Rèquiem per un hospital

Aquest matí veia des del Cafè Ronda el trasbals d'ambulàncies precedides per motoristes de la policia municipal amb les seues llums blaves i sirenes. Un a un els pacients eren transferits al nou hospital a l'altre costat de Gandia com si d'una operació militar a gran escala es tractara.

La sanitat, la salut, la medicina són parts de la nostra vida. Els meus records en allò que concerneix a la malaltia comencen en una època on ja no es naixia a casa però encara era normal moria a ella. Les visites de ma tia Maruja a casa per a posar-nos una injecció estan entre les meues primeres experiències. Les capsetes metàl·liques amb les agulles, l'aigua bullint, l'alcohol i la humiliació de mostrar les anques d'esquena al previsible dolor, eren vists amb el terror de la ignorància infantil. Entre la boira de la memòria renaixen les imatges de la clínica on vaig nàixer i el seu aspecte de casa familiar burgesa en la Vila Nova. Rescate de la meua memòria les intervencions del meravellós doctor Ribes que alleujava les meues constants lesions d'oïda quan era nadador. Mai va voler cobrar a mon pare per això. Per descomptat els rellotges els tenia reparats igualment gratis.

De jove les visites al metge són quasi quasi com les revisions dels automòbils en els seus primers anys; un canvi d'oli, una ullada als nivells, fer gasolina i llest. De majors les reparacions són de motor obert, amb els cables al descobert i amb un sistema que s'afona en la decadència dels mil problemes del final.

Amb eixa visió optimista i poc crítica que dóna la joventut pensava que el nou hospital Sant Francesc de Borja, just el que hem tancat per vell, era un edifici modern i amb la grandesa que requeria una ciutat amb la importància que jo pensava tenia Gandia. Per a una ment jove la grandària va parell amb la categoria. Per a un adult ja en els seus cinquanta el matís és el que compta.

Definitivament veig amb antipatia l'Hospital Francesc de Borja que avui es tanca. Va ser sempre un edifici aparatós, un mica carcerari, amb finestres repetides de forma obsessiva, de color macilent, laberíntic, incòmode. Si va tenir una joventut desmanegada, amb els anys va començar a manifestar signes alarmants de decadència prematura. No guarde afecte a eixos corredors infinits il·luminats per l'agra llum del neó. Em pareixen tètrics els budells del soterrani on roba bruta i cadàvers es repartien espais braç a braç amb el dolor de les urgències. Per a mi l'hospital representa eixos dies i hores elàstiques de l'espera  que deformaven espai i temps. Amb un llibre, sempre de terror que mai superava la realitat, filosofava sobre les vides i destins de què entraven i eixien. En el meu lloc sobre una filera de cadires de plàstic i enfront de la màquina expenedora de begudes i llepolies, observava els infermers que traginaven amb cadires de rodes i lliteres des de la boca fosca de la porta d'urgències. Em distreia veient les històries dels altres. La parella de jubilats que es donaven la mà com a nàufrags, l'anciana amb l'única companyia d'una auxiliar de la residència, el xiquet espantant als braços d'uns pares novells.  Era sempre un lloc on humanitat i tensió convivien minut a minut. Sempre hi havia una ànima bondadosa, un bon samarità junt amb un energumen vociferant que es queixava, amb raó o sense ella, de les esperes o del tracte. La rialla, el tedi, el dolor, l'humor, els sentiments sempre suraven ingràvids entre els amagatalls coberts de taulellets de la zona d'urgències.

Les anades i vingudes eren constants. El personal sempre s'ha queixat del trasbals excessiu dels familiars pels corredors i, per això quan jo els recorria ho feia amb la vista fixa i pas segur. En un lloc tan enorme ningú sap realment qui és el desconegut que vaga esquivant lliteres amb vells decrèpits.

Ja en la meua última estada, el passat estiu amb mon pare es deixava notar cert abandonament. Veia els empastres per a arreglar una deficient refrigeració, les floridures o les taques de fluids que esguitaven les parets. Recorde els orinals que com a àmfores blanques dominaven en els banys de les habitacions, la indignitat de la nuesa dels pacients i la decadència de la vellesa.

Sé que sóc injust perquè un hospital és un camp de batalla entre la vida i la mort. En ell també naixen bebès amb tota la tendresa d'una vida que arriba. És l'única part on el monstre mostra la seua cara més positiva. Però és la mort qui a arpades, acaba sempre guanyant la partida. És llei de vida. No tinc res en contra dels professionals perquè molts d'ells, la immensa majoria, van donar el seu treball i el seu somriure per a alleujar a malalts a vegades amuntegats en els "boxes" o en habitacions. Però insistisc que era un edifici que se va anar convertint en malson amb el pas de les dècades, experiència rere experiència.

Em dolen encara les hores desesperades d'insomni en una cadira que es clavava en la columna com un estilet, els crits dels dements a les nits o el deambular de bon matí per l'edifici. Quan tenies un moment de relax arribava el torn següent i una tropa d'uniformes blancs invadia l'habitació retirant rovells, clavant agulles o atibacant a pastilles. Em ve al cap el dolor de la mort que arriba, la incomprensió o la soledat tant com l'alegria de la partida en ser enviat a casa.

De l'hospital em quede amb el millor: les persones. En els molts dies que va estar mon pare vaig compartir moltes històries personals. El dolor d'uns pares per la caiguda en desgràcia del seu fill. Les hores mortes inciten a la conversació íntima i a l'exposició de les nostres obsessions particulars. Mon pare va tenir sort en les seues últimes quatre setmanes amb la gent que li va pertocar conèixer. La felicitat d'un amor improbable entre una anglesa i un espanyol fumador impenitent amb els seus pulmons destrossats. L'amabilitat d'aquella biòloga que per falta d'oportunitats exercia de netejadora i que li va portar el que va ser l'últim regal que va tenir mon pare. Jo mateix vaig gaudir, no ho savia aleshores, de la seua confessió, el balanç de tota una vida que va fer sense saber (O tal vegada si?) que estava a uns dies del final.

No estime als edificis, menys a aquest, que arquitectònicament era menyspreable. Si quelcom li hi ha salvat totes aquestes dècades és la increïble humanitat que hi ha poblat a les persones, malalts o personal sanitari que amb unes paraules d'amables han il·luminat el patiment que comporta l'existència.