La mirada

El sol anava davallant al Parc Nacional de Monfragüe mentre el nostre vehicle passava per les pinedes solitàries on els cérvols pasturaven i observaven amb parsimònia els humans, que els tornaven la ullada amb curiositat i amb les càmeres preparades. Era un sentiment quasi infantil: el de la sorpresa de trobar-se amb éssers bells, quasi esperits purs del bosc, que poques vegades tenim l’oportunitat d’albirar.

La mirada d’un animal és sempre fascinant: és eixa realitat de la vida que pren possessió de l’espai, lluita per sobreviure i jutja les oportunitats o els perills que l’envolten. Per més que la ciència ha avançat amb tècniques d’anàlisi neuronal que permeten saber cada vegada més sobre com pensen els animals, seguim sense saber què pensen realment, com ens veuen o què és allò que desapareix quan contemplem els ulls sense vida d’un animal mort. Eixa espurna misteriosa que connectava l’ésser viu amb l’univers s’esvaeix sobtadament, i nosaltres ignorem on ha anat aquella consciència de la matèria feta vida.

La carretera que uneix el cor del parc amb la coneguda Portilla del Tiétar es torna solitària i gairebé mística al capvespre. Ens vam detindre en un altiplà que domina la dorsal de Monfragüe amb l'esperança de fotografiar, si es donava el cas, l’àguila imperial. En la praderia d’herba seca, alguna femella de cérvol mantenia les distàncies, conscient de la nostra presència i preparada per a fugir si ens apropàvem més del que considerava prudent.

Ens vam asseure sobre un grup de pedres planes esperant veure passar les aus. Davant de nosaltres, en una fondalada, discorria el riu Tajo separant dos vessants muntanyencs. En la distància, a contrallum, destacava la silueta del castell de Monfragüe. Els voltors, sempre presents, feien els últims vols tranquils abans d’aterrar a les abundants cornises de pedra.

Jesús, amb aquell ull privilegiat d’observador de la natura, ens va assenyalar la primera sorpresa: un cérvol travessava el riu nadant. D’ell sols veíem el cap i la cornamenta, quasi com un diminut punt en la llunyania. Aquella era una altra mostra de l’autonomia dels animals, que fan càlculs que nosaltres amb prou feines podem imaginar per a garantir la seua supervivència. Què mouria aquell cérvol a decidir-se a travessar aquell immens riu?

De sobte es va produir un d’aquells moments que es recorden tota una vida. Una rabosa de pelatge ataronjat se’ns va apropar amb una confiança sorprenent, segura de si mateixa. Era evident que havia descobert aquell indret on els humans omplin les papereres o deixen restes de menjar i que, probablement, més d’una vegada havia sigut alimentada.

Amb petjades cauteloses es va acostar fins a les meues botes i les va olorar amb curiositat. Amb les càmeres, que ja teníem preparades, no vam tardar a disparar desenes d’exposicions captant els seus moviments elegants, lleugers, quasi irreals. Tenia uns ulls d’un groc net amb una pupil·la d’un negre intens que li conferia una mirada situada en algun lloc entre la curiositat i la salvatgia.

Com que ja era hora de sopar —a Extremadura, a l'oest de la península, el sol es resisteix a pondre's fins a vora les deu de la nit— vam començar a menjar alguna cosa. La mirada intensa i fixa de l’animal semblava demanar-nos una part d’aquell recapte improvisat. Vaig pensar que estàvem assistint, en certa manera, alameteix procés pel qual fa milers d’anys alguns cànids es van apropar als humans i van descobrir que la col·laboració podia resultar profitosa per a ambdues parts.

Finalment, no vam poder evitar compartir amb ella una mica de pernil i formatge. Però la certesa va durar poc: realment havíem fet bé?

Ens agrada creure que ajudar un animal consisteix a alimentar-lo, però la natura té els seus propis equilibris. Potser cada tros de menjar que rep d’un humà la fa una mica menys salvatge i una mica més dependent. Potser allò que interpretem com un acte de bondat no és més que una altra forma subtil d’intervenció sobre una vida que hauria de romandre lliure.  Però i si aquesta reflexió no és també una mostra d’antropocentrisme? I si és la rabosa la que està evolucionant i trobant una manera de manipular o ensinistrar els humans?

La rabosa, aliena als meus dubtes morals, va agafar el menjar i, quan ja en va tindre prou, va començar a fer petits clots amb les potes que després tapava amb el musell. Era evident que pensava tornar-hi més tard. Instint? Aprenentatge? Una forma elemental de cultura transmesa entre individus de la mateixa espècie? Difícil saber-ho.

Sempre tendim a menysvalorar els animals i a convertir-los en mecanismes biològics allunyats dels reis de la creació: nosaltres. A mesura que em faig major m’adone que, en molts sensits, els mamífers compartim molt més del que suggereix la sentència bíblica del llibre del Gènesi, on Déu concedeix als humans el domini sobre els animals i els situa en una posició singular dins de la creació:

Déu digué: «Fem l'home a imatge nostra, a semblança nostra, i que dominen els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, tota la terra i tots els rèptils que s'hi arrosseguen.» Déu creà l'home a imatge seua; el creà a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Déu els beneí i els digué: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i sotmeteu-la; domineu els peixos del mar, els ocells del cel i tots els vivents que es mouen per la terra.»

En realitat som molt més pareguts als animals del que la nostra arrogància voldria admetre. Compartim les mateixes necessitats fonamentals, les mateixes pors, la mateixa voluntat de persistir en l’existència. Potser per això ens costa tant mirar-los als ulls quan els llevem la vida per a alimentar-nos. Potser aquest text no siga altra cosa que un intent d’entendre eixa incomoditat.

Aquesta mateixa proximitat domèstica i misteriosa em colpeix també quan torne a casa. En els últims anys, un parell de gats de carrer venen sovint a visitar-nos. Viuen amagant-se d’un entorn perillós fet de cotxes que no comprenen, verins, malalties i altres animals que els ataquen.

Un d’ells és un mascle negre de mirada ferotge que apareix com un rei brut i ronyós, però que no ha perdut ni la majestuositat, ni l’orgull, ni la independència. Arriba i desapareix sense donar explicacions a ningú. L’altra és una gateta domèstica que un dia va abandonar la casa on vivia i ara recorre els carrers d’ací cap allà. Encara reconeix qui va ser la seua mestressa i li fa festes com una criatura juganera. Quan arriba a casa, fent passades elegants amb la cua ben dreta i deixant-se acaronar, demana educadament el seu plat de menjar.

Tot i ser dos animals de la mateixa espècie, tenen personalitats —i fins i tot cultures, si se’m permet l’expression— completament diferents.

Anar a la natura a seure i observar és una lliçó de modèstia. Veure els abellerols, els voltors, els cérvols o la rabosa és comprendre que nosaltres no som el centre de res. Som simplement una forma més de vida en aquesta esfera extraordinària o la matèria ha arribat a fer-se conscient d’ella mateixa. I, de vegades, aquesta revelació apareix en la mirada groga i salvatge d’una rabosa al capvespre.