Marxuquera misteriosa. Visita al conegut com a Morabit i la Cova de les Meravelles.

fotos

La serreta que es coneix com “La Falconera” és una mena de formatge foradat per centenars de cavitats que connecten el món del sol i la llum de l’exterior amb les profunditats de la mare terra. La dualitat llum-vida té el seu contrapunt amb la que lliga foscor i mort. Eixa realitat simbòlica no ha sigut aliena a les tendències religioses dels éssers humans que han deixat proves en les profunditats de les cavitats naturals de les seues pràctiques místiques que hui ens són pràcticament desconegudes.

Amb molt bon criteri, el departament d’Arqueologia de l’Ajuntament de Gandia ens ha oferit una visita amb doble interés, en primer lloc, el Morabit (així el nomenarem encara que no ho és), que ja coneixíem bé i en segon l’accés a la Cova de les Meravelles que sols havíem vist des de la reixa que la tanca.

El Morabit és una broma pesada de la història que porta de cap als acadèmics que volen entendre el sentit d’una construcció única en el seu gènere i que va ser considerada en el moment de la seua valoració com edificació singular com un exemple del que era un morabit, és a dir, un oratori on viuria un eremita aïllat de la civilització. Res a veure, les darreres investigacions han demostrat que l’edifici com a molt prompte seria del segle XVII, després de l’expulsió dels musulmans el 1609. Aleshores què pot ser?

El primer record d’aquest edifici va ser una nit on vam fer una sessió de fotografia nocturna amb la clau que ens van deixar. Amb il·luminacions de colors i llanternes vam fer fotos pintant les façanes amb llum. Vaig tornar un altre dia quan encara no estava restaurat i vaig aconseguir unes fotos ben boniques pels núvols que sobrevolaven aquell dia el cel.

Hui érem un grup divers de persones que havien acceptat l’oferta de visita, alguns sols al Morabit, els altres també a visitar la Cova de les Meravelles. Puntualment, hem accedit al recinte i hem seguit les explicacions del personal que feia la guia.

L’estructura, ara ben restaurada, mostra un edifici amb dos cilindres concèntrics units en el passat per un sostre troncocònic que els unia. Tampoc podem saber certament si era així perquè sols queden les marques de les bigues que completarien el passat l'estructura. L’interior consta de dues altures amb sostre voltat — amb tota la dificultat tècnica que comporta— lligades per una escaleta de caragol amb finestres que denoten ser resultat d’intervencions posteriors. La teoria que darrerament ha guanyat defensors parla d’una nevasca, un dipòsit intermedi entre les caves de neu de l’interior i les concessionàries de gel que hi havia a les grans ciutats. En passat va haver-hi una època de clima més fred que va propiciar l'explotació quasi industrial del gel obtingut de la neu i emmagatzemat a les grans neveres de les serres. A la Safor, que jo sàpiga, tenim tres: la de la Safor, la de Barx i la menys coneguda, però de grans dimensions, de la Llacuna, a Vilallonga. La teoria de la nevasca no sembla falta de lògica perquè es veu clarament una separació de l’exterior mitjançant el corredor de l’anell exterior i la cúpula superior.

No és un edifici com tants altres veiem a les serres. Com a caseta de camp sembla absurda la quantitat de recursos emprats i cal dir també que en el moment de ser trobat tenia un edifici semblant a poca distància que malauradament va (el van fer?) desaparéixer.

De tota manera ens enfrontem en un misteri amb poques possibilitats de ser resolt. A falta de documents escrits o altres troballes pot ser una nevasca o l'excentricitat d’un mestre d’obres jubilat amb gana de fer un edifici on torbar-se. Oblidem que, de vegades, els éssers humans construeixen estructures amb gran esforç per pura voluntat personal i si no que li ho diguen a aquest que va construir una catedral amb andròmines pel centre d’Espanya. Si és el cas podem passar-nos anys i panys intentant esbrinar aquesta broma del passat.

La calor era hui especialment sufocant per l’alt grau d’humitat i encara que la pujada no era especialment difícil es veia la cara roja i suada dels menys fets al senderisme. El guia, un xicot espigat i ben entrenat en les coves i la muntanya, ens ha fet una bona introducció parant de tant en tant perquè la gent no s’ofegara. Una dona amb vestit de tela d’estiu, bossa i sabates de carrer ha decidit tornar sols ha vist que la pujada era per camins de cabra.

Jo ja havia pujat a la cova, però aleshores estava tancada. Hui he tingut la sort d’entrar en una sala quasi diàfana amb columnes naturals i parets amb formacions calcàries quasi pròpies d’una església barroca. La cova presenta estalactites i estalagmites, així com altres formacions típiques de coves càrstiques.

La Cova de les Meravelles és una joia arqueològica que alberga una col·lecció excepcional d'art rupestre, considerat un dels millors exemples del Paleolític Superior de la Safor. En les parets de la cova, podem admirar representacions d'animals com cavalls, uros, bous, cabres i cérvols, realitzades pels nostres avantpassats. En els darrers anys s'ha anat ampliant la col·lecció de gravats molts semblants amb els de les plaquetes trobades a la Cova del Parpalló.

Malauradament, la Cova, ben coneguda des del passat ha sigut espoliada contínuament.

Encara que la cavitat es coneix des d'antic, la ciència no la va descobrir fins a la visita del naturalista valencià Joan Vilanova i Piera, qui va recollir en 1865 un xicotet lot de materials prehistòrics i d'època romana.

Després d'ell, recuperarien també material arqueològic divers Eduard Boscá (1867), naturalista, el farmacèutic Espinós de Gandia (1871-1878), l'escolapi Leandro Calvo (1884), l'abat Breuil (1913), de nou Leandro Calvo juntament amb Isidro Ballester (1914). Cal advertir que la recollida de materials arqueològics efectuada en 1914 per Isidro Ballester i Leandro Calvo es va realitzar en condicions de summa alteració de la major part dels estrats arqueològics de la cova.

En 1913, la cavitat va ser buidada quasi per complet per a utilitzar el sediment com a abonament agrícola, transportant-lo fins a les hortes pròximes i, almenys en un cas conegut, fins a un hort de la població d'Almoines, a 9 km de distància. No obstant això, el propietari i responsable del buidatge va trobar, entre altres objectes, diverses figuretes de terracota. La cova que va ser habitatge en el Paleolític fou un santuari en l'època ibera-romana d'acord amb les troballes dels exvots i monedes que s’han pogut recuperar.

Lluís Pericot i altres membres del Servei d'Investigació Prehistòrica, Miquel Sánchez i Josep A. Ahuir. El 1953, Enrique Pla Ballester va dirigir una campanya d'excavació en una zona encara inalterada de la cavitat. Va ser l'última intervenció arqueològica fins a la dirigida en 2005 per l’aleshores arqueòleg municipal Joan Cardona Escrivà. A dies d’ara una nova generació de científics està investigant una sèrie de gravats del paleolític descobrint-los amb cura sota una capa de calç dipositada per les filtracions pròpies de la cavitat.

És curiós que ens lliga la fascinació per aquestes portes al món de la foscor, el subsol i la negror, a nosaltres i als avantpassats que hi visqueren en èpoques de fred o que la visitaren per a demanar favors o agrair intervencions als déus. O era altra cosa?

El passat és com un iceberg en un dia de boira. Sols vegem la part superior i ni tan sols de forma nítida, la part inferior queda amagada sota les aigües de la història amb els simbolismes i creences que ara sols podem intentar esbrinar sempre amb el risc de confondre el que volem veure amb el que realment així va ser. Aquesta és la tasca dels historiadors i els arqueòlegs, ni més ni menys.