Allà on el riuet s’obri a la mar

Foto de 1964. Germanes Künneke. Recreada amb IA

Encara vaig conéixer el Riuet de Sant Nicolau com el grau que sempre havia sigut. Grau, segons diu el diccionari, era un punt del litoral que podia servir de desembarcador. En una costa com la nostra, amb ben poques condicions d’abric per als vaixells, la franja de terra situada entre la desembocadura del riu Serpis i el riuet feia d’embarcador natural i, segons indiquen els vestigis, va ser aprofitada, com a mínim, des de l’època romana.

La primera constància escrita apareix al Llibre dels Fets del rei Jaume I. Se suposa que la ràbita de què parla aquest document estava davant del castell, a la zona on ara hi ha el Molí de Santa Maria. Textos posteriors de Sanz i Forés parlen d’una anomenada Casa del Grau, un casalot amb torre fortificada a càrrec de soldats del rei que vigilaven el tram de costa entre Xeraco i Piles. L’edificació tenia una zona destinada a les mercaderies i, amb el pas del temps, es va subdividir entre dèsset veïns. La torre es va enfonsar l’any 1888.

El barri marítim es va anar consolidant als dos marges del Riuet de Sant Nicolau i, quan jo el vaig conéixer, encara hi havia una zona davall del pont nou on els pescadors amarraven les seues barques. Però, per a mi, aquell grau no era només una vella estructura del passat ni una pàgina d’història local: era sobretot un escenari de vida, de pesca, d’amistats i d’aprenentatges; un lloc on la història i la memòria acabaven confonent-se.

Mon pare era un pescador fanàtic. Encara que era un bon rellotger, la seua vertadera passió era la pesca esportiva, per no dir quasi professional. Tenia un grapat d’amics pescadors i amb alguns d’ells eixia a la mar. Pepe i Batistet eren, segurament, els que més apreciava. Amics de cor durant molts anys.

Batistet tenia una barqueta de fusta amb rems que prestava a mon pare perquè poguera eixir a la mar amb el seu motor fora-borda. Era una embarcació tradicional, sòlida, ben cuidada, tractada amb eixe sentiment que tenen els mariners pel seu instrument de vida, per allò que en dies difícils pot ser salvació, però també amb una mena d’afecte profund, quasi d’enamorament. Hi ha homes que estimen una barca com si fóra una part del seu cos o de la seua història, i a Batistet això se li notava.

Quan ja vaig ser un poc més major, em va oferir la seua barca sempre que volguera fer un passeig pel port i pel riuet. Jo anava a sa casa i demanava permís. Ell baixava i, amb una coreografia precisa de rems, em deixava la barca fora del seu embarcador, entre altres d’iguals. Batistet era l’home mediterrani per antonomàsia. Devia tindre, pense jo, uns setanta anys. Era diminut com un pardalet, àgil com un esquirol. Tenia la pell castigada per anys de sol i de mar, un nas aguilenc i uns llavis fins, sempre preparats per al somriure amable i per a una certa socarreria pròpia de les persones de bon humor.

Amb amics al principi, i també amb la que hui és la meua dona, remava cap a la part interior i silenciosa del riuet. Navegàvem entre canyes que feien que allò fóra, per a nosaltres, més una aventura pel riu Amazones que no per l’horta de Gandia. Passàvem pels embarcadors, fets de manera rústica per totes bandes, per darrere de la finca de pisos que hi havia al Molí de Santa Maria. Ja prop del Camí Fondo, les canyes anaven tancant el llit fins a fer impossible el pas. Altres vegades ens endinsàvem pel port, però no gaire lluny, perquè sempre ens semblava més perillós que no quedar-nos abans del pont.

Tornàvem feliços d’haver gaudit una estona d’allò que, per a nosaltres, era tota una experiència. Algú cridava Batistet i ell, amb dos girs de rem, situava la seua barqueta exactament al lloc. Pobre Batistet, pobra Tonica, la seua dona. A casa els apreciàvem de cor, i ens dolia veure la tristesa que els havia dut la mort accidental del fill. Era un xic en la flor de la vida que no va tornar mai d’un viatge a la caserna, quan feia el servei militar obligatori. Cada dia el pare anava al cementeri a estar al costat del seu fill, enfonsat en una pena com un pou fosc i sense fons. Tonica i ell formaven una parella unida en la desgràcia, amb mirades de malenconia. Els darrers anys, Batistet patia una malaltia que l’obligava a menjar molt a poc a poc, diverses vegades al dia. Jo em vaig fer major i aquells dies de joventut i d’aventures van anar quedant arrere, com si el riuet també se’ls haguera anat enduent amb la seua aigua lenta.

Ara mire la fotografia que van fer les germanes Künneke. D’elles vaig heretar no sols les còpies en paper, sinó també una certa manera d’entendre el viatge com una experiència fotogràfica i de mirar el món no només per a captar imatges boniques o curioses, sinó també testimonis d’un temps, d’un paisatge i d’una manera de viure. Aquelles fotografies no eren únicament records: eren també una forma de salvar de l’oblit allò que estava condemnat a canviar.

I és aleshores quan entenc fins a quin punt sóc producte de la generositat dels altres. De persones que, en aquells anys, jo veia molt majors i que probablement devien tindre més o menys l’edat que tinc jo ara. De cadascuna en vaig traure alguna cosa: de Damià Català, la seua immensa cultura; d’Erika i Christa, una manera d’obrir-se al món; de Batistet, la bondat, la senzillesa i aquella noblesa callada de qui no necessita fer-se notar per a deixar empremta.

Quan mire aquella fotografia no hi veig només un paisatge desaparegut o un trosset d’història local. Hi veig també la petjada de totes aquelles persones que, sense saber-ho, em van anar fent. Si sóc qui sóc, si sé el que sé de la vida i si conserve encara una fidelitat íntima a aquell món, és en bona part perquè ells em van deixar entrar en el seu. Em van regalar temps, exemples, converses, silencis, confiança. I sense aquella generositat callada, tan natural que aleshores quasi no la sabia veure, jo no seria exactament el mateix.