La Murta, un cadaver exquisit.

A primera hora del matí encara feia frescor al fons de la Vall de la Murta. El camí que s'endinsa en la vall avança entre l'ombra dels pins, els cants matiners dels ocells i el murmuri constant de l'aigua. No costa tant imaginar per què aquest indret silenciós, envoltat per les serres de Corbera i les Agulles, va ser durant segles un dels centres espirituals i culturals més importants de les terres valencianes. Hui les ruïnes emergeixen entre la vegetació com un record persistent del pas del temps, peró també de la fragilitat de les obres humanes enfront del ritme de la natura i la geologia.

Aquest racó amagat no ha perdut mai el seu poder d'atracció, ni tan sols des dels temps remots en què els eremites cercaven ací refugi del soroll del món. Però el tipus humà ha canviat. Ara, hui mateix, desenes de corredors de muntanya bufaven com locomotores per les pistes i les sendes que serpentegen entre la vegetació. El silenci d'altres èpoques s'havia transformat en el ritme accelerat de sabatilles i pulsòmetres o el compàs constant dels senderistes amb els seus bastons.

Nosaltres volíem fer una ruta curta per no acabar massa tard. Es tractava de pujar per l'ombria i, sense continuar cap a cotes més elevades, deixar-se caure per senda i pista fins a l'aqüeducte que porta l'aigua, primer a un parell de basses, i després a la casa senyorial que encara resta dels anys en què la Murta era una propietat privada.

Va ser cap als anys huitanta quan vaig sentir parlar per primera vegada d'aquest monestir en ruïnes, abandonat a la seua sort des que la desamortització provocà l'expulsió dels monjos i la dispersió dels seus tresors artístics. Aleshores eren una parella d'amigues alemanyes, visitants habituals i enamorades d'Espanya, les que havien fet amistat amb la família de masovers que cuidava la finca per als propietaris. Els agradava molt anar a la Murta i encara més visitar aquells amics. Igual que havien fet amb mi uns anys abans, convidaren la filla de la família a fer-los una visita a sa casa, al sud d’Alemanya. Recorde aquella xica de cabells castanys foscos, una llarguíssima trena i un caràcter tímid. És curiós com alguns rostres romanen intactes en la memòria mentre tants altres desapareixen sense deixar rastre. Aquelles dones van morir anys després i tout allò va quedar en el pastat.

Pantejant vam guanyar certa altura. Des d'un puntal de pedra es veia la Torre dels Coloms i els murs de l'església sobresortint entre el dens arbratge. El final de la serra deixava veure la plana al·luvial estesa als seus peus, modelada durant segles per un Xúquer creador de vida, però també de destrucció quan les aigües es desbordaven. Un colom torcàs ens observava sense massa por des del seu mirador improvisat en una branca.

El camí, marcat per l'acció de milions de passos, estava net i ben definit. Amb certa freqüència ens trobàvem gent equipada amb roba esportiva saltant de pedra en pedra. Jo diria que la majority no superaven els quaranta anys. Els que ja ultrapassem els seixanta tenim un respecte especial pels bacs, les lesions i, potser encara més, per les fractures. La pedra, desgastada pel pas continu de caminants, lluïa humida i relliscosa. Amb aquell grau d'humitat feia por imaginar-se rodolant vessant avall al mínim descuit.

Vam arribar a la pista forestal just on un pont travessa el barranc i dona accés al recinte monacal. Vam ascendir per ella fins a arribar a una senda que portava directament a l'origen de la font que proveïa d'aigua el monestir. Resulta agradable contemplar l'aigua baixant amb força per una canal de teula sostinguda sobre arcades de pedra cobertes de molses i falagueres. En alguns punts perd part del cabal i cau en xicotets dolls que conviden a refrescar-se durant els dies de calor.

En arribar prop de les basses s'obri una clariana que ofereix la vista més icònica de la Murta: la Torre dels Coloms dominant el conjunt i les fràgils ruïnes d'allò que va ser un dels monestirs més importants del Regne de València. Des d'allí resultava fàcil imaginar l'esplendor d'un cenobi que durant més de quatre segles va atraure nobles, eclesiàstics i membres de la reialesa. Fins i tot Sant Vicent Ferrer va passar per la Murta.

El monestir començà a alçar-se entre els segles XIV i XV, estretament vinculat a Sant Jeroni de Cotalba. Amb el temps es convertí en una autèntica ciutat monàstica. A Ames de l'església i el claustre, disposava de diverses dependències, basses per a l'aprofitament de l'aigua i construccions singulars com la Torre dels Coloms, erigida el 1528, que encara hui s'alça com el símbol més recognoscible de la vall. També es conserva el pont de Felip II, construït el 1586 arran de la visita del monarca, testimoni de l'esplendor que arribà a assolir el conjunt.

Però la història de la Murta no és només la d'un llarg període de prosperitat. Les primeres grans destrosses arribaren amb la Guerra del Francés i els convulsos anys del Trienni Liberal. La situació esdevingué irreversible el 1835, quan la comunitat monàstica fou expulsada definitivament. Tres anys després el recinte passà a mans privades i començà un procés de degradació que, d'alguna manera, encara continua.

Les pedres que durant segles havien format murs, arcs i dependències monacals es convertiren en una pedrera gratuïta. Carreus, dovelles i elements arquitectònics foren arrancats i venuts per a construir cases i altres edificis de la comarca. Allò que generacions havien bastit pacientment fou desmuntat en poques dècades. A finals del segle XIX, la Murta era ja una ruïna devorada per la vegetació.

Poc després vam seguir i, en arribar al recinte de la casa senyorial, l'entorn s'obria com un espai gairebé teatral. Un empleat municipal havia obert ja la porta deixant lliure accés al jardí romàntic de la finca. Tanmateix, la mateixa natura que havia anat cobrint les ferides de l'abandó també contribuí a preservar-ne la memòria. La propietat passà per diverses mans privades fins que fou adquirida per la família del comte de Trigona, que la mantingué durant generacions. Finalment, els hereus acabaren venent el conjunt i bona part de la vall a l'Ajuntament d'Alzira, que culminà l'adquisició als anys huitanta i inicià la recuperació d'un espai que semblava condemnat a desaparéixer.

Li he preguntat a l'empleat si sabia què havia sigut d'aquella família que vivia allí quaranta anys enrere. No ha sabut dir-me'n res. Només que des de finals dels anys huitanta la propietat ja pertanyia al municipi. És clar, el que per a mi és un temps comprimit abraça quasi mig segle! Aquella xica d’uns vint anys seria ara una dona de quasi seixanta!

En passar la porta que comunica el jardí amb l’exterior, dos lleons toscos, de factura gairebé ingènua, semblaven vetlar el pas. No imposaven respecte per la seua perfecció, sinó per la seua obstinada presència: una manera rudimentària però efectiva de donar categoria aristocràtica a allò que ja començava a desfer-se. Mai no havia pogut visitar-lo i ha sigut una sorpresa descobrir la gran bassa plena de carpes taronja. Els peixos s'han mobilitzat com un exèrcit disciplinat, segurament acostumats a associar la presència humana amb alguna recompensa en forma d'aliment. En un dels cantons s'alçava una diminuta capella, complement habitual de les antigues propietats de les famílies benestants.

Un camí perimetral el circumdava, com algunes escales que envoltaven la bassa central, com si tout el conjunt haguera estat pensat per a ser recorregut lentament, en una coreografia antiga de passejos i silencis. Els arbres, vells i venerables, projectaven una ombra espessa que semblava conservar encara la memòria de converses extingides de terratinents de vida regalada. Des d’un terrat amb balustrada, la mirada dominava l’entrada a la finca, com un balcó de control sobre el temps.

La casa, amb els balcons i les mallorquines trencades, a punt de desprendre's, evocava aquella decadència aristocràtica que retrata El Gattopardo. Ja era història en si mateixa, una història paral·lela a la del monestir. Dues ruïnes diferents nascudes d'un mateix pas del temps. Nissagues de monjos, propietaris, masovers i treballadors que convertiren aquest racó en lloc de pregària, de treball o d'esbarjo.

He pensat que tots aquells que habitaren la vall han acabat desapareixent darrere la boira dels anys. També nosaltres acabarem fent-ho. Potser estem destinats a ser oblidats i només quedarà, si hi ha sort, el cadàver exquisit —amb permís dels surrealistes— d'uns murs esventrats que encara deixen entreveure les glòries d'altres temps.

Nota de l'autor: Un cadàver exquisit fa referència al joc literari inventat pels surrealistes l'any 1925, on diversos autors componien un text de manera intuïtiva i fragmentada. Ací s'utilitza com a metàfora de les ruïnes del Monestir de Santa Maria de la Murta (Alzira, Ribera Alta), un trencaclosques de pedres i memòries desmuntat per la història que, malgrat la seua decadència, conserva intacta la seua bellesa poètica.