El laberint de la memòria.

Tinc la sensació d’haver oblidat grans parts de la meua vida. És com si el cap estiguera amb els dipòsits a plena capacitat i cada gota de memòria fera desbordar els records per a fer un buit a les noves experiències del present. Em sorprenc a mi mateix quan algú em conta algun detall del passat que he oblidat completament. En canvi, poden aparéixer noms detalls i records que, aleatòriament, s’han fixat amb força en les profunditats de l’univers neuronal i soc capaç d'identificar El cervell és un misteri i la memòria un mecanisme plàstic que es regenera a cada nova recreació d’un succés del passat.

Els quasi trenta anys que vaig ser professor a Vilallonga s’han amalgamat en forma d’una massa densa que fa difícil precisar distàncies, moments o fins i tot persones. Fa unes setmanes vaig trobar a un home que em va preguntar cordialment. Eres Jordi. No? És clar que m’havia reconegut i jo vaig fer com si el recordara, quan no era el cas. Els alumnes eren xiquets quan passaven per les aules de secundària i passades unes dècades i amb centenars a l'esquena és difícil reconéixer algun d’ells. Altres t’han marcat per algun motiu i els recordes, no sempre per successos agradables però altres vegades com grans persones en plena formació. En aquest cas que us conte em recordava perfectament, em va parlar amb afecte de com l'havia influit en el seu gust per la fotografia i dels bons records d’aquells anys. Jo intentant ser educat vaig fingir que l’havia reconegut i vaig agrair la seua amabilitat.

És clar que l’impacte dels records en la memòria és diferent en un mateix moment compartit per dues persones. Un amci que estime, em va recordar no fa molt un judici que jo havia fet sobre la seua empresa. Certament en aquella conversa vaig ser molt crític i sincer a l’hora d’acomiadar una relació professional de molts anys. Jo no recordava aquest detall, però passat els anys ell em va reconéixer que vaig encertar en la valoració d’aquell moment.

En un espectacle de teatre un dels actors es va apropar a la meua dona i li va dir que la recordava d'un efímer dia en el qual, ja fa trenta anys, va passar per casa a arreglar un televisor. Què és el que el va impactar tant per a recordar fins i tot el carrer? La bellesa? L'amabilitat? El fet de ser una primera vegada que anava a una casa?  El cas és que la va reconèixer entre un grup ample de persones.

Són tantes les rutes de muntanya, les sendes i els camins que sempre vaig amb la guia del sistema de posicionament i les rutes emmagatzemades al dispositiu GPS. Ahir precisament no el portava i anava amb certa inseguretat, ja que hem deixat la memòria espacial en mans de l’electrònica.

Vam finalitzar la ruta a bona hora per a evitar el cop de calor que havien anunciat. Res millor que seure al voltant d’una taula i conversar amb unes bones cerveses. A la porta del bar hi havia una terrassa oberta al carrer on corria l’aire i els companys van traure una taula de dins. Ens havien dit els del bar que les gossetes podien estar allí, així que estava buscant on lligar-les. De sobte vaig veure un home gros i gran en una cadira de rodes motoritzada que sense ser convidat estava criticant que anàrem a la muntanya en un dia d’alerta roja, que si tot eren accidents i que si les gossetes no podien estar a la terrassa. Semblava el “Pep Consciències” del poble que no tenia més feina que vindre a emprenyar. Com un monarca, o el senyor feudal, assegut en la seua trona representant l'autoritat moral del poble.

Observant com ens parlava, va ser la veu la que va encendre una perilla per les profunditats del meu laberint neuronal tant com els trets facials reconeixibles encara que desfigurats per quasi mig segle de vida. Em vaig dir a mi mateix que el coneixia i no sabia de què. No era company de Belles Arts, com vaig pensar en un principi, però vaig encertar el cognom, que el susdit va confirmar. Sí, era un fantasma del passat, més concretament un company d’aquell primer de BUP del curs 77-78. Jo el recordava com un xicot de cara rodona cabells arrissats molt negres, ulleres model John Lennon i barbeta no molt densa. Era popular en la classe perquè era més major i tocava la guitarra. Ens vam saludar, ell no em recordava a mi, tal vegada perquè quasi res queda en mi d’aquell xiquet de catorze anys que vaig ser. Jo mateix em mire inquisitivament i veig els canvis evidents que desdibuixen l’aspecte que tenia en el passat. Recorde a ma mare ja prop dels huitanta mirant-se a l'espill i lamentant-se - Com m'he fet!-

Com se sol dir, quan algú dona excuses no demanades, d’alguna manera està manifestant certa culpabilitat o complex. Quan ens jubilem és inevitable fer una reflexió i preguntar-se què ha sigut de la nostra vida.

El cas és que el que va ser el meu condeixeble d’institut es va reivindicar com un gran viatger, gran músic, creador audiovisual i, ho va dir amb un to jo diria dolent, divorciat. Aprofitant l’avinentesa parlava sense mesura de tota una vida triomfal tant com dels anys en què va estudiar al mateix institut que jo. Era una història objectiva o el relat reivindicatiu d'una persona que ja està arribant a la part final del camí?

Curiosament, ell recordava alguns personatges, professors o alumnes i jo altres que ell havia oblidat. Algun que va citar va renàixer de les ombres del passat: per exemple aquella xica de cabells negres arrissats, galtes roges, pell blanca i pigues. On estarà? Ara tots aquells serem, els que se’ns ha permés arribar, gent envellida. Lluitadors amb tota mena de recursos per a dissimular els estralls de l’edat, desconeguts de nosaltres mateix, sols recordats si algun circuit neuronal es va fixar en suficient força.

He conviscut amb diverses persones amb la malaltia d’Alzheimer. És una malaltia que la tinc sempre com una possible espasa de Dàmocles del meu futur. És el que Punset va definir amb tres paraules terribles: la dissolució del jo.

Tendim a menysprear la memòria davant de la intel·ligència, però oblidem que som els records del nostre passat. El jo del present és el que hem construït, probablement, amb un relat benvolent de nosaltres mateixos.

El company de joventut s’allunya per l’estret carrer morú cavalcant un carret que sembla un vehicle d’exploració lunar equipat amb bateries d'última generació que li permeten anar i tornar per aquest poble diminut. Com deia Sàbato en "El túnel" de vegades un forat entre dos túnels ens permet ser acompanyat en trams de la vida. Ahir va ser un segon moment, en aquest segon cas efímer.

Tots som un conjunt de tres perspectives: com ens recorden, com ens recordem i qui som realment. La memòria compartida és la que dona sentit al nostre jo del present.