No és país per a bicicletes

 

Vaig aprendre a anar amb bicicleta aquells estius de la infància quan mon pare llogava amb el germà de ma mare una casa al rogle de cases de la granja que els frares de Simat van construir a la Drova. Llevat de la carretera, aquell era un lloc segur per als xiquets i anàvem i tornàvem per mores, exploràvem els bancals i les fonts i jugaven sense mirar el rellotge.

Jo no tenia bicicleta, era la del meu cosí Salvador, però de tant en tant l’agafava. Vaig aprendre a portar-la posant els dos peus a terra, arrossegant-los baixant la costera del carrer de terra i ensenyant al cos a adaptar-se a l'equilibri necessari en un vehicle de dues rodes. En un parell de dies ja podia anar i tornar pedalant.

Ja seria un no parar. Gandia era una ciutat infinitament més tranquil·la que ara i els xiquets podien anar al centre sense cap problema i sense la companyia dels pares. Una vegada em vaig estavellar contra un local per no frenar, ja que portava en les mans el dibuix de l’amagatall secret que teníem en un dels racons del jardí i no volia que el veren els meus perseguidors.

Fins i tot, ja amb tretze anys, anàvem a fer la falla del col·legi a una caseta que un company tenia prop del que ara són les pistes d’atletisme. Estava a l'altre extrem de Gandia. Agafava la gosa amb la cadena i corria al meu costat pels carrers de Gandia per a anar i tornar a casa. Amb el meu cosí Albert anàvem a la zona del final de l’actual Avinguda República Argentina. També era lluny de casa en una zona on Gandia que trencava les fites del passat pel nord. Una zona d’horts havia quedat abandonada entre els carrers ja preparats per a l’arribada de les finques. Per a nosaltres era una zona ideal per a deixar-nos caure per les costeres d’argila dura com una pedra botant els obstacles amb eixa temeritat que tenen els xiquets de dotze anys.

A mesura que ens anàvem fent grans el nostre camp de jocs abastava més i més territori. El dia que ens vam atrevir a creuar l'estreta passarel·la del pont ferroviari vam descobrir el dèdal de sendes que arribaven a Almoines sempre sense eixir dels caminets entre bancals de tarongers. La set de llibertat ens portava per fonts, tossals, motors de regs i caminals en un moment en què arribava com un càncer la decadència d’un món agrícola mil·lenari.

"Mármol Compact", l'empresa que ara tancarà, deixant al carrer als treballadors que hi queden, s’havia posat a funcionar els anys de la meua adolescència. Vessaven amb poca vergonya l’aigua barrejada amb pols que generaven a la séquia que moria al riu. En poc de temps, crec que degué ser l’any 79 o el 80, la canal estava reblida per una pasta blanca on una vegada vam trobar una ovella atrapada com una mosca en la merenga d’un pastís. Era l’inici imparable de la destrucció de les hortes que unien el Real amb Gandia i que afectaria finalment l'aleshores xarxa ininterrompuda de sendes i camins.

La bicicleta era el meu vehicle als anys d’estudiant a València. Les distàncies eren llargues i aleshores em vaig fer amb una vella Orbea dels anys 50 amb la qual, fins i tot, anava amb immensos llenços per les avingudes plenes de cotxes i camions que unien el meu pis amb el Campus de Vera. No oblideu que Cardenal Benlloc era la carretera nacional per on tot el trànsit passava abans de fer l’autopista de circumval·lació. La veritat és que em semblava d’allò més normal.

Va ser en el darrer any que vaig viure a València quan es va obrir el primer carril bici. Era més una curiositat aïllada que un element més d’una xarxa completa com és ara. Jo anava i tornava al centre combinant el carril amb els carrers normals del centre. Una vegada un taxista es va posar violent maleint perquè no anava prou de pressa reivindicant que el carrer era per als vehicles de motor i no per als ciclistes.

En els viatges que vaig fer amb freqüència a Alemanya entre els anys huitanta i els dos mil vaig veure un sistema global i integrat de carrils bici, pensat en conjunt amb la resta de vies, que unia pobles en el camp tant com els barris de les ciutats. Atents si et despistaves caminant per damunt d’un carril per a ciclistes! Els alemanys protestaven de forma escandalosa i ruda fent que t’apartares evitant l’atropellament.

En la zona rural propera a Hannover vaig explorar amb una enorme bicicleta alemanya quilòmetres de caminals entre camps de blat, aerogeneradors i els pobles de casetes de rajola roja sense tindre grans problemes amb els cotxes ni haver d'evitar obstacles imprevistos. La bicicleta és allí una forma normal d’anar i tornar a fer les comandes o desplaçar-se a fer una visita o a la piscina municipal a nadar. A Gotinga vaig anar amb uns amics al treball al seu institut amb bicicleta tot i la pluja que queia. La vam aparcar amb centenars d’altres dels estudiants en un cobert habilitat per a tal fi. Poques vegades he vist ací que professors o alumnes arriben a classe amb bicicleta.

Amsterdam, en aquest sentit, és el paradís de la bicicleta, milers de ciclistes que van i venen en una ciutat on és difícil, i molt car, aparcar als cotxes. Jo diria que la bicicleta en tots aquests països és una forma d’entendre la vida i el transport personal. Tant és així que alguna de les rutes turístiques al costat del riu Danubi ho és pedalant dies i dies al costat del riu.

Durant quasi trenta-cinc anys vaig fer un ús molt puntual de les bicis que romanien penjades a la paret al garatge de casa.

Amb la jubilació he llevat la pols de les bicicletes i he començat a pedalar novament. Primer va ser amb una bicicleta plegable anant i tornant a l’Escola d’Idiomes. Vaig intentar seguir els carrils bici implementats per l’Ajuntament de Gandia per a descobrir que tenien un disseny deplorable que obliga els usuaris a pegar voltes sense sentit. Finalment, vaig veure que, amb totes les precaucions, preferia ser un vehicle més per la plataforma compartida amb tots els vehicles de motor.

Alguns dels carrils tenen més sentit, com és el que uneix el Grau i el centre de Gandia, però igualment aquest arriba a llocs on abruptament finalitza. L’anella verda, el projecte de ruta circular a voltant de Gandia pot estar bé en el futur, però ara com ara no és pràctic per als que sols volen anar d’un lloc a l’altre. Resumint, la ciutat està pensada per als vehicles de motor i el ciclista arribarà amb millor fortuna als llocs pels carrers normals. Fins i tot està permés anar per les zones per a vianants a una velocitat determinada pels caminants.

La segona part seria la necessària unió dels pobles de la Safor mitjançant camins tranquils i segurs. Imaginem el típic pare que vol passejar amb el fill en bicicleta entre dos pobles com ara el Real de Gandia i Palma que estan al costat. La realitat és que per a fer una ruta segura has de fer una volta ben complicada o arriscar-te a anar pel voral de la carretera d’Albaida per a eixir al Polígon de Palma. En aquest polígon hui he trobat un carril bici completament bloquejat per cotxes aparcats. Tampoc és que fera molta falta perquè el trànsit no era abundant, però ací aquestes zones són sovint el lloc on aparcar fàcilment. A Bellreguard un camí d’horta que comunica amb Rafelcofer s’ha tancat en un sentit per les obres de la carretera a Almoines. Si un ciclista segueix els senyals i no vol cometre una infracció ha d’eixir a la nacional 332 per a passar a l’Alqueria i poder connectar amb Rafelcofer. És clar que tot està pensat per als vehicles de motor.

Cal dir, per altra banda, que molts dels racons s’ha convertit en femers plens d’enderrocs que proliferen per totes les bandes, la qual cosa fa que el passeig agradable moltes vegades siga per llocs molt degradats.

Una altra qüestió és que la primitiva i lògica xarxa de camins d’horta ara es veu interrompuda per les carreteres, rotondes i autopista que si bé tenen algun gual per on passar obliguen a fer voltes grans i converteixen el viatge en una ziga-zaga continua. Puntualment, alguna via nova ofereix carrils bici, però igual que les ciutats acaben abruptament sense donar més explicacions. També ací pense que la necessitat obliga el ciclista a compartir carretera en molts llocs tot i el perill que comporta.

Ens enfrontem al canvi climàtic i se’ns demana un ús més racional dels recursos. La bicicleta seria una bona alternativa. Infinitament millor que els patinets elèctrics. En aquest sentit, s’hauria d’incorporar una xarxa completa i directa de comunicacions entre els pobles que fera que anar amb la bicicleta, no tan sols per a fer esport o passejar, fora una alternativa segura, viable i preferible.

Em ve al cap el relat del professor Camarena al llibre “l’ocàs del món rural”. Camarena de jove anava amb bicicleta de Lloc Nou de Sant Jeroni a Gandia per a estudiar. Lògicament anava per la carretera. Ara no ho tindria tan fàcil. Però per això tenim els cotxes. No? Doncs no hauria de ser així.