Anna, la màgia de l’aigua.

fotos

La meua infància està marcada per les corregudes amb la bicicleta per l’horta de Gandia. Aleshores l’Alquerieta de Martorell era un grup de cases al costat del caminal que, entre bancals de tarongers, arribava al Real de Gandia. Les persones que hi vivien a l’alqueria tenien llavadors excavats al terra que feien ús de l’aigua que corria constantment per la séquia que portava les aigües del Vernissa i del riu Serpis el qual caragolejava a uns metres més avall per darrere de les cases.

A la Safor vivim d’alguna manera de franc, perquè si l’aigua no ve de la pluja, arriba des de les comarques de l’interior per rius, barrancs i aqüífers que brollen a la marjal. Els motors que es van instal·lar a principis del segle XX van crear la sensació d’un cabal inesgotable que podia ser utilitzat a mans plenes sense cap preocupació ni control. No molt lluny de l’Alquerieta hi havia un de tants motors que en els dies d’estiu bombava l’aigua que brollava en abundància. Arribar amb la bicicleta i jugar amb l’aigua fresca era un ritual, tanmateix, un plaer veure-la escapar a tota velocitat per les séquies dels voltants fins a arribar per l'enginyós sistema de canals i comportes que la conduïa a l'hort que havia reservat el torn. Conta el meu amic Vicent Benavent que son pare, que era sequier, es posava a descansar a l’ombra d’un taronger fins que la làmina d’aigua li arribava als peus, senyal aquesta de què tot el bancal estava ja ben regat. Fins i tot en el llenguatge popular ens ha quedat una expressió “li falta un regó” per a indicar que una persona no té el trellat que caldria tindre per a ser normal.

Mig segle després camine per les sendes de pas de l’horta del Real de Gandia. Aquesta zona també era el pati d’esbarjo de la meua infància. La més propera a ma casa ha desaparegut quasi totalment. L’Alquerieta manté les seues cases, però ja integrades en la trama urbana de Gandia. El motor és un edifici abandonat entre matolls. La figuera que projectava una deliciosa ombra sols és un record del passat. El reg per degoteig, una forma pràctica de regar i no malbaratar els cabals en temps com aquest ha substituït l’aigua fresca que feia de piscina improvisada per a xiquets i animals... Les séquies, patrimoni immemorial de la Safor estan plenes de deixalles i sols fan d'improvisats amagatalls per als gats si estan cobertes. És la mort d’una forma de viure a la qual hem renunciat sense mirar cap enrere. Quan es van soterrar els tubs de plàstic negre per tota aquesta zona em vaig preguntar pel futur d’aquests materials i el moment en què es degradaran. Sembla que, a més a més, la terra ja no es neteja amb l’aigua filtrada, la qual no retorna al subsol com abans. No soc cap tècnic, més aviat un nostàlgic d’un món perdut.

Tota aquesta introducció l'he fet perquè ahir vam visitar, novament, Anna i vam gaudir de l’abundància que té aquesta població del líquid element. També els habitants d’aquesta població de la Canal de Navarrés gaudeixen de l’aigua prestada que els arriba de les muntanyes del Massís del Caroig. Tot un tresor que, per tot arreu, brolla i corre pels canals que des de temps pretèrits els éssers humans han anat creant. La idea era fer un recorregut per la majoria de les fites del terme on l’aigua és la protagonista. A primera hora del matí vam travessar els tranquils carrers del poble amb l’única presència dels més matiners. Vam anar al safareig per on passa la séquia mare que, en eixe lloc, fa un salt que cau sorollosament en la zona on una vegada les dones del poble anaven a fer la bugada.

El palau dels comtes de Cervelló, un invent d’un alcalde espavilat, romania tancat a eixes hores. Certament, va ser un indret important en tota la història del poble, però l’interior és una invenció moderna, molt ben pensada per al visitant poc exigent, que ha desvirtuat en gran manera l'estructura original per a cobrir-la de zones decoratives fetes per artesans moderns vinguts del Marroc.

Vam seguir el camí fins a arribar a la zona de les fonts al nord del poble i als estanys de la Font Negra i el Gorgo Catalán. Pel que he llegit aquest segon és tan fondo que se sospita siga una sima inundada. Vam desfer part del camí in ens vam endinsar en el Riu d’Anna, tan cobert de magnífics arbres que semblava més aviat una jungla. Les caigudes d’aigua que semblen naturals no són més que els desaigües de la séquia que passa per dins del poble i que abans també era utilitzat per algun molí ara en decadència total, tan sols quatre parets i estructures de la que hagué de ser una factoria magnífica en el seu temps.

Sempre per dins de la verda llera, en allò que semblava una recòndita selva tropical amb una calor humida asfixiant, vam arribar al Salt de 25 metres que cau del Gorg de l’Escalera. Encara que no ha plogut, la quantitat d’aigua era la necessària per tal d’oferir un espectacle digne en un racó cobert d’arbres amb troncs i arrels impressionants.

Juan recordava que hi havia una senda que pujava al Gorg superior. Ens ho va pintar tan fàcil que vam fer la pujada per la que no era una senda, més aviat una paret quasi vertical amb graons al terreny i ajudes de troncs i arrels per a seguir. Dues vegades vam clavar la bota dins de l’aigua i en la segona em va entrar dins. No és una drecera recomanable i el públic general jo diria que faria millor de pujar per un altre accés.

Dalt, al Gorg de l’Escalera, ja arribaven els primers turistes. De tota manera era tant matí que ni tan sols hi havia personal cobrant l’entrada. Escales amunt, després de fer alguna foto, vam seguir pels camins d’horta fins a arribar a la “Font de Marzo”. El racó és molt agradable i no hi havia tampoc a eixes hores tanta gent com per a saturar-lo. Grupets d’immigrants llatí-americans, alguns de països de l’est, parelles grandetes de per ací i adolescents en les seues primeres excursions sense els pares. Les pedres fan de trampolins naturals i alguns botaven des de dalt. En el paratge romanen les ruïnes d’una antiga factoria de tintar que li confereix un aspecte més romàntic. Ens vam banyar en una aigua neta i clara que sembla tindre algun cabal soterrani perquè per la part alta la llera estava completament seca.

Dalt de les pedres vam veure com arribava més gent, alguns equipats com si anaren de safari, taules, neveres, cafetera, càmping-gas, cadires... Es nota que és el típic lloc on passar el diumenge i amagar-se de les altes temperatures.

Ja feia molta calor quan vam arribar a l’Albufereta d’Anna, oasi de verdor en una plana seca i castigada pel sol. L’abundància d’aigua ha creat un indret de colors verds i fresca ombra on molts passen un diumenge d’estiu. Per a mi era un record de quan de xiquet ens van portar del col·legi en la que era l'excursió de fi de curs. Ja no hi ha barquetes com abans ni es pot nadar al llac. En una basa per sota el naixement es pot jugar amb l’aigua. Els locals de restauració estan oberts baix l’arbreda amb oferta de paelles i begudes.

Vam eixir ja de tornada per a arribar al punt d’inici.

Envege als amics d’Anna la quantitat d’aigua de la qual gaudeixen. L'aigua és vida i sempre ens alegra veure-la en abundància corrent lliure com un animal viu que va omplint de màgia verda tots els indrets per on passa. Si el que ve és un canvi de clima cap a més desèrtic haurem perdut una de les característiques més estimables de la nostra terra.