La violència pot arreglar la violència?: Respecte a la sèrie “Així aprendràs”

La violència pot arreglar la violència? Hi ha moments en què la resposta sembla evident: sí.

Quan veus una situació d’abús, de crueltat o d’humiliació, costa molt no pensar que la solució seria ben simple: que apareguera algú més fort que els violents i els tornara el mateix. Que els fera tastar la seua medicina. Que els parara els peus d’un colp. I durant uns segons això fins i tot sembla just.

Ha vist el primer capítol sobre la violència escolar “Així aprendràs”. Apareix el personatge dur, el que no dubta, el que imposa ordre a base de força, i una part de tu pensa: per fi. Per fi algú que no mira cap a un altre costat. Per fi algú que no es perd en discursos, protocols o excuses. Per fi algú que actua.

La temptació és comprensible. Quan el món et sembla brut, injust o covard, la força té una aparença seductora. Sembla ràpida, clara, eficaç. El problema és que també és enganyosa.

No et parle d’això des d’una superioritat moral, com si jo haguera tingut sempre les idees clares. Ni de lluny. Quan era menut i anava a escola, em van posar un malnom que em feia molta malícia. Jugava a voleibol i botava molt per entrenar, i algú va decidir convertir allò en motiu de burla. Pot semblar poca cosa vist des de fora, però no ho és quan tens una edat en què qualsevol burla et toca just al lloc on ets més vulnerable.

Recorde també una altra cosa. Si algú insultava ma mare, la meua reacció immediata era pegar-me amb ell. No hi havia reflexió ni distància. Hi havia ràbia, orgull i la necessitat de no quedar per baix. En aquell món, la violència no era només una agressió: era també una manera de situar-te, de defensar el teu lloc, de demostrar que no eres dèbil.

Amb els anys vaig entendre que això no arreglava res. Podia resoldre un moment, sí. Podia imposar silenci. Podia fer recular algú. Però no arreglava res de veritat. El conflicte continuava allà, latent, esperant una altra ocasió per a tornar. La violència pot doblegar. El que no sap fer és construir una convivència decent.

I això val tant per a un pati d’institut com per al món adult. L’escola no és un univers a banda: és un mirall. Els joves apreneu molt ràpid què dona prestigi, què fa por, què et convertix en líder i què et deixa fora. Apreneu també que el grup pot ser una protecció o una condemna, i que moltes vegades la crueltat dona rendiment social. Una rialla a temps, un malnom ben col·locat, una humiliació davant dels altres: tot això pot servir per a pujar un escaló dins de la jerarquia invisible d’un grup.

Per això em preocupa tant que es presente la violència com una resposta neta i heroica. Perquè no ho és. El que fa, moltes vegades, és canviar de mans el paper de botxí. El violent rep el colp, i durant un instant sembla que la justícia ha triomfat. Però després què? Què queda dins d’eixa persona? Quina ràbia? Quin ressentiment? Quina necessitat de tornar-la?

La violència no desapareix perquè un dia la practique “el bo”. Simplement canvia de direcció.

Ara bé, tampoc no vull caure en la ingenuïtat. Dir això no significa que calga mirar cap a un altre costat, deixar passar els abusos o predicar una bondat desarmada que no servix per a protegir ningú. No. Hi ha persones que fan mal. Hi ha qui gaudeix humiliant. Hi ha qui només s’atura quan troba un límit. I una comunitat digna té l’obligació de posar-lo.

La qüestió, per a mi, no és si cal actuar. La qüestió és com.

Una vegada un home maltractava un gos al carrer. Vam avisar la policia local i ell es va girar cap a nosaltres molt alterat, amenaçant-nos. Ens va dir que ens cremaria la casa. Estava fora de si. Jo vaig baixar amb una ampolla d’aigua —feia molta calor— i em vaig posar a parlar amb ell. A poc a poc es va tranquil·litzar. No va anar a més.

No conte això perquè pense que sempre funcione. Seria absurd. Hi ha situacions en què no funcionaria de cap manera. Però aquella escena em va confirmar una intuïció que ja tenia: de vegades, el que desactiva la violència no és més violència, sinó una cosa completament diferent. Un gest que trenca el guió. Una paraula dita a temps. Una manera de no afegir més foc a un foc que ja crema prou.

Això mateix ho vaig veure durant els anys que vaig treballar a l’ensenyament. Mai no em va caldre pegar a ningú — tampoc estava permés i podria tindre un bon problema —. I no perquè tot foren alumnes modèlics o perquè jo tinguera cap recepta màgica. Simplement, vaig comprovar que, moltes vegades, una paraula dita amb fermesa, una norma clara i una certa calma podien evitar que un conflicte es convertira en una guerra.

No sempre, és clar. Però sí més sovint del que alguns pensen.

Això no vol dir que jo defense una escola tova, sense conseqüències, on tot es resolga amb bones intencions. Al contrari. Crec que els qui fan mal als altres han de trobar límits reals. Qui assetja, humilia o agredeix no pot continuar com si res. Una comunitat sana no és la que no castiga mai; és la que protegix els vulnerables, posa normes clares i aplica conseqüències proporcionades sense convertir el càstig en espectacle ni en venjança. Tampoc els professors som herois o deus amb superpoders.

Per a mi, eixa és la diferència important. Una cosa és frenar l’agressor. Una altra, convertir-se en agressor. Una cosa és defensar una víctima. Una altra, gaudir humiliant qui abans humiliava. Una cosa és posar un límit. Una altra, alimentar exactament el mateix mecanisme que ha creat el problema.

I això no val només per a una aula. Val també per a la política, per als discursos d’odi, per a les guerres i per a eixos líders que sempre apareixen prometent el mateix: que ells arreglaran el món a colps de mà dura. La història n’ha conegut molts. I quasi tots venen la mateixa fantasia: que dialogar és de dèbils, que conviure és una pèrdua de temps, que el que cal és un home fort disposat a netejar-ho tot.

La violència, de fet, té una gran habilitat: sap disfressar-se de justícia. Sap fer-se passar per valentia. Sap presentar-se com una forma de lucidesa, com si els qui no la practiquen foren ingenus o covards. Però és una trampa. Pot imposar-se, però no convéncer. Pot castigar, però no educar. Pot fer callar, però no reparar. Pot destruir, això sí. Per a destruir, és rapidíssima.

Per això, si em preguntes si la violència pot arreglar la violència, jo et diria que no. Pot interrompre-la un moment. Pot desplaçar-la. Pot fer la impressió que posa ordre. Però arreglar-la de veritat, no.

El que pot començar a arreglar-la és una cosa molt menys espectacular i molt més difícil: normes clares, protecció dels febles, conseqüències reals per als agressors, adults que no miren cap a un altre costat i una educació que ensenye a conviure sense convertir cada conflicte en una batalla per l’estatus. I també, quan siga possible, una mirada capaç de veure què hi ha darrere de la ràbia abans que eixa ràbia ho arrase tot.

No et diré que siga fàcil. No ho és. A voltes sembla desesperadament lent, i hi ha dies en què la mà dura pareix més eficaç que la paciència. Però continue pensant que és l’únic camí que no perpetua el problema.

Perquè la violència sempre es presenta com una solució. El que no diu mai és que, una vegada li obris la porta, després costa moltíssim fer-la fora.