El futbol i altres batalles

 

Foto molt agressiva trobada al Facebook

Ahir vaig veure el partit de futbol de gaidó. Estava al pati amb la meua sogra, que pateix demència, en fase guerrera i calia despistar-la de les seues manies amb coses com que — mire, mire, per allà dalt passa un avió — o — ja es veuen les estrelles —. Botant de canal a canal entrava en l'emissió i veia el resultat en la part de dalt. Realment no m’importa molt, no soc molt fan del futbol perquè em considere patidor i no m’ho passe bé o, tanmateix, m’importen poc els resultats. De tota manera soc conscient de ser un bitxo rar en un país on el futbol és una passió i en un món on les converses de futbol poden donar tema a gent de qualsevol racó del planeta.

Recorde un moment de la pel·lícula “Good By Lenin” en el qual es remarca com, per primera vegada després de la reunificació, Alemanya jugava amb un sol equip recolzat pels de l’oest tant com pels antics socialistes de l’est. Moltes vegades he comentat en les meues classes de comunicació audiovisual la importància política d’un esport com aquest i com el poder polític fa ús d’aquest per a manipular la identitat col·lectiva. No era casualitat la presència del rei Felip o la del príncep d’Anglaterra a l’hora de l’entrega de trofeus als curos moderns — els curos eren els soldats joves representats en forma d'estàtues — com es feia en la Grècia més arcaica. Gent molt jove, quasi xiquets, es representaven en els comentaris com herois d’una gesta sense parangó. Els jugadors evidenciaven l’alegria de quasi tot un país concentrat en noranta i pocs minuts de batalla.

L'estadi olímpic de Berlín, el qual vaig visitar un dia d’hivern fa anys, és un edifici pensat per a una performance heroica al gust dels nazis. Hui en dia està despullat dels seus emblemes nacional socialista, però en essència és un edifici amb una columnata de pedra que buscava glorificar als atletes aris davant de tots els països que van acudir a aquell esdeveniment. Poc han canviat els usos, també amb els jugadors de futbol es vol representar una identitat col·lectiva que pot créixer en la victòria o unir-se en la decepció d’una final perduda. El concepte de Volk, de nació, es representa amb un equip d’escollits que ha de representar l’ànima nacional. No és casualitat que la Gran Bretanya tinga els equips dividits segons les zones identitàries, com no ho és que Catalunya o el País Basc somnien amb seleccions pròpies que reforcen el sentiment independentista.

Com el microcosmos que és de la societat actual, cal veure que les grans seleccions nacionals ja no són sols d’europeus de pell blanca. Els colors de l’Àfrica immigrant estan presents en les seleccions Francesa, Alemanya, Anglesa... Mbappé va fer ús de la seua condició d'heroi nacional per a demanar el vot contra la ultradreta francesa. En el cas d’Espanya assistim a la consolidació d’un equip amb una bona mostra de fills d’immigrants que han crescut ací i parlen sense cap accent que els delate. Sols el seu color deixa clar que són descendents d’africans. No deixa de ser el millor exemple en contra del racisme. No tot el que ve amb una pastera és un crac del futbol, però el que és clar és que entre ells tindrem futures peces indispensables d'una societat que haurà canviat per necessitat repetint després de milers d’anys la fusió entre els Neandertals europeus i els Homo sapiens arribats d’Àfrica. De fet, està provat genèticament que tots els europeus tenim una proporció genètica d’ambdues espècies. 

És curiós veure les vares de mesurar respecte als menors africans, despectivament dits “Menas” i els jugadors de futbol. Sembla que Messi, Ronaldo, i tants altres no siguen immigrants, perquè venen amb tots els honors de la mà d’un club i tots els seus assessors legals. En canvi, els milers que moren ofegats sembla que es consideren allò que els nazis consideraven “untermenschen” — infrapersones — que sols venen ací a xuclar de la mamella sense aportar res. La prova de la falsetat d'aquest prejudici està no tan sols en aquests xicons, també està en la doctora veneçolana, l'hindú que té un restaurant obert o l'argentí que té als fills estudiant al conservatori que funciona amb els impostos que la seua tenda de llepolies genera.

El futbol és innegable que té una sèrie de valors positius, com ara el treball en equip, la capacitat d'il·lusionar a les persones, el sentit de pertinència i moltes altres, però a la contra la deriva cap a l'espectacle purament econòmic amb estrelles pagades fins a límits immorals, la violència tribal i l'efecte pantalla que fa que no isquen a la superfície les passions que podrien millorar la societat o reivindicar la justícia i que es desfoguen en l'estadi sense més conseqüències, deixant als poderosos fer i desfer. Tot açò per no parlar dels centenars de xiquets, que moguts per pares ambiciosos, deixen de costat els estudis per anar a entrenar amb la promesa de ser cracs en el futur. Ho he vist moltes vegades i mai he vist cap d'ells que arribe a destacar com per a ser un futbolista de primera divisió. 

Hui he vist pel Facebook una violenta imatge d’un bou de lídia tirant a terra la Torre del Big Ben, segurament fet amb intel·ligència artificial. Alguns dels comentaris recriminaven aquesta actitud violenta que res té a veure amb l'elegància del que guanya respecte al que perd. Res a dir, tampoc els hooligans anglesos són exemple de comportament ni de joc net. 

Hui és el dia de la celebració, en les televisions es farà lloa dels triomfs de la selecció amb eixe llenguatge sense mesura que tant els agrada als comentaristes. Per unes hores oblidarem els temes importants per a gaudir de la mitificació d’un triomf que, per a mi, no és més que la lluita de 22 jugadors amb habilitats físiques per la possessió d’un baló i la seua entrada en una porta blanca. Molts ja estan fent un negoci redó amb tot el maremàgnum econòmic que comporta. Ara arribaran els rituals d’anar de seu de poder en seu de poder entre una massa enfervorida de fanàtics adoradors dels herois convertits en deus. Tal vegada oferiran al trofeu a la Verge del Pilar o la de l'Almudena... També la religió juga el seu paper. Jo diria que tot és excessiu, però sé que estic en minoria.

Sí, soc un bitxo rar