilitat per adaptar-se al nou ús, però conserva encara la seua dignitat original. Els elements arquitectònics s’han respectat amb encert, especialment els paviments hidràulics, que mantenen aquella textura domèstica i antiga que connecta amb un altre temps.

La història de la finca és llarga. Ja al segle XVI, aquestes terres estaven lligades a la vida monàstica: els monjos del Monestir de Yuste hi van establir usos agrícoles i de pastura, aprofitant la riquesa del territori i la proximitat de l’aigua.

Amb els segles, la finca va canviar de mans i de sentit, com tantes terres nobles de l’interior. Al segle XIX i inicis del XX, amb les desamortitzacions, va entrar en el món de les grans propietats privades, amb aquell aire de latifundi il·lustrat que encara avui sembla suspendre’s en el temps. Na Margarita de Silva y Fernández de Córdoba, la propietària, li va donar una nova dimensió: una finca extensa, d’unes set-centes hectàrees, on agricultura i ramaderia convivien amb una concepció quasi aristocràtica —amb ressonàncies britàniques— del camp i la natura.

D’aquell període prové el palauet d’estil italianitzant, amb ecos modernistes i columnes de ferro fos, construït entre finals del segle XIX i principis del XX, junt amb les dependències agrícoles, els assecadors de tabac i els espais de treball que encara avui estructuren el conjunt. És, enmig del paisatge, com un vaixell varat a quilòmetres de la mar: una presència desplaçada, elegant i inexplicable, que no acaba d’encaixar però tampoc podria pertànyer a cap altre lloc.

Amb el temps, quan l’aristocràcia va anar desplaçant la seua vida cap a les ciutats, la finca va canviar novament de mans. El 1911 entrà en una etapa més financera i freda, vinculada a les caixes d’estalvi i a la mitgeria. I més tard, el 1970, la Diputació de Cáceres va recuperar el conjunt amb una mirada ja patrimonial, pensada per a la conservació de les races autòctones i la gestió del territori.

De tot aquell passat estratificat, nosaltres no en sabíem res quan vam arribar. Ens bastava el matí. Els passejos dels quatre amics a trenc d’alba, quan el món encara es confon amb la nit. Jaume ja feia hores que caminava sol, perseguint aquella au que només apareix a qui sap esperar. Nosaltres ens quedàvem amb el primer raig de llum, quan la devesa s’obri lentament i el paisatge esclata en una simfonia de blaus, morats i taronges.

La devesa s’estenia intacta, amb les seues alzines i sureres, en un silenci dens només trencat pels cotxes dels treballadors dels voltants, a tota velocitat i per les línies d’alta tensió, que semblaven fora de lloc en aquell equilibri antic. Tot estava encerclat, ordenat, com si el paisatge es protegira de la curiositat i també dels seus propis perills.

L’hotel era, en realitat, una illa entre arbres i pastures. Els ramats ens observaven amb una calma antiga, els ocells travessaven l’aire amb urgència o cantaven amb la fúria pròpia de la primavera, i les cigonyes, instal·lades en les torres d’alta tensió, semblaven custodiar un altre món. Al fons, Monfragüe s’estenia com una presència mineral, amb els seus horitzons de pedra i ocells, sota un núvol de formes exòtiques que canviava de color amb la llum.

Va ser una estança molt agradable, amb esmorzars generosos i converses que començaven abans que el dia acabara de nàixer. En el record, els pinsans saltant alegres sobre les teulades dels magatzems, la calma del jardí al matí i les tempestes que, a la vesprada, s’abatien sobre el paisatge com si el cel també volguera participar d’aquella bellesa.