L'atracció pel buit: volant alt
Recorde del meu primer ordinador aquell simulador de vol primitiu que
permetia recrear la sensació de volar. Amb la malaptesa de l'inexpert en
multitud d'ocasions acabava estavellant la Cessna que pilotava. Altres vegades
era jo mateix el que desitjava provar el vertigen de la caiguda enfilant
l'aparell contra el sòl simulat. Cal reconèixer que en el nostre interior hi ha
sempre un magnetisme d'atracció o de repulsió cap a la mort.
Un dels pioners de l'aviació, el brasiler Alberto Santos Dumond, meravellat
amb el paisatge infinit i la bellesa del món vist des de l'aire, va creure
innocentment que el fet de volar canviaria per bondat la maldat del gènere
humà. Estava, com sabem, completament equivocat, ja que a la Primera Guerra
Mundial, a pocs anys de la invenció de l'aviació, els aeroplans es van
convertir en una arma letal i el cels en el nou camp de batalla.
Andreas Lubitz, el pilot que va decidir estavellar el vol comercial de
Germanwings era aparentment el triomf d'una nació i d'un model social. Alemanya
és un país de casetes en barris pulcres i entre tossals amb avets. Un territori ordenat i segur de si mateix que mira amb un cert desdeny, entre tolerant i
desdenyós als països on el desordre és més freqüent que en el seu. Els alemanys
són criats, i ho sé bé perquè és un país que estime i he tingut ocasió de
conèixer, en una societat confortable que els dóna totes les oportunitats que
altres no tenen. Els seus fills viatgen prompte i somien alt. Se saben
pertanyents a la casta del primer món que produirà els millors vehicles,
dominarà economies i viatjarà amb bitlletera plena per tot el món.
Andreas Lubitz va somiar alt. Va somiar amb un món pristi de cels i bells núvols,
amb la llibertat dels cims del món, pilotant un dels símbols del món modern,
l'avió de passatgers. Somiava de ser part d'eixa elit de persones amb galons
que sedueixen pel poder simbòlic de la seua professió. Gent de món, amb
experiència internacional, respectats per la responsabilitat i dificultat de la
tasca que tenen encomanada, amb famílies model que viuen en cases pulcres, en xicotets
barris rodejats de jardins poblats d'arbres. El somni alemany en un món on Alemanya
és, en moltes coses, un model.
Alemanya va ser a principi de segle XX un referent per la seua modernitat. La
majoria del coneixement químic, físic, artístic i musical més avançat del seu
moment es donava precisament allí. Moviments artístics com l'expressionisme, la
puresa formal de la Bauhaus, els inventors de coets, Tomas Mann o Einstein es
van criar en aquest món germànic de la primera mitat del segle passat. Quelcom es va
tòrcer quan els alemanys van volar molt alt. Van somiar ser una potència
europea amb drets colonials que els altres respectarien per la seua força i el
seu poder. Van fracassar en el primer intent i es van donar un bac amb greus
conseqüències. De l'accident va sorgir una societat menjada pel rancor que es
va convèncer de la seua veritat patològica per a obrir un nou conflicte de
conseqüències incalculables. No se sap amb certesa però entre 45 i 70 milions
de persones de molts països es va emportar Alemanya en el seu suïcidi
col·lectiu. Quan tot estava perdut els alemanys van seguir avant contra tota
raó arrossegant en la seua caiguda a tot aquell que volava amb ells. Hi ha
quelcom en el caràcter alemany de fèrria disciplina que els porta avant quan
altres pobles acceptarien amb resignació que si el camí està tancat no cal
botar pel precipici sinó gaudir de la vista.
El cas d'Andreas Lubitz podria haver ocorregut en qualsevol país. De fet
són, segons sembla, diversos els pilots que deliberadament han fet estavellar
el seu vol emportant-se amb si les vides dels seus passatgers. Andreas va voler
sempre volar i va convertir la seua passió en la seua obsessió. Estic segur de
la normalitat del seu entorn, inclús de la bondat de la seua família i
la seua comunitat, però en la ment de les persones i els pobles sempre hi ha
aquest perill de convertir somnis en malsons en una societat que ens parla de
productivitat, tecnologia, èxit, desitjos, salut i benestar. No crec que pugem parlar de
bondat o maldat en els actes d'una ment pertorbada, però sí de la maldat
implícita d'una societat que no ens ensenya a acceptar que el dolor, el fracàs,
la malaltia o la mort són part de la vida. Tan altes són les nostres
expectatives que la col·lisió amb el sòl sempre és brutal.
Això
ja ho sabien els
grecs quan van crear el mite d'Ícaro que va volar fins que les seues
ales de cera es van fondre. La tecnologia sempre té límits.
Comentarios
Publicar un comentario