Volar més alt

D'adolescent, vaig descobrir l'obra, aleshores molt popular, Joan Salvador Gavina. Efectivament, era la història d'una au que no es conformava a volar com totes les altres, sinó que volia ultrapassar els límits imposats per la societat a la qual pertanyia. Quan torne a mirar les fotografies dels voltors que vaig fer al castell de Monfragüe recorde les coreografies precises d'aquestes aus de mirada fera, caminar maldestre i vol perfecte.

Veníem d'un matí a Granadilla, prou més al nord, i volíem acabar el dia al parc nacional. Abans d'arribar al castell férem una parada a la Font del Francés, un indret ombrívol i tranquil que va ser l’escenari d’una història trista. El nom recorda Maurice Jonson, un jove francés que, segons conten, va perdre la vida a finals dels anys setanta quan intentava salvar una au a les aigües del Tajo. La memòria popular ha conservat el seu gest i la font s'ha convertit en una mena de discret homenatge a aquell acte de generositat.

A la vora del Tajo, començant per la font, una pista travessa un bosc humit i frondós. Entre els líquens s'amagaven els ocells i les papallones suraven quasi sense pes entre les ombres i les clarianes que obrien els tímids rajos de sol. El blauet, com sempre patrullant el seu territori a vora del riu, es deixava veure com un punt brillant i efímer. El pont de formigó que uneix les dues bandes del riu, a pocs metres de l’indret, era refugi de centenars d'oronetes que havien fet niu sota l'obra humana.

Des d'allí continuàrem fins al castell de Monfragüe, enlairat sobre els cingles que dominen el riu. Als seus peus s'alça el conegut Salto del Gitano, una impressionant muralla de roca envoltada de llegendes. La més difosa conta que un gitano perseguit per la Guàrdia Civil aconseguí escapar fent un salt impossible d'un costat a l'altre del riu. Ningú no sap fins a quin punt la història és certa, però la llegenda ha sobreviscut al pas dels anys i ha acabat formant part de l'ànima del lloc. Com sol ocórrer, la versió més fascinant és també la que millor resisteix l'oblit.

Alguns estudiosos, de fet, apunten que el nom del Salto del Gitano podria ser molt més antic que la llegenda i derivar d'una antiga denominació — Saltus Ilicitanus — relacionada amb els boscos i alzinars que cobrien aquestes serres. Però siga quin siga el seu origen, resulta difícil separar la roca, el riu i els voltors de les històries que els humans han anat deixant penjades entre els penyals. Com passa sovint, els paisatges no sols es contemplen: també s'omplen de records, de mites i d'històries que cada generació transmet a la següent.

Una carretera estreta, amb aparcament escàs, arriba fins a les ruïnes de la fortalesa que durant segles vigilà el pas del Tajo. La seua situació privilegiada ja fou apreciada pels pobladors preromans i pels romans. Sobre aquell enclavament, els musulmans alçaren el castell que canviaria diverses vegades de mans durant la Reconquesta. Del seu llarg passat encara sobresurt la Torre de l'Homenatge, afegida al segle XV, mentre la resta ha quedat reduïda a una ruïna digna i poderosa que continua dominant el territori.

Des de les muralles contemplàrem el gran espectacle de Monfragüe. Les aus aprofitaven els corrents tèrmics i descrivien cercles perfectes sobre el buit. A terra semblen ocells fins i tot una mica maldestres, però en l'aire es transformen en autèntics mestres del vol. Mentre els observava vaig recordar aquella gavina rebel de les lectures de joventut, convençuda que sempre es pot volar una mica més alt. Els voltors sembla que volen la sense més motivació que el plaer de gaudir, sense més ni més, del mateix vol.

S'ha instal·lat una plataforma de fusta i metall per observar amb comoditat aquests vols majestuosos a poca distància. Vaig passar una bona estona observant-los i buscant angles des d'on fotografiar la immensitat de la devesa extremenya, que s'estenia cap al sud fins als horitzons de Trujillo. A les restes del castell s'hi afegeixen una ermita i unes antenes de telecomunicacions que semblen un afegit difícil d'entendre en un indret d'una bellesa tan rotunda. Al nord, el riu serpenteja entre turons eixuts; al sud, les deveses alternen amb les pastures; cap a ponent s'alça el gegantesc penya-segat de línies severes que s'ha convertit en la imatge icònica de Monfragüe i en la llar dels voltors i d'alguna cigonya negra que també tinguérem la sort d'observar.

Només arribar, la quantitat de voltors era considerable. Alguns planaven en solitari a gran altura; altres dibuixaven formacions sobre el riu; molts enlairaven o aterraven als replans de roca. Certament, el castell de Monfragüe és un d'aquells llocs on sembla que els elements s'han disposat amb una harmonia especial per a qui sap mirar.

Els qui estimem la natura sabem que existeixen moments privilegiats en què la quotidianitat es dissol durant uns instants. Contemplar els voltors descrivint cercles sobre els penya-segats, escoltar el vent i sentir la immensitat del territori produeix una emoció difícil d'explicar. Potser és aleshores quan, sense separar els peus de terra, també nosaltres aconseguim volar una mica més alt.