Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Fotos Encara s’alça tan sols uns pocs graus aquest sol de setembre per la rodalia de Finestrat. Fa uns anys vaig acompanyar un amic inversor a visitar una urbanització fallida entre els plecs del terreny pel sud als peus del Puigcampana. No veig molta més activitat des d’aleshores, perquè sols es veuen algunes cases perdudes entre els solars plens de matoll. Finestrat, el poble, viu al costat de la zona hiperurbanitzada de Benidorm amb una franja mínima, tan sols uns pocs metres, de contacte amb la mar, però amb un espai prop de la línia de costa on han crescut els centres comercials i les urbanitzacions, ruscos de centenars de casetes on fregar el paradís de la fantasia mediterrània. A mesura que entrem a l'interior, més encara una vegada es deixa Finestrat enrere passem a una zona dita el Realet on les cases són més disperses i encara preval el paisatge agrícola del passat. La carretera, estreta, tortuosa i, de vegades, enlairada és de les que et fa témer l’arribada d’un vehicle

Fotos Vos confesse que tinc una atracció especial per Dénia que ve de les primeres visites encara sent xiquet i adolescent i després en els anys en els quals la meua dona treballava a la immensa oficina del Banc de València del Carrer Campos. —Ara hi ha un Ale-Hop— Aleshores jo treballava a Pego i la portava a primera hora a aquesta meravellosa via sempre vibrant i cosmopolita tornant per ella ja a les tres de la vesprada. Dénia té dues cares, l'amable, turística, paisatgística i cinematogràfica i una altra més negra lligada al poder dels nazis expatriats en els anys de la dictadura o amb la corrupció urbanística que tan bé queden reflectides en les obres de Manuel Vicent o Rafael Chirbes. Paco, el meu amic i company de docència, un home bondadós i de la millor pasta, ell natiu d’Oliva, també em confessava l’atracció que tenia per a ell la capital de la Marina Alta. Si no fora per moltes més coses, diríem que és l'atracció magnètica pel pare Montgó, eixa silueta estimada que cr

fotos La plana costanera que envolta València va a poc a poc guanyant altura en els primers tossals que freguen ja la zona castellana-parlant. El Túria en el transcurs de les eres geològiques ha tallat profunds canyons que creen penya-segats de vertigen, però a mesura que va passant per Xestalgar, Bugarra i Pedralba té un discórrer més amable jugant amb les formes dels tossals abans d'arribar a la conurbació del cap i casal. El conreu del taronger va guanyant espai als venerables garrofers entre parcel·les de xalets o camps de plaques solars. El sol està eixint entre les restes dels núvols que han quedat dels darrers dies de pluja. És divendres i l’amic Juan no està dalt d’una escala maniobrant amb els cables elèctrics, jo ja tinc el privilegi de poder anar a les serres entre setmana, quan les invasions del clan de la nevera, la cadira de càmping i l'ombrel·la ni estan ni se les espera. Vam aparcar en el punt final d’un tortuós recorregut per les inevitables carreteres i camins

Fotos No us ha passat mai que el navegador de Google vos ha portat per carreteretes infames? Doncs això ens va passar dijous de camí a Xestalgar. Alguna de les carreteres autonòmiques no deixa de ser un camí rural estret i sinuós com ens va passar amb la combinació oferida pel navegador. En la foscor de l’alba ens vam trobar amb un camió del fem que no es va parar i del qual tan sols un pam ens separava. Vam arribar a la nostra destinació per un portet que més aviat semblava una muntanya russa. Es veu que les grans inversions per a millorar les carreteres transversals no compensen — políticament parlant — amb la densitat poblacional de l’interior i es veu una xarxa viària que, en aquest cas, més aviat recorda altres temps. L'aparició de Xestalgar enllumenat pels primers rajos d’un sol esmortit va ser un alleujament després de tanta revolta. Cal dir que la imatge era prometedora, perquè es veia la poderosa torre de l’església i les ruïnes del castell per damunt del conjunt de cases.

L’interior de l’autobús està banyat per una lluminositat verda més pròpia d’una nau espacial que d’un vehicle farcit d’excursionistes. Trobe algunes cares conegudes, ens saludem, però la majoria són desconeguts. Alguna família viatja amb les filles, una menuda i encara riallera i l’altra adolescent amb cara de pòquer. És eixa edat on semblen permanentment enfadats amb el món —amb els pares — a menys que estiguen amb els amics. Filant com un gat el vehicle surt de l’estació encara en la penombra de les primeres hores del dia. Em sembla el meu primer viatge típic del jubilat; pagues el cost i et porten sense més maldecaps al lloc turístic amb gent amb forces encara per a viatjar, però fora ja del mercat laboral. No és realment el cas, més aviat és una excursió d’un dia per a aprofitar l’estiu. És el darrer dissabte d’agost. El dilluns, ja serà dia de treball de setembre i l’autopista està repleta de cotxes que van i venen per la llarga serp que baixa per les Marines fins a l’Alacantí i m

  Fotos Mire entre els meus papers l’exemplar que conserve de la revista de l’institut Maria Enríquez — Aleshores encara Francisco Franco — “Pensat i Fet” de la qual vam tirar endavant set números a finals dels setanta i primers huitanta. Precisament del nucli d’alumnes i professors que constituïen la redacció va eixir la iniciativa d’aprofitar un divendres de pont per a visitar l’illa. Era l’any 1981, el dia anterior, dijous, havíem cremat les falles i teníem un dia de festa i dos de cap de setmana per a fer aquell viatge a l’illa plana, única del nostre País Valencià on viu permanentment gent. El dia vint de març d’aquell any vam agafar l’autobús fins a Alacant on van enllaçar amb un segon transport que ens va portar a Santa Pola. No soc capaç de recordar aquella part del viatge. La memòria és fràgil i sols em venen al cap pinzellades d’aquells dies per mi màgics. Érem catorze estudiants i dos professors, Rafa Requena i el capellà Pep Vidal. Rafa semblava una mena d’apòstol barbut be

fotos disponibles La part oriental de l'illa està solitària, fins i tot aquest dia final d’agost de 2024 en el qual milers de turistes han arribat en tropell. En la distància es veuen caminants que, seguint les polsegoses sendes, tenen prou curiositat per a arribar a la punta on s’alça el solitari cementeri. La resta roman a la platja o pels carrers de Nova Tabarca. Si la sequera és terrible en tot el nostre territori les plantes de l’illa plana es mostren seques, mortes i, probablement, amagades en les seues arrels que foraden la dura placa de pedra. No queden paleres en la part central, com una vegada va haver-hi, la plaga que les omplia de cotonet les va exterminar en un indret tan dur com aquest on el mínim error acaba amb la mort. El cementeri, tal vegada el més inhòspit i solitari dels que he vist mai, roman tancat. He llegit que ja està complet a falta d'alguna futura ampliació i sols els fills de l’illa hi tenen accés. Una parella d’holandesos seu en un banc gaudint de