Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

La Calle mayor siempre fue el núcleo de la vida comercial de Gandía. Se sabe que Gandía es una ciudad de fundación cristiana. No muy lejos de la calle estaba la iglesia y la plaza mayor, el centro de la nueva polis , su ágora. De sur a norte discurría una acequia de orígenes desconocidos con un camino de servicio que acabaría siendo calle. Por el lado meridional cruzaba la muralla y daba servicio de agua y lavadero a los vecinos. En el siglo XIX se eliminaron algunos incómodos codos de edificio que se entrometían en su discurrir y adquirió el trazado que hoy conocemos.  Las fotos antiguas hablan de señores de traje chaqueta y pajarita igual que de labradores con blusa y alpargata o señoras de falda larga y moño en animado desfile entre el ir y venir de los días de compras. Otras imágenes dejan ver los carteles comerciales o las obras de alcantarillado. Siempre fue una calle viva, céntrica, el lugar donde ver, comprar y dejarse ver.  Cuando yo empecé a entender mi mu...

El Carrer major sempre va ser el nucli de la vida comercial de Gandia. Se sap que Gandia és una ciutat de fundació cristiana. No gaire lluny del carrer estava l'església i la plaça major, el centre de la nova polis , la seua àgora. De sud a nord discorria una séquia d'orígens desconeguts amb un camí de servei que acabaria sent carrer. Pel costat meridional creuava la muralla i donava servei d'aigua i safareig als veïns. En el segle XIX es van eliminar alguns incòmodes colzes d'edifici que s'entremetien en el seu discórrer i va adquirir el traçat que hui coneixem. Les fotos antigues parlen de senyors de vestit jaqueta i corbatí igual que de llauradors amb brusa i espardenya o senyores de falda llarga i monyo en animada desfilada entre l'anar i vindre dels dies de compres. Algunes altres imatges deixen veure els cartells comercials o les obres de clavegueram. Sempre va ser un carrer viu, cèntric, el lloc on veure, comprar i deixar-se veure. Quan jo vaig c...

Eren els setanta, una época en la qual els tocadiscs a monedes, feien furor. Els xiquets del club de natació en finalitzar l’entrenament al càmping Caudeli baixàvem al bar i demanavem un paquet de papes o un Trinaranjus que havíem mendicat als pares. Uns altres es posaven davant del tocadisc a monedes a veure els cartellets, posar un duro per la ranura i triar una cançó d’entre totes les disponibles. En aquells anys Nino Bravo feia furor i era una elecció segura. Va ser probablement el primer cantant que vaig escollir com a favorit i, amb la innocència infantil, el vaig mitificar. Tal vegada siga per aquesta admiració que recorde perfectament la commoció en saber que havia mort en un accident de tràfic. Em faltaven uns dies per a fer deu anys quan va passar. Va ser un d’eixos moments en que l’infant que ha viscut en un present etern, en el seu trànsit cap a la maduresa, se n’adona del significat de la mort. Fa ja, en el moment que escric aquestes línies, quaranta sis anys de la...